Barcelona, any 1425. Fa 601 anys. L’esgotament del model polític i econòmic feudal —tocat de mort des de la Pesta Negra (1348 – 1351)— impulsaria una crisi general —d’abast continental i de gran magnitud— que, al nostre país, es posaria de manifest amb l’esclat de les dues primeres revolucions de la història moderna catalana i europea: la Biga i la Busca, al cap-i-casal, i la Remença, a la Catalunya vella. La crisi de 1425, que es projectaria al llarg de tot el segle XV, tensionaria el mercat immobiliari de Barcelona i provocaria nombrosos desnonaments de persones que la recessió havia arrossegat a la insolvència. Què passava a la Barcelona del 1425 —el llindar de les revolucions catalanes que soterrarien l’Edat Mitjana— quan algú no podia pagar el lloguer?
Com era el paisatge immobiliari a la Barcelona del 1425?
En un anterior reportatge —titulat "Com era i quant costava l’habitatge popular a la Barcelona medieval"— explicàvem que, a la Barcelona del XIV, les oligarquies urbanes eren, majoritàriament, propietàries dels seus habitatges. Però que, en canvi, les classes populars vivien, quasi per complet, en règim de lloguer. A la Barcelona baixmedieval, els grans tenidors eren l'Església (propietària d'illes senceres d'edificis als barris humils) i, en menys mesura, la Corona i el Consell de Cent (els poders reial i municipal), la noblesa feudal absentista dels seus dominis i radicada a la ciutat, i l'elit de la classe mercantil (els mercaders més rics de la Ribera). Aquest seria, al cap-i-casal, el paisatge immobiliari dominant durant els segles XIV i XV.
El mercat de lloguer de la Barcelona del 1425 era car o barat?
En aquesta mateixa peça explicàvem que, a la Barcelona del segle XIV, la renda que pagaven les classes populars podia representar més del 50% dels seus ingressos. I que aquest percentatge era més alt, encara, en els mestres gremials, per arrendar els baixos —destinats a l’obrador— i el primer pis —destinat a l’habitatge. En altres casos, com podria ser el lloguer d'un pis o el sotsarrendament d'una habitació, explicàvem que la proporció entre ingressos i renda també era molt onerosa (entre un 33% i un 50% dels ingressos). I dèiem que el negoci immobiliari era especialment rendible en èpoques de crisi. El 1425, quan esclata la crisi general, aquest era el paisatge immobiliari dominant al cap i casal.
Hi havia molts insolvents a la Barcelona del 1425?
La resposta a la pregunta de l’enunciat és sí. La baixa Edat Mitjana (segles XI a XV) és considerada l’època de la recuperació de les ciutats i del comerç. Però en aquell escenari, marcat, a la vegada, pel vigorós creixement demogràfic i per l’extrema feblesa del sistema econòmic, les crisis es manifestaven amb una força devastadora. I la insolvència —provocada, directament, pels efectes d’aquestes crisis— era un fenomen molt freqüent i generalitzat, que, arreu del continent —Barcelona inclosa—, afectava totes les capes de la societat. No tenim dades que ens permetin calcular un percentatge de contractes de lloguer fallits, però sabem que, a la convulsa Barcelona del 1425, la insolvència era un mal general.
Què passava quan un llogater no podia fer front al lloguer?
Explicàvem en l’anterior reportatge "Com era i quant costava l’habitatge popular a la Barcelona medieval" que la renda dels contractes més habituals (els anomenats "lloguers de cambra") es liquidava dos cops a l’any: per Sant Joan i per Nadal. Per tant, els impagaments es concentraven en els dies immediatament posteriors a aquestes dates. I la investigació historiogràfica revela que, quan això es produïa, la propietat activava un mecanisme anomenat "Via de Fet" que desnonava el llogater en qüestió d’hores. La "Via de Fet" era un acte privat, però totalment previst per la llei, que permetia a la propietat fer ús de la força per desnonar el llogater que no pagava la renda.
Què passava quan un propietari desnonava un llogater?
La llei medieval catalana que regulava els lloguers d’aquella convulsa Barcelona del 1425, considerava que amb el desnonament no quedava liquidat el deute. I en previsió a aquesta situació, en arrendaments de peces de certa dimensió (casalots, obradors), l’arrendatari havia de presentar una garantia —anomenada "Penyora"— formada pels mobles, màquines, eines i animals que introduiria a la propietat. En cas d’impagament, a més del desnonament, la llei catalana permetia al propietari retenir els mobles, màquines, eines i animals del llogater fins al cobrament de la renda impagada, o, vençut el "termini de gràcia", vendre’ls per eixugar el deute.
El fiador
Però, en els arrendaments d’habitatges de les classes populars, la garantia més habitual era la figura del fiador, un tercer — aparentment solvent— que responia legalment i econòmicament en cas d’impagament. Tot i això, la propietat, generalment, no activava la garantia del fiador fins després d’executar la "Via de Fet", és a dir, posteriorment al desnonament. Per tant, seria un equivalent a la garantia de la "Penyora" que s’utilitzava en contractes de peces grans. A la Barcelona baixmedieval (dels segles XIV i XV), i particular en la del 1425, la pressió per la demanda d’habitatge era tan intensa que, en cas d’impagament, els tenidors (Església, noblesa, oligarquies plebees) no es plantejaven altra via que el desnonament.
Les onades de desnonaments
La llei catalana medieval d’arrendaments era, aparentment, molt resolutiva. Però precisament aquesta contundència, sumada a la postura avariciosament inflexible dels tenidors, convertiria el fenomen dels desnonaments en combustible d’un conflicte d’abast superior que, poc després, esclataria entre les classes populars i les oligarquies urbanes del cap-i-casal: la Biga i la Busca. La investigació històrica revela que en un escenari de crisi d’abast general (a partir de 1425), la garantia del fiador (la més present en els contractes de lloguer) es demostraria, per raons òbvies, totalment ineficaç. Però, el veritable problema, el que alimentaria un paisatge molt violentat, serien les brutals onades de desnonaments.
L’expulsió de les classes més humils
De nou, la investigació historiogràfica, revela que amb la crisi de 1425 (o més ben dit, que s’inicia el 1425) es produiria una onada de desnonaments que se saldaria amb la progressiva expulsió de la ciutat d’una part significativa de la capa més humil de la societat, obligada a la recerca d’habitatges precaris a extramurs. Ensems, els tenidors (Església, noblesa i oligarquies plebees) contrariats per les pèrdues, incrementarien els preus del mercat, i sorgiria el fenomen de la gentrificació. El primer testimoni, en la història de la ciutat, del fenomen de la gentrificació, es produiria a partir de les crisis baixmedievals que alimentarien el clima de conflicte i les revolucions que canviarien, per sempre, la fesomia del cap-i-casal i del país.