Ara que és temps d’eleccions, deixeu-me que parli de la llengua (o la no llengua) de la classe política. La llengua de la classe política és una eina molt poderosa, ja que és l’eina bàsica que utilitzen per comunicar-se amb la ciutadania i, així, com aquell qui no vol la cosa, persuadir l’electorat. Es tracta d’un llenguatge formal i tècnic, sovint farcit d’expressions inintel·ligibles i tecnicismes enrevessats que ni la mateixa classe política és capaç de saber ben bé què carai diu. Bé, aquest llenguatge només és usat en els típics discursets (preelectorals o no), perquè quan es tracta d’un debat polític o d’una intervenció parlamentària, en què la improvisació i la capacitat de cadascú també hi tenen un paper important, el llenguatge polític esdevé una barreja de tecnicismes amb col·loquialismes i de frases fetes mal posades o directament traduïdes del castellà. N’hi ha per alquilar sillas, la veritat.

La llengua de la classe política és una eina molt poderosa, ja que és l’eina bàsica que utilitzen per comunicar-se amb la ciutadania i, així, com aquell qui no vol la cosa, persuadir l’electorat

El llenguatge ambigu o evasiu també és un clàssic de la classe política. Aquesta mena de llenguatge els pot evitar comprometre’s o minimitzar responsabilitats en alguna situació concreta, però molt sovint té un efecte contrari al que desitgen, ja que genera desconfiança entre els ciutadans i dona lloc a crítiques i, com a conseqüència, una sensació de manca de transparència i de desconfiança considerable. Altres polítics opten per un llenguatge més senzill i accessible per arribar a un públic més ampli i també connectar amb un perfil concret d’electorat. Comunicar-se de manera clara pot ser efectiu i pot marcar una gran diferència. Bàsicament, perquè la gent que els escoltem, els entenem millor i almenys sabem què carai demanen i què carai proposen. Sí, sí: està tot molt planificat! I doncs, què us pensàveu?

Comunicar-se de manera clara pot ser efectiu i pot marcar una gran diferència

En definitiva, la llengua dels polítics té molt de poder i és clau en la comunicació política. Té poder d’influència en la percepció pública dels líders i dels representants polítics i també fa que nosaltres, el populacho, ens fem una idea de la seva capacitat (o no) per liderar i governar de manera efectiva una ciutat, un país o el que sigui. 

Abans tot era millor

Ja ho sabem, “abans tot era millor”. Però és que abans els polítics sí que sabien parlar bé i l’oratòria era un “do”. I aquest do es tenia o no es tenia. I si no es tenia, es treballava, però, en tot cas, abans, els polítics, abans de ser polítics, eren oradors. Bons oradors que, amb l’objectiu de convèncer, tenien i desenvolupaven arguments de pes quan debatien, estructuraven els discursos i aquests estaven ben planificats, redactats i cohesionats. I, si improvisaven, ho feien amb estil i, sobretot, amb el respecte que mereixia l’interlocutor, encara que aquest fos un adversari polític directe. Rebatre era un ball i parlamentar una obligació. També es deien de tot, però amb elegància i discrepant amb fonament. 

Potser caldria preguntar-nos si aquest nivell s’ha adaptat al nivell de la societat o bé si som la societat qui ens hem adaptat a aquest nivell tan baix i tan mediocre

La classe política d’avui parla sense dir res, cita autors que ni coneix, utilitza referents com Matrix i s’embolica amb frases que no tenen cap mena de sentit “es el vecino el que…”, però el pitjor de tot és que ha normalitzat que un rival polític la desqualifiqui constantment amb insults d’una baixesa ètica lamentable i vergonyosa. I potser caldria preguntar-nos si aquest nivell s’ha adaptat al nivell de la societat o bé si som la societat qui ens hem adaptat a aquest nivell tan baix i tan mediocre.