La rampa del Truffaut i la paret amb cartells de pel·lícules que acompanyava el cinèfil gironí fins a la taquilla ja són història. Entrar al Truffaut mai més serà el mateix, però la remodelació i la sala del millor cinema de Girona han quedat, mai més ben dit, "de pel·lícula". Les entrades en forma de tiquets blaus també han passat a millor vida i ara es pot comprar l’entrada en línia i fins i tot obtenir-la en format QR, que és més pràctic i més ecològic, però menys vintage i molt menys romàntic. Asseguda a la butaca quedo impressionada: he estat dos anys sense anar al cinema. Però Alcarràs ha fet que hi torni i, senyores i senyors: quina tornada!

No vull parlar de la polseguera que ha aixecat el tema dels subtítols i del doblatge i tampoc no vull parlar dels creadors de l’"és que hi havia paraules que no entenia" i de l’"és que costava molt d’entendre’ls". Perquè... I què que us hàgiu perdut una paraula? I què que no hàgiu entès una expressió? Això us ha fet perdre el fil de tota la pel·lícula (una pel·lícula més que contextualitzada)? Aquest fet us ha impedit copsar el sentit general de tot el film? Aquesta varietat és tan inintel·ligible que mereix que siguem els mateixos catalanoparlants d’altres varietats els qui ara prediquem la cultura del "no te entiendo" que tantes vegades hem hagut de suportar i patir? No em puc creure que siguem nosaltres mateixos qui exigim a una varietat que no sigui massa, que la vulguem planera i fàcil, i que, en resum, ens molesti que no sigui prou estàndard.

No em puc creure que siguem nosaltres mateixos qui exigim a una varietat que no sigui massa i que ens molesti que no sigui prou estàndard

Per què ens fa por una llengua empoderada, desacomplexada i sense manies? No és el que volíem? On alguns veuen un problema, jo hi veig una solució i una fita sense precedents: no demanar perdó ni permís per fer cinema en català i de qualitat. Què dic, de qualitat? De c-a-t-e-g-o-r-i-a!

Reivindicar la pagesia no es pot fer d’una altra manera ni amb un altre parlar. Perquè la reivindicació es fa amb les paraules de cada lloc, sense artificis i amb autenticitat, amb dialectalismes i disbarats propis de la llengua viva i amb les expressions autòctones més arrelades. En definitiva, Alcarràs compta amb un català natural, no teatralitzat, un català viu i de poble que també forma part del film i de la filosofia simoniana i de, què carai: de l’èxit! I és que lo parlar també és vida, i és història i és tradició, i lo parlar d’allí també mos explica i mos defineix. I qui no ho entengui, que s’hi foti fulles. O, encara millor, que esperi a veure Alcarràs en castellà i potser així, posats a dir-les grosses, després també podrà dir allò de "mejor en castellano y así lo entendemos todos" sense haver entès absolutament res de l’essència i de la raó de ser d’una pel·lícula extraordinària.