Hi ha un element que cobra la mateixa rellevància al principi i al final de la nostra vida: el cul. Bona part del que som neix i s’apaga allà darrere, no hi podem fer més. L'origen i l'extinció de la cosa humana estan íntimament lligades al descontrol de l’esfínter.
Durant la joventut i la maduresa, som capaços de controlar els nostres instints més bàsics, també els que rondinegen sota la columna vertebral. Però, tot i que llarg, és només un miratge. Quan som massa petits, cal que portem bolquers perquè encara no hem après a reprimir les ganes d'anar al lavabo. Quan som massa grans, cal que els portem perquè el nostre cervell ja no està per fer-se el sofisticat.
Un procés de deteriorament
Deia Fitzgerald que la vida és només un continuo procés de deteriorament, i dic jo que, a una certa edat, cagar-se al damunt és un símptoma inequívoc de decrepitud. De fet, segurament n'és el definitiu.
Hi ha línies que quan se superen ja no es poden tornar a creuar. L'únic consol és que és una penitència compartida, que no entén de classes ni de categories. Tots ens fem vells, tots ens arruguem, per dins i per fora; tots, si cometem la imprudència d'aguantar massa anys, acabem fent una mica de llàstima. I quan dic tots, vull dir tots, també aquells que s'han cregut per sobre del bé i del mal; criatures desbocades, perillossíssimes, que no es regeixen per cap codi moral.
Gent que ha intimidat, que ha extorsionat, que fins i tot ha matat, i a la que ara cal fotre-li el sopar a la boca amb una cullera. Els monstres, de vells, deixen de ser monstres: es corre la cortina i de sobte apareix la mateixa merdeta fràgil i pansida que serem la majoria quan ja tinguem un peu a l'altre barri.
Aquesta, la de la decadència com a càstig inevitable i desmitificador, és la idea sobre la qual s'aixeca Capone, la pel·lícula de Josh Trank que des de fa unes setmanes es pot veure a Filmin. La peça, que la crítica ha considerat excessiva i exagerada per la seva forma de presentar l'històric personatge, explica l'últim any de vida del gàngster, interpretat per Tom Hardy, un cop l'han deixat sortir de la presó d'Alcatraz amb 47 anys i una demència colossal. Sembla que al mafiós se li ha atrofiat el cervell a causa d'una sífilis mal curada que va contraure a l'adolescència, i ara gasta els seus últims cartutxos (no és un dir, hi ha tics que ni tan sols la senilitat fa desaparèixer) retirat a una mansió a Florida, no podent-se aguantar dret, balbucejant incongruències, bavejant sense control... I fent-s'ho al damunt cada dos per tres.
Caseu-vos amb un arqueòleg
Agatha Christie recomanava a tothom que es casés amb un arqueòleg, perquè així, com més vell et fessis, més interessant et trobaria. El problema d'Al Capone és que quan ja està fet pols només aguanten al seu costat la família i un parell de socis, aquells qui, precisament, van veure des de primera fila com es convertia en l'home més temut de l'Amèrica fosca.
Ningú té dret a escollir com serà el seu final. A tots ens agradaria dinyar-la com l'Oscar Wilde, a l'habitació d'un hotelet meravellós, envoltats de quadres lluminosos i tapats amb un llençol net, despenjant el telèfon del servei per demanar una botella del xampany més car de la carta, i acomiadant-nos del planeta amb una frase insuperable: "estic morint per sobre de les meves possibilitats". Però aquest tipus d'escenes, malauradament, només passen a les llegendes. El més normal és marxar com vam arribar: bruts, febles, deixant anar un gemec incomprensible.
El puto Bugs Bunny
"Però qui es creu que és, el puto Bugs Bunny?", li etziba el germà d'Al al doctor quan aquest suggereix, després que el malalt pateixi un ictus, que substitueixi el seu inseparable puro per una pastanaga. El puro de Capone és l'única corda que el segueix amarrant al que un dia va ser; si cau, també ho farà definitivament el seu passat obscur, sanguinari i, malgrat tot, poderós. És el karma cobrant-se les seves factures amb interessos.
El cicle de la vida i la venjança, que tard o d'hora arriba. Al cap i a la fi, Hitler també va dir adéu amb la cua entre les cames, amagat a un búnquer i empassant-se una càpsula de cianur, sense ni tan sols tenir els pebrots d'esperar que fes efecte, rematant-se amb un tret al cap. O Mussolini, a qui els partisans, un cop mort, van haver de penjar de la façana de la benzinera de la Plaza Loreto de Milà entre els cops i les puntades de la gent. minuts abans, una dona molt cabrejada havia orinat sobre el seu rostre.
A Messi també li lligaran els cordons
Haver estat una bèstia sense escrúpols no t'eximeix de tenir un desenllaç penós. La caiguda de les nostres facultats es produeix quan toca, i tant és si nosaltres ens hi oposem. Conscients de la inclemència del pas del temps, i dels seus efectes devastadors, alguns com Hemingway o Hunter S. Thompson van optar per saltar del vaixell abans que fos massa tard.
A vegades fa més por veure la vida fer-se mal bé que perdre-la. Davant d'aquesta circumstància, potser només ens queda mirar d'afrontar les últimes pàgines del relat amb la màxima enteresa possible; com a exemple a seguir, val més decantar-se pel d'un altre escriptor, Ian Fleming, que quan l'ambulància el portava a morir a l'hospital, encara va tenir el gest de disculpar-se amb els camillers per les molèsties causades i fer un breu comentari sobre el trànsit: "No sé pas com us ho podeu fer per anar tan ràpid amb la gentada que hi ha a la carretera aquests dies”.
Ningú pot esquivar el seu propi declivi. Fins i tot a Messi hi haurà un dia que l'hi hauran de lligar els cordons. Hi ha qui, per consolar-se, pensa que després d'aquesta escabrosa última etapa a la Terra l’hi espera una de nova al cel, i que aleshores tot tornarà a pujar, com una font màgica. Però és clar, s’han d’haver fet molt bé les coses per donar per descomptat que aniràs a parar allà dalt. Al Capone va marxar definitivament el 25 de gener de 1947. El van trobar mort a la banyera. Veient el seu historial, té sentit que a la làpida, més que un record, demanés que hi escrivissin un desig: "Jesús meu, tingueu compassió".