"Aquest estiu estarem de gira amunt i avall i els dies que quedin lliures entremig, miraré de fer algunes escapades amb la furgo per aquí a prop". Aquest cap de setmana a en Pau Vallvé li toca agafar la furgo, però no per gaudir d'una escapada sinó per pujar fins a la Platja de Port Bo de Calella de Palafruguell per protagonitzar el concert de cloenda de l'edició d'enguany del festival Ítaca, on demà diumenge, 6 de juliol, reviurà en directe el seu darrer treball d'estudi, Agorafília. Parlem amb ell sobre aquest darrer treball i l'ofici d'escriure cançons abans no posi les claus al contacte i enfili cap a la Costa Brava. El seguirem. Tenim ganes de veure'l de nou en directe. Fet i fet, ens hem guanyat l'estiu, oi?
Tot just fa un any vas oferir un concert ben especial al festival Grec, en què et vas obrir de bat a bat com a creador. Va ser tan intens que l’endemà et vas posar malalt.
Allò del Grec va ser preciós! Jo, que a cada disc, munto nova formació i nou tinglado, feia temps que trobava a faltar fer un concert sol, sense banda i anar-hi fent desenfadadament. Poder-ho fer al Grec va ser preciós. Però, evidentment, com no podia ser d'una altra manera, tot i ser un concert jo sol, em vaig acabar engalipant recreant el meu estudi a l'escenari. Ho vaig acabar convertint en un concert/ted-talk per desmitificar una mica la feina de creació i explicar com treballo. Va acabar sent tant o més complicat que quan anem amb banda, no n'aprenc (riu).
Tens comptabilitzats quants concerts has fet al llarg de tots aquests anys?
Doncs mira, just l'altre dia algú m'ho preguntava i vaig anar a l'historial de concerts de la web i, tot i que allà no hi ha indexats els concerts que vaig fer del 1997 al 2006, des del 2006 fins ara en són quasi 700. Així que suposo que amb tot el que vam tocar amb projectes de metal on jo era el bateria i amb els meus primers projectes, suposo que gairebé 800. Fa vertigen i tot mirat amb perspectiva.
I el disc, 10 mesos després de la seva publicació, com valores ara Agorafília?
Jo me l'estimo molt, aquest disc. Des de la seva creació, ha estat un disc que m'ha donat moltes alegries, però ni sospitava que la rebuda que tindria seria la que ha sigut. És un luxe, un privilegi i un honor que després de tants anys fracassant esportivament, els últims discos estiguin anant tan bé. Encara no m'ho explico. I amb aquest disc en particular, és molt curiós que tant els concerts com pel que fa a les escoltes estigui funcionant. Hi ha cançons que s'han col·locat a dalt de tot de les preferides de la gent i, amb només 10 mesos, tenen més escoltes que cançons que aparentment eren tòtems de la meva discografia. Jo n'estic encantat!
És un luxe, un privilegi i un honor que després de tants anys fracassant esportivament, els últims discos estiguin anant tan bé
Sempre se t’ha criticat molt ‘dir no a tot’. Això que podria ser un hàndicap, és el que t’ha permès ser l’artista que ets?
Sense cap mena de dubte. Ha estat un camí molt més llarg, esquivant totes les dreceres i inclús autoboicotejant-me quan calia, però sense cap mena de dubte a la llarga ha valgut la pena.
Hi ha res més important que la teva integritat com a artista?
Evidentment que hi ha coses molt més importants a la vida que els putus artistes i les seves merdes (riu), però si parlem de com he enfocat la cosa; sí. Per mi hi ha hagut sempre una sola manera d'entendre això: la meva discografia no és la meva feina, és el meu raconet de llibertat per jugar, crear i fer el que em representa i m'agrada. I durant molts i molts discos era el meu hobby caríssim pel qual treballava d'altres coses per finançar-lo. Ara fa ja uns quants discos coincideix que alhora em paga el lloguer i el menjar, però soc molt conscient que és una cosa temporal i que en algun moment és probable que torni a convertir-se en un hobby caríssim. I si ho enfoques així, tot és ben senzill. No caus en la cosa que tot gira al voltant dels resultats i que les coses venguin o funcionin o que et continuïn pagant el lloguer. I no caus en el parany de pensar que vals molt i que t'ho mereixes. Jo faig cançons, faig discos, si a sobre coincideix que aquestes cançons em paguen el lloguer, meravellós i un putu privilegi; però si no és així, doncs es treballa d'una altra cosa, com he fet sempre, i les cançons continuaran sent l'espai que em regalo a mi mateix. Però, evidentment, puc entendre que molta altra gent ho faci diferent i que cadascú miri d'aprofitar les oportunitats que tingui. Només faltaria. Però sovint sense saber-ho acaben venent la teva ànima al diable per quatre likes i quatre duros i acaben odiant el que més els agradava i pel que tants anys van estar picant pedra. A mi no em compensa.
