Arriba Nadal i, amb ell, aquesta mena de pausa estranya que ens obliga a mirar enrere. A fer recompte. No només del que hem fet, sinó també del que hem dit. Perquè un any també s’acaba a través de les paraules que hem pronunciat —i també de totes les paraules que hem callat.

Hi ha frases que només surten per Nadal: "Ja ens veurem per festes", "Bon Nadal i bona entrada d’any", "Cuida’t molt", "Que el 2026 et porti felicitat i salut", "Espero que aquest any t’hagi anat molt bé", etc. Avui les escrivim sovint en missatges de WhatsApp, que han substituït del tot les postals que ningú ja no ens envia a casa. Frases que no pretenen ser profundes, que diem gairebé per costum i automàticament, però que, d’alguna manera, teixeixen un fil invisible entre nosaltres. M’agrada pensar que la llengua també sap com felicitar-nos, com cuidar-nos i com consolar-nos, encara que només sigui amb un "Bones festes!" dit amb convenciment (o escrit a última hora i abans que s’acabi l’any per WhatsApp).

El català, per Nadal, es torna més domèstic. Més de casa. És la llengua de les sobretaules llargues, de les correccions de la tieta que és profe de català, de les bromes de l’avi que només fan gràcia si les diu tal com les ha dit sempre... La nostra llengua s’arrossega suaument entre plats, mirades i silencis. I és aquí, entre torrons i canelons, que en descobrim la força: la llengua no només comunica, també sosté la memòria, les identitats i, en definitiva, les famílies.

La llengua ens defineix, ens acompanya any rere any, i sobreviu com un petit miracle silenciós que mereix ser celebrat

A finals d’any també pronunciem frases que, durant mesos, hem anat ajornant: "Ha estat un any dur", "Ens en sortirem", "L’any que ve serà millor". I ho fem en la llengua que ens permet ser vulnerables sense fer escarafalls, amb la qual ho podem expressar tot sense exagerar i amb la qual també els silencis parlen. En cada t’estimo, en cada "gràcies", en cada "bon any", en cada "Que Nadal t’ompli de pau i alegria", hi ha una xarxa invisible que ens lliga i ens connecta amb el que som i amb els qui ens precedeixen. Hòstia, disculpeu aquesta profunditat, jo tampoc no sé d’on em surt ni me l’esperava… Estic toveta o necessito vacances. O totes dues coses.

En resum, acabar l’any parlant català és un acte d’amor i de resistència. És una manera de dir que hi som, que les nostres paraules encara tenen un lloc i que, malgrat tot, la nostra veu encara ressona. I potser el millor propòsit de l’any que ve no és parlar més ni parlar millor, sinó simplement no deixar de dir-nos les coses importants en la nostra llengua. Dir "t’estimo", dir "gràcies", dir "ja n’hi ha prou", dir "bon any", i dir-les totes amb totes les lletres i amb tot el pes que tenen.

I mentre encara puguem tancar l’any així —amb paraules dites en català, dites a temps, escrites a mà o enviades per missatge— voldrà dir que continuem existint, que la nostra llengua continua 'sent casa' (quina expressió més ridícula i hippy, ja ho sé), i que el món, encara que intenti fer-nos callar, de moment encara no pot esborrar la força del català. La llengua ens defineix, ens acompanya any rere any, i sobreviu com un petit miracle silenciós que mereix ser celebrat. Celebrem-la, doncs!