Pau Alabajos (Torrent, 1982) acaba d'ampliar el seu inventari discogràfic amb L'amor i la ferocitat (2016). Enregistrat a Nashville sota la tutela de Brad Jones, productor en qui han dipositat la seva confiança noms com Josh Rouse, Chuck Prophet, Matthew Sweet, Els Pets o Quique González, el nou treball del músic valencià suposa un trencament (gens traumàtic) amb les formes de la cançó d'autor amb les que havia perfilat les seves obres pretèrites, per aproximar-se a declinacions més pròpies del pop i el rock. Dotze composicions de nou encuny, que estrenarà en directe aquest pròxim dissabte a L’Auditori de Barcelona, en les quals, sense renunciar al seu indestructible compromís polític, es despulla sentimentalment.
No s’ha passat al country, però per enregistrar aquest disc nou, L’amor i la ferocitat, va viatjar al bressol del gènere, Nashville.
El disc anterior, #PaualPalau (2014), era un àlbum en directe amb què celebràvem els deu anys de l’edició del meu primer disc, Futur en venda (2004). Una dècada marcada per una proposta molt uniforme: cançó d’autor amb una presència de la secció de corda prou destacada. Ara hem volgut arriscar-nos una mica estilísticament. Més encara quan moltes de les cançons incloses en aquest disc nou han estat escrites en un període políticament molt convuls al País Valencià: els últims anys de la foscor més absoluta del govern del Partit Popular. Per això, diversos dels temes demanaven més contundència, visceralitat i distorsió. Va ser a partir d’aquest precepte que va sorgir la possibilitat de gravar L’amor i la ferocitat als Estats Units amb un productor boníssim com el Brad Jones.
Un productor, el Brad Jones, que més enllà d’haver treballat amb Els Pets també ha produït a gent com Chuck Prophet, Matthew Sweet i Josh Rouse. No sé si per aquí és on sorgeix la connexió, però ja fa anys que aquest últim, el cantautor nord-americà Josh Rouse, es va enamorar d’una valenciana i es va establir a la vora del Mediterrani.
Sé que viu a València però no el conec personalment, al Josh Rouse. Amb tot, ha estat un dels referents a l’hora de fer aquest disc. M’agraden molt els àlbums que ha enregistrat amb en Brad Jones, especialment Nashville (2005). Si a això li sumem la feina que en Brad Jones ha fet amb Els Pets o Quique González..., em vaig decidir a contactar amb ell. Li va interessar la proposta i vam acordar gravar L’amor i la ferocitat als seus estudis, Alex the Great Reacordings.
Com ha influït l’esperit i entorn de Nashville al disc? No estem parlant d’una ciutat qualsevol, sinó d’una de les grans capitals de la música popular del segle XX.
El que ens diferencia de Nashville no és la tecnologia dels seus estudis. Passa que, rere seu, tenen tota una tradició i manera de treballar d'on ha nascut un segell propi. En el cas de Brad, ens va fer gravar tota la banda junta en directe i sense claqueta. D’aquesta manera, les imperfeccions del directe queden paleses però la gravació resulta molt més viva, realista i orgànica. Eixe és el segell Nashville: saber captar l’autèntica personalitat de l’artista.
Va fer molt turisme musical per la ciutat?
No vam tenir temps. Vam ser-hi pocs dies, i els pocs que hi vam ser ens vam bolcar completament en la gravació del disc. A més, veníem d’una gira per Nova York, Chicago i Missouri. Tot el temps que teníem d’esbarjo el vam gastar a la gira.
Moltes de les cançons del disc nou han estat escrites en un període molt convuls al País Valencià: els últims anys de la foscor més absoluta del govern del PP
Com van anar aquests concerts?
Era la segona vegada que actuàvem als Estats Units i la veritat és que va anar molt bé. A Nova York ens vam retrobar amb gent que ja havia vingut a l’anterior concert. A Chicago sí que era la primera volta i va ser molt xulo, perquè vam actuar a la Universitat, en un espai preciós. I Missouri, per on també havíem passat l’altra vegada, és el millor lloc dels Estats Units on hem actuat. El concert va ser a la Universitat de Missouri, a la ciutat de Columbia. Va venir molta gent i les condicions eren perfectes.
