Hola. Bon dia. Si estàs llegint aquest article suposo que és perquè ets un estudiant ingenu i alegre que acaba de completar amb èxit les PAU. Felicitats. O potser hauria de dir que t’acompanyo en el sentiment. No ho sé, això dependrà de l’estrat social en què la teva família hagi fet el niu. Si ton pare t’ha pagat els dinou viatges al sud-est asiàtic que exhibeixes als highlights d’Instagram, felicitats. Has de saber que això ja està fet. No tindràs cap problema.
Si, pel contrari, formes part de l’extensa divisió que podem situar entre la classe mitjana alta, la mitjana baixa i la baixa, doncs t’acompanyo en el sentiment. Et disposes a entrar a la universitat, una entitat que, talment com si fos un camió Chevrolet NKR-512 farcit de porcs, et durà a tu i els teus companys a un destí de no retorn: l’escorxador.
Però tranquil. Som aquí per ajudar. No per oferir-te un futur més digne –això no depèn de mi, com et pots imaginar–, però sí per donar-te uns breus consells sobre la realitat que t’espera a partir d’ara.
La universitat
És normal que anar a la universitat et faci il·lusió. Jo t’entenc. Als nens petits també els brillen els ulls quan van a esperar els Reis. El que no saben és que aquells tres homes no venen d’Orient, sinó del bar Antonio, on han dragat disset quintos i s’han gastat la paga dels seus fills a la màquina escurabutxaques, aquella que té una prostituta a un costat i un cowboy a l’altre. El teòric rei negre, a més, ni tan sols és negre. L’han pintat amb ceres del Lidl. Però així i tot els nens es planten davant de les carrosses i fan ballar el fanalet amb entusiasme. No sé si vas captant l’analogia.
El problema de la universitat és relativament senzill d’explicar: una bona part dels professors que tindràs, encarregats de revelar-te els secrets més ben amagats de la teva futura professió, no han exercit mai la professió en qüestió. A partir d’aquí tot fa baixada.
Partint d’aquesta premissa, has de saber que l’autèntica universitat té lloc fora de les aules. No seré jo qui et digui que els amics que hi faràs seran per tota la vida. Alguns, poques hores després d’haver compartit la cerimònia de graduació, pelegrinaran als seus pobles d’origen i no els veuràs mai més, convertint-se en una mera imatge del passat, talment com si fossin el simpàtic record d’aquella ejaculació precoç amb la qual fa uns anys, quan encara no sabies com funcionava l’organisme humà, vas xopar els teus calçotets del Decathlon després de tocar un pit per primer cop. Altres, en canvi, es convertiran en fidels camarades, companys de pis i, qui sap, potser en els futurs progenitors dels teus fills.
El meu consell, doncs, és que aprofitis l’etapa d’universitat per sortir de festa, fornicar i drogar-te. És broma. Drogar-te no. Qui t’escriu va passar-se una bona part dels quatre anys de carrera creient en la faula de la cultura de l’esforç. Fins i tot m’atreviria a dir que hi vaig posar l'ànima. I aquí em tens, escrivint articles sobre en Joan Bonanit i en Nélson Semedo. No seria el paradigma d’èxit, precisament.
Si surts molt de festa podràs viure una experiència extracorporal / Pixabay
La vida després de la uni
Si et recomano que aprofitis l’etapa de la universitat per passar-t’ho bé no és perquè jo sigui un articulista abonat a l’hedonisme. Ho faig per prevenir-te. Cal aprofitar el temps. Potser ho sembla, però el tòpic del carpe diem és alguna cosa més que una frase ideal per tatuar-se sobre el colze.
Després de graduar-te tindràs dues opcions: buscar feina o allargar l’estada al purgatori que et separa del món laboral. Si optes per la segona opció, potser decidiràs matricular-te a un màster que servirà per obrir-te portes –no passarà– i per seguir formant-te acadèmicament. També perquè diverses universitats del país facin l’agost aprofitant-se de l’ímpetu juvenil, però això és una qüestió sobre la qual no tens cap responsabilitat. Són vells i és la seva manera de xuclar-nos la vida.
El que també pot passar, però, és que, amb bon criteri, vulguis aprofitar els teus darrers mesos de llibertat abans d’acceptar la primera oferta precària que se’t presenti (si és que no l’has haguda d’acceptar abans, durant la teva vida estudiantil, per tal de fer front a una matrícula abusiva, és clar). Aquesta llibertat –que a la pràctica no ho és– sovint consisteix a viatjar fora del país per veure món i, redoble de tambors, sortir de la zona de confort.
