Pep Puig Ponsa (Terrassa, 1969) presenta aquests dies La vida sense la Sara Amat, el llibre que l’any passat va guanyar el premi Sant Jordi i que aquests dies Proa treu a la venda. El 2005, quan Puig va publicar la seva primera novel·la, L'home que torna, va obtenir el premi Jove Talent de la FNAC. Ja en aquell moment la seva voluntat de fer una literatura popular, acurada però comprensible per a tots, va ser molt aplaudida per la crítica. Puig en les seves obres, reflecteix un univers molt particular, carregat d'emocions. Amb La vida sense la Sara Amat, retorna al tema del trànsit de la infància a l'adolescència, que ja havia tractat en un relat de la seva darrera obra: L’amor de la meva vida de moment. De fet, el personatge de la Sara Amat és molt similar al de la Clara Bou, del llibre anterior. Al seu darrer llibre, la Sara Amat, una noia de 13 anys, desapareix mentre està jugant a amagar-se; passarà uns dies a casa d'un nen amic seu, en Pep. El narrador de l'obra és el Pep, ja adult, que recorda com van marcar-lo aquelles jornades amb la Sara. I els seus records duran a una profunda reflexió sobre la infància, l'amor, la solitud, la família i, sobretot, sobre el fet de créixer.

 

Explica’m el llibre en unes poques paraules. La vida sense la Sara Amat és la història de dos nens que es tanquen en una habitació per discutir sobre la fi de la infància. Són dos personatges desiguals, que a mesura que avança la novel·la es van posant a la mateixa alçada. Ell, en Pep, és un nen de dotze anys de fora el poble, que hi va a estiuejar. Per a ell, el poble és un lloc de fantasies, de plaer. Es tracta d’un nen creient, obedient, confiat en el seu món, que estima els seus pares, la seva gent... La nena, la Sara Amat, és més gran, i ja passa per la pubertat. Ella sent un rebuig per tot allò que l’envolta, pel poble, per la mentalitat estreta, per la família... I sent una necessitat orgànica de marxar, de no formar part d'això. Està decidida a abandonar aquell món que l’ofega. I ho fa. Sense gaire esforç. Creua una porta i ja és fora.

El protagonista es diu Pep, com tu. Va néixer el 1969, com tu. És de Terrassa, com tu. En quina mesura ets tu? En Pep de la novel·la té molts punts en comú amb mi. Però hi ha moltes coses en ell que no són meves. Podria ser que no ens assembléssim gaire, o fins i tot que no ens assembléssim gens. Allò que passa a la novel·la, només passa en el llibre. No és una autobiografia. Passa el mateix amb l’Ullastrell de la novel·la, que no és l’Ullastrell real. És l’Ullastrell de les meves evocacions, més de trenta anys més tard. Només qui ha conegut l'Ullastrell de l'època pot valorar fins a quin punt el poble de la novel·la té punts de coincidència amb ell.

Tu amb qui t’identificaries més, amb la llançada Sara, o amb el tallat Pep? O ets un tallat Pep que somnia en ser la Sara? Mentre vaig ser nen vaig ser un Pep, sens cap dubte. Els meus pares em duien a Ullastrell, i per a mi allò era el paradís, tot em semblava bé. Jo era un nen bo. Feia sempre el que em deien. Feia el paper que tocava. Però els nens bons som els que més tard sentim un rebuig més gran.

El sentiment de rebel·lió quan vaig créixer va ser molt fort

Curiosament, quan vaig començar a escriure, no em vaig plantejar en absolut que jo em pogués veure reflectit en la Sara. Però en canvi, quan vaig acabar la novel·la, em vaig adonar que la Sara, amb la seva voluntat de fugida, tenia molts punts de contacte amb mi. En certa mesura, jo era en Pep de nen i la Sara de més gran.