Quin és el seu públic, als Estats Units? La gent que el segueix allà s’interessa exclusivament per l’estrictament musical o també pel missatge polític de les cançons?
És un poc una barreja de tots dos aspectes. Per un cantó, hi ha gent que s’interessa per la cultura en general. Gent jove, estudiants universitaris, interessats per altres llengües, cultures i nacions. També hi ha, lògicament, catalans, valencians o gent de les Illes que està allà treballant o d’Erasmus, o fills de gent immigrada. També m’he trobat amb molta gent que s’ha interessat per la meva proposta arran de la publicació de notícies sobre el procés d’independència de Catalunya. Després dels concerts es van crear debats certament interessants.
Un cantautor valencià, amb totes les singularitats i particularitats polítiques que viviu al País Valencià, explicant al públic nord-americà el procés d’independència de Catalunya… Ja van entendre de què anava tot plegat?
Imagineu el que vaig haver de fer per explicar-li al Brad Jones de què anaven les meues cançons!
I això que ell ja tenia el referent dels Pets!
Exacte. El que al·lucino és que a l’Estat espanyol, fora del que és el domini lingüístic català, només hi ha set universitats que imparteixin estudis de Llengua i Cultura Catalana: dues a Madrid, País Basc, Santiago de Compostel·la, Salamanca… Una xifra que contrasta moltíssim amb els Estats Units, on hi ha vora vint Universitats que imparteixen aquests estudis. I el mateix passa, per exemple, a Alemanya. Això implica que altres països en què els catalanoparlants no paguem impostos, aposten més per la nostra llengua i cultura que un Estat que se suposa que és plurinacional.
L’amor i la ferocitat és un disc dual, que es balanceja entre les cançons més combatives i d’altres més emotives.
Aquesta dualitat ha estat present en tots els meus discos. En realitat, jo sempre m’he deixat dur per allò que em demane l’estómac. Intento que les meves cançons neixin des de l’honestedat, d’allò que es remou dins meu. Aquesta vegada, a voltes obria el diari i llegia alguna notícia relacionada amb l’actualitat política i després necessitava posar-la negre sobre blanc. I a voltes, simplement, han estat vivències personals que havia d’expressar. El fet creatiu, si més no en el meu cas, implica ordenar pensaments i emocions. I fer cançons des d’aquesta perspectiva més emotiva és un procés molt terapèutic.
Descriu L’amor i la ferocitat com un disc arriscat, per aquesta evolució musical que ha experimentat, i personal. No ho són tots els discos, de personals?
Sempre són personals, indubtablement. Passa que aquesta volta és el meu disc més autobiogràfic o aquell en què més m’he despullat emocionalment. Utilitzar la primera persona del singular significa ser més vulnerable davant del públic.
Està cansat de l’etiqueta de cantautor polític?
No. De fet, no crec que aquest sigui un disc menys polític que els anteriors. Passa que és, purament, una qüestió d’etiquetes. Sempre he cantat a l’amor i sempre he cantat de política. Però els mitjans necessiteu encaixar-nos i dir que, per exemple, jo sóc un cantautor polític. No, jo sóc un cantautor polític però també moltes altres coses. El curiós, però, és que això no passa amb cantautors o grups que no parlen de política. D’ells no es diu mai que són un grup no-polític. És més, sembla que les cançons d’amor no siguin polítiques i jo estic totalment en desacord amb això. Cantar a l’amor també és fer política. Sempre que ens posem davant d’un paper en blanc estem exposant uns valors i una ideologia. Moltes de les cançons que sonen a les emissores de radiofórmula expressen un rol molt clar en les relaciones home-dona i, per a mi, això també és política.
I política també és la nova etapa que va iniciar mesos enrere com a regidor de l’oposició per Compromís en l’Ajuntament de la seva ciutat, Torrent.
