Münster (Westfàlia), 24 d’octubre de 1648. Les potències europees participants en el conflicte dels Trenta Anys (1618-1648), que algunes fonts consideren la veritable primera guerra mundial, signaven la fi de les hostilitats. La Pau de Westfàlia no tan sols certificava la fi del lideratge hispànic en el context continental, sinó que també marcaria la fi definitiva de la primacia que el món llatí havia exercit des de l’inici de la història. Westfàlia seria la tomba de la ideologia de l’imperi catòlic i el panteó del poder pontifical.

S’imposava, definitivament, la raó d’estat que, entre altres coses, atorgava a cada entitat política la llibertat de dictar en matèria de religió. I, si bé es cert que Westfàlia consagraria el nou lideratge francès (una potència catòlica), també ho és que marcaria l’eclosió de les potències atlàntiques i protestants, i consagraria el dret a existir dels petits estats europeus permanentment amenaçats per la ideologia imperial i l’estratègia pontifical. Westfàlia seria, principalment, el triomf d’Anglaterra, dels Països Baixos i de la Confederació Helvètica.

Representació del Tractat dels Pirineus (1659). Font Musée de Tessé. Le Mans (1)

El Tractat dels Pirineus / Musée de Tessé (Le Mans)

Mentre les cancelleries de mitja Europa signaven la pau a Münster, Catalunya continuava immersa en la Guerra dels Segadors (1640-1652), que en aquell punt del camí s’havia transformat en un conflicte entre la monarquia hispànica i la francesa pel control del Principat. Ho prova el fet que aquella guerra s’acabaria el 1659, set anys després del conflicte dels Segadors i nou anys més enllà de Westfàlia. I ho ratifiquen les humiliants condicions que la cancelleria de Lluís XIV va imposar a la de Felip IV a canvi d’una pau que a Madrid necessitaven com l’aire que respiraven.

El desenvolupament de la negociació del Tractat dels Pirineus va estar sempre condicionat pel resultat de la Pau de Westfalia. A l’illa dels Faisans, el rei hispànic Felip IV convertiria les Constitucions de Catalunya en paper higiènic i cediria al monarca francès Lluís XIV el domini sobre els comtats catalans del Rosselló i la Cerdanya. En aquest cas, l’ús de la preposició sobre està més justificat que mai: en virtut d’aquell tractat, els comtats catalans nord-pirinencs passarien directament al patrimoni reial dels Borbons de Versalles.

Després de la Revolució i Guerra dels Segadors (1640-1652), el Principat va passar de nou a formar part de l’edifici polític hispànic. Però la relació entre les classes dominants catalanes durant la guerra —les elits mercantils de Barcelona— i les oligarquies cortesanes de Madrid estava tan contaminada pel conflicte i, fins i tot, per la crisi precedent que havia provocat la revolució i la guerra que aquella reincorporació no seria precisament el retorn del fill pròdig. Les classes dirigents catalanes van acceptar la situació mastegant vidres. I a Madrid es va manifestar amb força l’arrelada cultura punitiva.

Aquelles cartes que el rei Lluís XIV i els seus ministres plenipotenciaris Richelieu i Mazzarino enviaven a la Generalitat a l’inici del conflicte (1641-1644), en què afalagaven els catalans, la seva història i les seves Constitucions, havien quedat recloses en el calaix de la història. Dotze anys de guerra és prou temps perquè la vida doni molts tombs, i catalans i francesos havien passat d’un idil·li polític (enrojola llegir la correspondència epistolar entre Sant Jaume i Versalles) a un odi mutu visceral. Uns i altres s’acabarien tractant oficialment de traïdors i miserables.

Mapa de Catalunya (1674). Font Bibliothèque Nationale de France (1)

Mapa de Catalunya (1674) / Biblioteca Nacional de França

Amb aquests elements resulta fàcil entendre per què les elits mercantils catalanes, que després de la guerra havien estat desplaçades del poder, van canviar radicalment d’objectiu. França els havia caigut als peus. Cal dir que, després de la Guerra dels Segadors i de la Pau dels Pirineus, de motius no els en faltaven. I en canvi els Països Baixos s’havien convertit en model i objecte d’admiració. “Catalunya, l’Holanda de la Mediterrània” és una idea que neix i creix en aquelles dècades immediatament posteriors (1660-1700) a la Guerra dels Segadors.

En la fabricació d’aquell ideari hi va tenir molta importància la història dels germans de Witt. En aquelles dècades centrals i finals de la centúria del 1600, quan els Països Baixos trepitjaven amb força l’accelerador econòmic, Johan i Cornelius de Witt simbolitzaven el triomf de les classes mercantils. Fills i nets de comerciants plebeus, no tan sols havien culminat l’ascens de les classes mercantils de la República de les Set Províncies Unides, sinó que havien que havien arraconat els stadhouder (els comandants militars amb vocació d’esdevenir reis que els disputaven el poder).

