Les bones novel·les són claus per agafar el gust a llegir o per recuperar-lo. Et reconcilien amb la lectura. Vaig agafar d’inèrcia Els llits dels altres (Amsterdam) de l’Anna Punsoda, una novel·la que sabia que llegiria, però em faltava determinar quan. Ha arribat l’hora, i subscric el que en diu Ponç Puigdevall a la faixa: “Té el privilegi de la intensitat”. La història es llegeix com una exhalació, no és gaire llarga i t’atrapa fins que te l’acabes. La protagonista d’Els llits dels altres, la Claustre, mostra una ràbia contundent i una bogeria considerable, només redimible pel fet que ha tingut una infantesa caòtica, amb un pare borratxo i un oncle violador. Els llits dels altres, a més de ser una novel·la amb un títol fantàstic, ens parla de les trampes que ens fem, que neixen de l’experiència de la infantesa i poden esclavitzar-nos i condemnar-nos. La primera novel·la de Punsoda té una escatologia que ens atrapa, reflecteix una neurosi angoixant, però en volem saber més, i per si no n'hi hagués prou tot plegat acaba amb una història d’amor i redempció que se t’endú, una passió tan intensa com la narradora mateixa. Cap al final, la protagonista fa un salt de fe amorós gairebé espiritual, a l'estil de Crim i càstig (entre moltes cometes, enteneu-me). Potser el meu amic i traductor Arnau Barios, lleidatà igual que l’Anna Punsoda, tenia raó: hi ha alguna cosa molt russa, en el fet de ser de Lleida, i també en el caràcter dels lleidatans.
No hi heu de fer re, als llits dels altres
Tinc la sospita que si algú com l’Anna Punsoda hagués escrit aquesta novel·la en castellà, ja no diguem en anglès, El llit dels altres seria un èxit. Si l’hagués escrit des de Brooklyn, aquesta novel·la encara li donaria diners. L’any de repòs i relaxació d’Ottesa Moshfegh es va publicar el 2018 i va arrasar, i jo hi trobo algunes similituds amb la novel·la de la Punsoda: la protagonista ens resulta igualment desagradable, la sacsejaríem i, tanmateix, no ens en podem separar, potser perquè revela una part de nosaltres que al dia a dia tenim oculta. L'últim llibre que ha publicat, La terra dura (Pòrtic), és diferent. Pel to i perquè és un altre gènere, un assaig periodístic sobre la Sagarra. Quan vaig llegir-lo em va agradar, però crec que Punsoda brilla més quan parla directament del que pensa, més que no pas de l’entorn on es troba. Escriure des de tan a prop de si mateixa li va francament bé, tenia coses a dir i les ha dites com un torrent, amb intel·ligència vehement però sense una retòrica grandiloqüent ni moralismes.
'Dies a Birmània' és una novel·la sobre el colonialisme i els efectes devastadors que té en la psique del colonitzador
Llegit amb la perspectiva dels anys, constato que efectivament Punsoda va fer de pionera. Em penso que cap dona no havia escrit amb tanta obscenitat i cruesa psicològica en català, i encara menys sobre aproximadament ella mateixa. Víctor Català va fer-ho amb més cruesa, però amagava la dona rere la ploma. De fet, sempre bevem de la nostra experiència per escriure, i aquí la gràcia està en el gènere de la novel·la. No és qüestió d’honestedat ni d’autenticitat, dos termes que van de baixa a l’hora de qualificar seriosament una obra literària: no cal que Anna Punsoda faci una altra autobiografia (Els llits dels altres diria que ho és): per fer novel·les igual de bones només cal que exploti la mina d’or que té a dintre. I si dic que Els llits dels altres m’ha semblat bona és perquè per mi assoleix una de les (poques) màximes que mantinc sobre literatura: tothom pot gaudir de la novel·la, tant els lectors entrenats com la resta de mortals.
El mal del colonitzador
Això diria que també passa amb Dies a Birmània de George Orwell, una altra novel·la excepcional que he pogut llegir aquests dies en català, amb una traducció d’Esther Tallada (Edicions de 1984). Orwell, nascut Eric Blair, també parteix de l’experiència com a treballador de l’Imperi Britànic. El fet que Orwell visqués a Birmània dona tot el cos al text, els detalls en novel·la són importants, i si vols fer una novel·la clàssica com Dies a Birmània no pots escriure sobre un escenari que desconeixes a partir de vaguetats. L’atmosfera que crea Orwell a Dies a Birmània és una festa, i el seu antiheroi és icònic de manera instantània: un home lleig (també desagradable!) que sempre es cobreix la meitat de la casa perquè hi té un “desig”, que vol dir una marca fosca, un blau gegant. Però si Punsoda ens porta pels laberints d’una ment i un cos desafinats per la disfunció familiar, Orwell ens condueix inevitablement a l’esfera política: Dies a Birmània és una novel·la sobre el colonialisme i els efectes devastadors que té en la psique del colonitzador, en aquests anglesos que freqüenten el club i tracten malament els indis. Els personatges ens arrosseguen, perquè són rodons, fins i tot els secundaris, una novel·la amb bons personatges secundaris sempre és un gust. No és una novel·la escrita a raig, ni "des de les entranyes" de la manera en què ho està la novel·la d'Anna Punsoda, en el sentit que Orwell no s'entreté a parlar-nos dels sentiments de la manera que ho fa Punsoda. En definitiva, no tenen res a veure, una novel·la i l'altra, només és que enyorava una novel·la que em fes gaudir de la manera que només saben fer les novel·les i en lloc d'una n'he trobat dues.
P.D.: Orwell és un dels grans escriptors del segle xx, tant per les novel·les com pels seus assajos, que us recomano que llegiu com llegiríeu una novel·la a la platja. Si teniu curiositat per la seva vida, en Miquel Berga aviat publicarà un llibre sobre el seu matrimoni fallit amb una poeta i el seu pas per Catalunya durant la Guerra civil.