És una faceta nova molt interessant. Als meus concerts, als meus discos, sempre he parlat molt de política. Però quan estàs sobre un escenari sembla que estiguis en un nivell superior al públic, com més enllà del bé i del mal. Deixes anar un missatge, però els que t’escolten no tenen dret a rèplica. Fas un discurs però ningú no et pot rebatre els arguments que tu estàs llançant. Va arribar un moment que vaig creure que m’estava endinsant massa en la teoria però aplicant poc la pràctica. M’estava mullant de paraula però no amb fets. Això, sumat a la situació política d’emergència social que estàvem vivint a la meva ciutat, Torrent, amb 10.500 persones a l’atur, em va fer decidir a donar un pas endavant i implicar-me molt més activament.
Ha pagat la pena mullar-se?
Moltíssim, perquè notes que les decisions que prens, les mocions que presentes, repercuteixen de manera immediata en el benestar de la gent que et creues cada dia en els carrers i les places. Són els teus veïns i veïnes els que acaben beneficiant-se de la teua tasca política. Ja no és parlar i parlar, sinó agafar la democràcia per les solapes i posar-te a pencar.
Hem d’aferrar-nos a l’esperança perquè, tenint en compte les hipoteques que ens ha deixat el govern del PP, és l’únic carburant per seguir endavant
I ja té temps per la música?
De moment, sí. La feina política, majoritàriament, es fa entre setmana i durant el dia, i la música els caps de setmana i a la nit. Vaja, que és relativament fàcil compaginar ambdues facetes. Sí que he hagut de baixar una mica el ritme dels concerts. A més a més, quan m’adoni que he complit amb la meua tasca política, ho deixaré i continuaré amb la meua feina, que és escriure cançons.
En els darrers mesos ha canviat el panorama polític del País Valencià. Com es presenta el futur, amb amor, amb la mateixa ferocitat per seguir lluitant…?
Hem d’aferrar-nos a l’esperança com un clau roent, perquè, tenint en compte les hipoteques que ens han deixat aquests 20 anys de govern de Partit Popular, és l’únic carburant que ens pot ajudar a seguir endavant. Per a mi, la ferocitat és sinònim de passió, i la política s’ha de viure amb molta passió i creient que allò que fas veritablement ajudarà a millorar la vida de les persones que t’envolten.
Ha acompanyat els dotze temes que conformen L’amor i la ferocitat amb dotze vídeos. La situació actual de la indústria discogràfica obliga els creadors a ser molt més imaginatius a l’hora de donar a conèixer l'obra?
Fuster deia que l’escriptor té l’obligació de fer-se llegir; doncs un músic té la mateixa obligació de fer-se escoltar. Ara mateix, les xarxes socials són un aparador importantíssim, i enregistrar un vídeo de cadascuna de les cançons explicant una petita història paral·lela pot ajudar que el disc tingui molta més difusió i que arribi d’una manera molt més immediata al públic.
Ha notat que, per aquest nou rumb estilístic que ha iniciat, arriba a un públic nou que fins ara no parava atenció a la seva proposta?
La veritat és que tenia una miqueta de por. En canviar d’estil no sabíem quina resposta tindríem per part de la gent que ens ha seguit tots aquests anys. Però no només tots aquests ens han dedicat paraules molt boniques, sinó que percebo que estem entrant en nous públics. I jo encantat, perquè sumar gent nova sempre és una bona notícia. El meu objectiu no només és arribar com a més gent millor, sinó fer que s’emocionin.
Aquest dissabte presentarà per primera vegada en directe L’amor i la ferocitat en el concert que oferirà a L’Auditori de Barcelona. Tot i que ja fa més de deu anys que puja a escenaris, encara es posa nerviós amb una cita com aquesta?
Serà un concert ben especial, justament perquè serà la primera vegada que interpretarem el nou disc en directe. Però també perquè ho fem dins del cartell del BarnaSants, un festival al qual tinc molta estima perquè des del primer dia ha cuidat al detall la cançó d’autor. Un festival amb valors que promou la cultura com a ferramenta de transformació social. Em sento orgullós de poder participar d’un festival com aquest i en unes condicions immillorables, com les que ofereix L’Auditori de Barcelona.
Fotos: Xepo WS