Segurament, la pulsió per pujar a un escenari, actualment, ha de ser molt diferent a quan començaves. Què et preocupa ara, abans de començar un bolo?
Tocar és el que ens agrada fer i pel que val la pena tota la feina bruta que hi ha darrere d'assajos, de burocràcia, de logística, de promoció, etc. Així que sortir a tocar mai ha estat una preocupació. Però la veritat és que ara és molt millor que abans, quan començàvem. Ara mola molt més fer concerts. I no només per l'experiència que tenim que fan que puguis estar molt més connectat, molt més tranquil i molt més present. No només perquè avui en dia el material tècnic i els equips de so que hi ha a tot arreu són molt millors. Si no perquè, quan començàvem, anar a tocar significava tocar davant de gent que no li interessava el que feies o que no se sabia les cançons. I això en els casos en què hi havia gent, que no era sempre. En canvi, ara és un luxe i un privilegi sortir a tocar, perquè la gent paga per veure'ns i se sap les cançons i les canta i s'ho passa bé. Això és or!
I a l’hora d’escriure cançons, ha canviat molt? Et preocupa repetir-te, reiterar-te? Hi ha hagut cap moment en què hagis tingut por de ja haver dit i fet tot el que havies de dir i fer?
Per sort o per desgràcia la vida et va portant per llocs i camins i no paren de passar coses. Així que no em preocupa quedar-me sense coses a dir, i menys estan el món com està... Però sí que canvia la manera de fer cançons. I no només per l'edat o l'experiència, sinó perquè és molt diferent quan saps que les cançons que escriguis ara, les escoltarà molta gent i les jutjarà molta gent. De moment crec que he aconseguit mantenir a ratlla aquesta sensació, però és una mica inevitable pensar-hi, suposo. Aquí es troba el repte ara mateix. El que sí que intento és jugar amb les formes, que això sí que hi ha risc de repetir-se i acabar-se caricaturitzant un mateix. Per sort, la música, el so i tota la part estètica em segueix apassionant i no paro de provar noves coses i jugar. Així que de moment tot bé.
Hi ha hagut cap moment que t’hagis sentit plenament realitzat com a músic, com a creador?
Sempre he estat molt perfeccionista i fins que els discos no han estat com jo volia, no els he tret. Així que et diré que cada disc que he publicat, en aquell moment, jo em sentia molt realitzat. Després amb el temps hi ha coses que caduquen o ja les faries diferent, però al moment de treure'ls sempre era el que volia treure. I amb l'últim disc ha sigut divertit, perquè en detectar això i veure que seria el disc número 18 que faria, vaig pensar que ja era hora de deixar de patir els processos i passar a disfrutar-los. I vaig decidir no tenir cap idea clara de resultat, que era el que sempre feia que els processos fossin complicats fins a arribar-hi i passar a definir com volia treballar, amb qui, on, i disfrutar del procés i veure cap a quin resultat ens duria això. I la veritat és que ha sigut meravellós. Perquè tampoc hem arribat a un lloc tan diferent que en anteriors vegades i alhora he gaudit i compartit tot el procés que solia ser solitari i una mica tortuós.
Amb una mica de sort la gent que ens escolta avui en dia ens recordarà de tant en tant quan siguin vells, però els seus fills ja no sabran ni qui som. I mira, si t'he de ser sincer, és un descans. És més bonic si saps que les coses s'acaben. És més fàcil disfrutar-les si saps que no són per sempre, no?
Penses en com transcendirà la teva música en el futur?
Com diu en Quimi Portet, "lo normal és fracassar". Si penses en la de gent que fa música i els pocs a qui ens va mínimament bé, és un % molt petit. Però inclús per als que hem tingut aquesta sort, el pas dels anys ho esborra tot. Grans grups internacionals de fa uns anys que semblava que s'ho menjaven tot, ja ningú sap qui són. Així que no té cap sentit pretendre gastar ni un minut en pensar en aquesta direcció. I si hi ha una mica de sort la gent que ens escolta avui en dia ens recordarà de tant en tant quan siguin vells, però els seus fills ja no sabran ni qui som. I mira, si t'he de ser sincer, és un descans. És més bonic si saps que les coses s'acaben. És més fàcil disfrutar-les si saps que no són per sempre, no?
En què estàs treballant actualment?
Doncs ara estem amb la gira d'aquest últim disc a tot gas i preparant també petites coses que anirem anunciant i alhora estic amb dues produccions d'altra gent que no puc dir, però amb què també m'ho estic passant molt bé. Molt content, la veritat!