Les xarxes socials o, més ben dit, les plataformes de contingut, han aconseguit una cosa fascinant: convertir frases sense cap mena de sentit en part del nostre vocabulari quotidià. Expressions absurdes, construccions mal traduïdes i paraules repetides fins a l’extenuació apareixen del no-res i, en qüestió de dies, tothom les diu com si haguessin existit tota la vida. Ningú no sap exactament qui les inventa, però internet les adopta amb una velocitat espectacular. Primer les diu una influenciadora, després quatre creadors famosets de TikTok, i al cap d’una setmana tens el teu cosí de Terrassa dient “icònic”, mentre demana una canya al bar de la cantonada.
El cas del “six-seven” ja és directament patrimoni cultural d’aquesta generació. Sis-set. 6/7. Una expressió pronunciada amb una solemnitat inexplicable per referir-se a absolutament res concret. “Com anem?” “Bah, sis-set.” Perdó? Sis-set què? Notes? Estat mental? Percentatge de bateria? Ningú no ho sap, però tothom ho entén. I encara hi ha qui fingeix entendre-ho, cosa que encara resulta més patètica que l’expressió en si. És el llenguatge convertit en mem, i els mems, avui dia, tenen més força que qualsevol diccionari.
Però el pitjor no és això. El pitjor són les traduccions literals de l’anglès que hem acceptat sense oposar-hi resistència. “Llueix un xicot”. Què collons vol dir “llueix un xicot”? Des de quan els nòvios es llueixen? És una parella o una bossa de mà de Louis Vuitton? Aquesta obsessió per traduir estructures angleses paraula per paraula està deformant la manera com parlem. “Llueix així”, “porta un look”, “té energia de”, “és giving”. Sembla que cada frase hagi passat per Google Translate i una reunió de màrqueting barat abans d’arribar-nos al cervell.
Hi ha una mena de terror col·lectiu a parlar normal
I el problema és que ja no només ho diuen influenciadors adolescents. Ho diu gent adulta. Gent que treballa a la ràdio. Ho diuen presentadors de televisió. Ho escriuen titulars de mitjans. La parla d’internet ha deixat de ser un dialecte digital per convertir-se en el llenguatge oficial d’una generació que consumeix més contingut del que pensa. Repetim expressions perquè les hem sentides mil vegades, no perquè tinguin sentit. Pensar pensaments i reflexionar reflexions. Literalment això.
També hi ha una mena de terror col·lectiu a parlar normal. Sembla que si no utilitzes paraules reciclades de TikTok, quedis automàticament fora de l’algoritme social. Tot és “random”, “surrealista”, “necessito”, “obsessionada”, “runner”, “plot-twist” i altres parauletes modernes, sempre sense cap mena de coherència gramatical i, per descomptat, sense cap pronom feble que les acompanyi ni tan sols quan no tenen sentit.
Les plataformes premien la repetició perquè la repetició genera comunitat. Quan milions de persones fan servir les mateixes expressions, fa que tinguem la sensació de formar part d’alguna cosa. Però també hi ha un efecte secundari: acabem parlant tots igual. Mateixes frases, mateix to, mateixa ironia impostada. Com si internet hagués creat una única personalitat col·lectiva feta de captures d’Instagram i vídeos de quinze segons.
Potser per això sorprèn tant trobar algú que encara parli amb naturalitat. Algú que no diu “llueix un xicot”, sinó “té xicot”. Algú que no necessita convertir cada frase en un mem. En una època en què tot està pensat per viralitzar-se, expressar-se amb normalitat s’ha convertit gairebé en un acte de rebel·lia.