És molt important que viatgis per veure pingüins o nens africans pobres / Pixabay
No sóc un cínic cabró, ho prometo. Sé de què parlo. Jo mateix vaig estudiar periodisme durant quatre anys (s’accepten insults) i després, en lloc de buscar la meva primera feina estable, vaig decidir emprendre una aventura a Holanda, un país que em va acollir negant-me el permís de residència i que em va glaçar els testicles fins a convertir-los en dues llavors de bonsai. Allà, després de resoldre una burocràcia eterna que per moments em va fer enyorar la meva odiada Espanyita, vaig començar a treballar a la cuina d’un restaurant de sushi on el responsable, suposo que per allò de la comunió entre llengües romàniques, va decidir que un brasiler addicte als estupefaents fos el meu intèrpret als fogons. Tot plegat es va traduir en un desafortunat accident en el qual la vaporadora, programada per coure cloïsses, va brasejar vilment les meves mans innocents i, de passada, va provocar que uns xinesos amb els drets laborals d’una pedra s'enfotessin de mi fins al dia en que vaig dir adeu a aquell restaurant de mala mort. Va ser llavors quan vaig abandonar la zona de confort i vaig descobrir que si s’anomena de confort és per alguna cosa.
Buscar feina
Però posem per cas que vas directe al gra. Que acabes la universitat i et disposes a buscar feina. En el cas que estiguessis vivint dins d’una bombolla, ara descobriràs per què una bona part de la gent que t’envolta està fins als collons d’Espanya, Catalunya i dels polítics amb la capacitat de raciocini d’un espàrrec que ens envolten.
El primer que has de saber a l’hora de buscar feina és que un bon contacte és més important que un bon currículum. No descobreixo la sopa d’all, segur que ho has sentit mil tres-centes vegades. Doncs coi, si ho has sentit mil-tres-centes vegades és perquè és absolutament cert.
Desgraciadament, aquest mecanisme dona ales a dos tipus de persones: els endollats i els pilotes. Oh, que en són, de bones. Però no em mal interpretis: tenir contactes –o més ben dit, buscar-los– és positiu. La qüestió consisteix a aconseguir-los sense degradar-te com a persona i mantenint-te fidel a tu mateix. Aquesta és l’única via per tenir feina però també dignitat.
Les estades de pràctiques són un hàbitat ideal per presenciar com alguns dels teus companys becats perden el seu poc decòrum per tal de disposar d’una oportunitat que, encara que fossin el futur Premi Nobel, potser tampoc arribaria. Milions de tasses del Mr.Wonderful et diran el contrari, però cal ser conscient que hi ha molts condicionants que no depenen de tu. Condicionants tan simples com que el contrincant que t’ha pres el lloc, per exemple, sigui el nebot del director general.
Això és el que surt al banc d'imatges gratuït Pixabay si busques 'chica feliz' / Pixabay
Així doncs, si em consideres una persona digna de donar consells, et recomano que siguis tu mateix. Sí, és el suggeriment més càndid que et poden fer, però també és el més realista. Si ets bo, ja tens la meitat de la feina feta. L’altra meitat, caure bé o no, no depèn de tu i no té sentit donar-hi més voltes. Com diria l’Ada Colau, em sap greu tenir raó.
En qualsevol cas, tampoc cal enganyar-se: l’atur és un problema tangible, sobretot després que un xinès decidís cruspir-se un tataki de ratpenat infectat. Les ofertes laborals són escasses i precàries i contra això no hi ha cap consell de valgui. Només queda confiar en el teu talent i resar perquè els astres s’alineïn. Si en tens, arribaràs lluny. O això és el que tots volem pensar.
El món laboral
En fi, anem acabant, que això ja s’està allargant. Trobar una feina és una cosa a celebrar, però amb el temps probablement t’adonaràs que treballar és una sort i una perdició a la vegada. Dedicar-te a allò que estimes t’ho posarà més fàcil (ho dic per experiència), però creu-me, cap professió t’omplirà més que estirar-te en una cala amagada de la Costa Brava amb la persona que t’agrada. Bé, aquest n'és un exemple, però ja m’entens.
Un suricata, a punt de ser exterminat per un empresari malparit / Pixabay
Com que només tinc 24 anys, haig de reconèixer no m’atreveixo a donar més lliçons sobre el món laboral. Una cosa que aprendràs ràpid, i això, només perquè consti en acta, no ho dic jo, és que les decisions implícites de la teva professió les prendran caps que no es dediquen a la teva professió. Així, si aconsegueixes una feina al Zoo, per exemple, podràs abocar tota la teva passió pels animals sobre els suricates de la gàbia 39, però aquest fet no impedirà que la direcció del recinte decideixi sacrificar-los a tots per posar una botiga de FrigoPies al seu espai. La vida, quan ets jove o quan ets un suricata, és especialment difícil.