Mapa dels Paisos Baixos (1701). Font Bibliothèque Nationale de France (1)

Mapa dels Països Baixos (1701) / Biblioteca Nacional de França

L’economista i historiador Narcís Feliu de la Penya (1646-1712), la figura intel·lectual més destacada de la postguerra dels Segadors i coautor, amb Martí Piles, del Fénix de Cataluña, va retratar amb precisió científica aquella ambició: convertir Catalunya en l’Holanda de la Mediterrània. És Feliu de la Penya qui no tan sols detalla la força demogràfica i econòmica del Principat —la recuperació, si més no a batzegades, de la qual parlen els historiadors—, sinó que assenyala clarament el model —el nou model— a seguir: la república neerlandesa.  

Feliu de la Penya explica que el Principat havia superat el procés de transformació econòmica que l’havia portat d’un paisatge medieval a un escenari modern: diversitat de conreus i diversitat de producció industrial. Amb l’afegit que els nous conreus, que, a diferència del que passava a Castella, guanyaven terreny als conreus tradicionals (el blat cedia terreny a la vinya), estimulaven un sector de la indústria: Reus devia la categoria de segona plaça industrial del Principat a la destil·lació d’alcohols.

Segons Feliu de la Penya, el teixit industrial existent —metal·lúrgic (fabricació d’estris agrícoles i d’armes), naval, tèxtil i de destil·lació d’alcohol— dibuixava clarament un esquema, una estructura econòmica, amb un gran potencial exportador. Els mercats tradicionals italians (Nàpols, Sardenya, Sicília i Malta) s’havien perdut en el decurs de la Guerra dels Segadors (1640-1652) i el comerç català, que havia estat  implantat tradicionalment durant segles en aquells territoris, havia estat substituït —o, més ben dit, suplantat— pel francès. Calia, doncs, buscar nous mercats i crear canals estables d’exportació.

Vista de Barcelona (1697). Font Bibliothèque Nationale de France (1)

Vista de Barcelona (1697) / Biblioteca Nacional de França

Feliu de la Penya tenia un mal concepte d’allò que contemporàniament anomenem economia no productiva. En el seu Fénix destacava l’existència d’una gran quantitat de mà d’obra potencial (Catalunya ratllava els 500.000 habitants), però maleïa la pervivència de població dedicada a no produir: des dels pidolaires fins als religiosos, passant pels militars i els rendistes. Probablement, l’axioma pervers, tan arrelat en la cultura social catalana, que associa capacitat de treball amb qualitat moral neix i es desenvolupa en aquell paisatge econòmic.

Però aquell procés de transformació, que meravellava Feliu de la Penya i que inspirava l’ambició catalana, no s’havia desenvolupat sense tensions. Les fonts documentals revelen que els industrials catalans havien desviat una part molt important de la producció fora del control dels gremis. Les cases de pagès, que abans de la Guerra dels Segadors dedicaven les llargues jornades d’inactivitat d’hivern a cardar llana o teixir flassades, s’havien convertit en obradors tèxtils rurals. S’havia aconseguit abaratir costos i facilitar l’exportació, però també reduir la qualitat i generar atur urbà

Feliu de la Penya no era, en aquest sentit, un entusiasta de la desregulació del mercat. I molt probablement liderava un corrent d’opinió que no era partidari d’aquestes pràctiques. La prova més evident en seria la seva proposta de creació d’una companyia de comerç que hauria de canalitzar i reunir capitals particulars —una altra vegada el model neerlandès— amb vistes a finançar grans empreses. Reveladorament, el seu projecte, la Companyia de la Santa Creu, havia de ser controlada i dirigida per les institucions de govern catalanes.

Mapa de les illes britàniques (1689). Font Bibliothèque Nationale de France (1)

Mapa de les illes Britàniques (1689) / Biblioteca Nacional de França

La Companyia de la Santa Creu no passaria de projecte. Però la ideologia neerlandesa no es desinflaria. Ben al contrari, prendria cada cop més velocitat. L’any 1697 un grup d’inversors privats posava la primera pedra del nou port de Barcelona. I l’any 1709, en plena Guerra de Successió hispànica, un altre Feliu de la Penya que no tenia cap parentiu amb el primer, recolliria una part del testimoni i crearia la Companyia Nova de Gibraltar, la primera gran iniciativa catalana de reunió de capitals.

La ideologia “Catalunya, l’Holanda de la Mediterrània” no tan sols explica un projecte de transformació econòmica i social, ni tampoc, només, una ambició, sinó que també explica i justifica la posició catalana en el posterior conflicte de Successió hispànic (1705-1714): el Tractat de Gènova (1705) signat amb Anglaterra i la declaració de resistència a ultrança (1713) contra l’aliança borbònica francohispànica no van ser tan sols, o bàsicament, actes de patriotisme. Van ser, també, actes de defensa del teixit econòmic català i d’una ambició de país.

Imatge principal: Sigantura del Tractat de Münster (1648) / National Gallery (Londres)

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat