Un company de feina em va dir: “Mira el 30 Minuts de Paraula d’adolescent de TV3. Et sorprendrà.” El documental vol retratar com parla el jovent d’avui: bro, funar, gymrat, en plan, tipo... Un reguitzell de paraules més pròpies d’una barreja de llengües i estils que sonen i recorden a tot menys a català. Un professor hi defensa que aquestes paraules “són molt més que simples expressions” i que, quan els joves diuen bro, no només s’expressen, sinó que més aviat ho fan per afirmar (i reafirmar) qui són, a quin grup pertanyen i com volen ser percebuts. Que així és com es volen fer valdre i com troben complicitats en el seu univers digital. I aquesta visió, l’entenc i la comparteixo. Nosaltres també dèiem tio, no fotis, gilipolles, borde… La llengua sempre s’ha fet servir per construir identitat i, sí, també per provocar. La llengua és viva, ja ho sabem, ho repetim com un mantra, però hi ha un punt on això de la llengua viva es converteix en la llengua mig moribunda, i potser aquí és quan a mi se m’activa l’alarma de la confusió (o potser simplement és que ja soc massa gran per entendre segons quines coses).

La llengua sempre s’ha fet servir per construir identitat i, sí, també per provocar

Perquè una cosa és dir bro, i una altra cosa és que alguns dels joves del documental ni tan sols parlin català, sinó una mena de barreja de català i castellà que acaba no essent ni una llengua ni una altra. I no els culpo absolutament de res, que consti! I em sembla molt necessari que es reflecteixi aquesta realitat lingüística, ja que és també la que ens trobem a les aules. Si el català es converteix en un filtre d’Instagram que només es posen quan convé, com el mantindrem viu? El problema no és que diguin beef o random. El problema és que sovint ni tan sols saben com seria en català —i el que és pitjor: ni els importa.

També vull comentar alguna de les frases que deixen anar amb tota la tranquil·litat del món, com per exemple “com vesteixes ja diu com ets”... I tres o quatre diuen “sí, sí” i ningú els qüestiona aquesta afirmació. De debò que volem una generació que creu que la identitat es construeix més al Zara que a les paraules? Que pensi que dur unes sabates de 300 euros t’explica més i et representa més que lluir unes vambes de 45 euros? En fi. Potser la llengua és el mínim problema que tenim! I que consti que jo també m’ho crec això que “la llengua evoluciona!”. Però potser ens hem de preguntar cap a on evoluciona? Cap a un híbrid irreconeixible entre català, castellà i anglès després de passar per un TikTok amb música de Bad Bunny? Una evolució sense direcció també és una desaparició disfressada. Adaptació, sí. Però adaptació a quin preu?

Estimar una llengua no és només celebrar que es transforma; és també defensar-la quan s’esfilagarsa. Perquè si tot plegat es redueix a bro, literal i random… potser sí que el futur del català farà cringe

Per dir alguna cosa positiva d’aquest 30 minuts: m’ha fet pensar en la relació entre generacions. Ells parlen per marcar identitat i nosaltres els escoltem des de l’experiència… i també des del control, la norma, i pensem: “això no es diu”. Aquí hi ha un xoc, però també hi ha una oportunitat. Preguntar què vol dir funar pot unir més que renyar-los o exigir-los que diguin carai, però preguntar no vol dir aplaudir-ho tot acríticament. Compartir la llengua vol dir entendre-la, sí, però també vol dir cuidar-la. Estimar una llengua no és només celebrar que es transforma; és també defensar-la quan s’esfilagarsa. Perquè si tot plegat es redueix a bro, literal i random… potser sí que el futur del català farà cringe.