La Sara va existir? Va existir una Sara de debò, tot i que no es deia Sara. Jo anava a un col·legi de capellans, on no vèiem cap noia. Per això, a l’estiu, quan anaves al poble, qualsevol nena que et creuaves et provocava una gran fascinació. I construïes històries. Al voltant de la nena escollida, hi creaves tot un món imaginari, de mite, de fascinació... No t’hi acostaves. No hi tenies contacte... No gosaves... Jo vaig enamorar-me d'una Sara Amat, a qui pràcticament no vaig conèixer. La Sara Amat de la realitat també va desaparèixer. Perquè havia de desaparèixer: la nena de qui ens enamorem platònicament ha de desaparèixer, perquè no pot existir al món real.

Què fa la Sara de la novel·la amb el Pep literari? La Sara duu el Pep de la mà fins a un món ple de coses bones i dolentes. La Sara introdueix en Pep al món de l’amor i de la tendresa, que és un món fantàstic, però també li fa descobrir que el món dels adults no és un lloc idíl·lic, sinó un món ple de secrets, de frustracions...

L’amor té un paper central a la novel·la, però també les fòbies. No és una contradicció? No, aquesta història se centra el viatge iniciàtic d’un infant. Evidentment, en aquesta història hi ha amor, perquè en la infància no pot haver-hi un viatge iniciàtic sense amor. Però la Sara Amat a allò que li té fòbia és, bàsicament, al concepte d’amor que té la gent del poble. I això perquè és un amor que oprimeix, que t’ofega, que no et deixa ser tu mateix. “L’amor em fa fàstic”, la frase de Rodoreda a Aloma, seria vàlida també per a la Sara Amat. L'odi està relacionat estretament amb l'amor.

L’adolescència, és tan traumàtica com la presentes a la teva novel·la? Sens dubte. El contrast entre la infància i la vida adulta és tan gran, a nivell fisiològic, a nivell vivencial, a nivell identitari, que inevitablement duu al conflicte. Jo encara no he superat el trauma. Això sí, la meva paternitat m’ha ajudat molt a assumir el que jo sóc. Ser pare et situa en una altra esfera, et fa veure el passat de forma diferent.

En un moment determinat, al final de la novel·la, la Sara Amat, li diu al Pep: “Fes-te gran, però no massa”. Podria ser el missatge de tota la novel·la? Sí, sens dubte. La infància és innocència, però sobretot és amor per les coses que tens a prop. Has de créixer, però no et pots passar, perquè perdries el que tens. Has d’intentar mantenir el que tens quan ets nen, tot i que has de créixer. I que saps que al final acabaràs perdent aquest amor i aquesta innocència que valen tant.

Des de bon principi anuncies el que passarà a la història. No era un risc a nivell narratiu? En realitat, no, perquè per a mi allò realment important era el diàleg entre els nens, el descobriment d’un món i la pèrdua de la innocència, i no pas el misteri de la desaparició de la nena.

El títol podria ser exactament el contrari: titules el llibre 'La vida sense la Sara Amat' i només et refereixes als deu dies que el protagonista passa amb la Sara Amat. Crec que és maco que el títol sigui el contrari del que podria ser. El títol en realitat és una evocació. Reflecteix el que el protagonista pensa molts anys després de la desaparició de la nena.

Com va sorgir aquesta obra? Jo escric a batzegades. Em costa trobar les condicions per poder escriure una novel·la. Passo molt de temps escrivint lentament: quan no tinc molt de temps em dedico a escriure contes. Per escriure una novel·la necessito concentració, i continuïtat. Però en certes ocasions, avanço ràpid. Fa cinc anys, quan va néixer el meu fill, vaig voler escriure una obra que tingués la força de les primeres obres. Volia escriure un llibre que es pogués llegir amb 15 anys, que el meu fill pogués llegir quan es fes gran i l'ajudés a obrir aquesta porta que és l’adolescència. I La vida sense la Sara Amat és un llibre que m'agradaria que l'ajudés en aquest difícil pas que és abandonar la infància.

Combines la teva activitat com a instructor de gimnàstiques posturals amb l'escriptura. Tens noves obres en perspectiva? El premi Sant Jordi m'ha animat molt a escriure. Tinc una idea al cap, ja bastant definida. Sé bé el que vull dir, tinc un projecte clar. Però ara, cal escriure'l. I estic decidit a posar-m'hi.