Madrid, 11 de febrer de 1873. Fa 150 anys. El rei Amadeu I, elegit per les Corts, a proposta del general Prim —president del govern—, per projectar Espanya cap a la modernitat; abandonava el tron i el país per no tornar mai més. Poques hores després els diputats republicans i progressistes de les Corts votaven la moció del diputat català Estanislau Figueras, del Partit Republicà Federal, que instava la proclamació de la República. D’aquesta forma culminava un procés polític iniciat cinc anys abans (amb la Revolució Gloriosa de 1868); però amb un final totalment inesperat. En el camí i en la culminació d’aquell procés, fins i tot en l’anticipat final, els catalans hi van tenir un paper fonamental. El general Prim, Valentí Almirall, Josep Anselm Clavé, Estanislau Figueras, Francesc Pi i Margall o Baldomer Lostau són elements clau d’aquell procés històric.

Prim, Figueras, primer president de la República i Pi i Margall, segon president de la República. Font Museu Balaguer, Enciclopèdia i Ateneo Madrid
Prim, Figueras, primer president de la República i Pi i Margall, segon president de la República. Font Museu Balaguer, Enciclopèdia i Ateneo Madrid

El general Prim

Per entendre com s’inicia aquest camí és indispensable conèixer el projecte i l’obra política de Joan Prim i Prats, el general Prim (Reus, 1814 – Madrid, 1870) que quan va ser assassinat era el militar més prestigiós d’Espanya, el president del Partit Progressista i el president del govern espanyol. El general Prim és un dels líders de la Revolució Gloriosa (1868); un pronunciament (l’Espanya del XIX era la campiona mundial de cops d’estat) que pretenia enviar els Borbons a la paperera de la història. Prim, que ni era republicà ni era federalista; va obrir la “caixa dels trons” al derrocar i desterrar Isabel II i el seu entorn (la “camarilla del bolsillo secreto”). Prim, va proclamar que “els Borbons eren l’impediment més gran per a la democratització i la modernització d’Espanya”. I va portar un Savoia (Amadeu I) per a asseure’l al tron que, fins llavors, havia escalfat la desprestigiada Isabel II.

 
Caricatura. Prim, Serrano i Topete subasten la corona espanyola després de la Revolució Gloriosa. Font Revista La Flaca (1869)
Caricatura. Prim, Serrano i Topete subhasten la corona espanyola després de la Revolució Gloriosa. Font Revista La Flaca (1869)

Per què Amadeu?

Prim era un monàrquic convençut. Quan va ordir i perpetrar el cop d’estat anomenat eufemísticament “Revolució Gloriosa”, ni la forma republicana ni el model federal apareixien en cap escenari del seu pla. Liberal-progressista i antiborbònic, però convençudament monàrquic. I, era també, un ferm partidari del mapa unitari d’Espanya. Seva seria la cita “Catalans, voleu córrer massa”, que il·lustra la seva disconformitat amb les tesis del republicanisme federalista, que tenien especial predicació a Catalunya i al País Valencià. El general Prim, quan va tenir buit el tron de Madrid no va imaginar una República; sinó que va girar la mirada cap a Roma i es va fixar en un Savoia, perquè aquella dinastia piemontesa que havia culminat la unificació d’Itàlia (1870), tenia la fama de ser una família culta, moderna i democràtica. L’antítesi dels Borbons.

De Prim a Amadeu, i d’Amadeu a la República

Prim va morir assassinat (la investigació recent ja permet dir-ho així) el dia abans de l’arribada del Savoia a Madrid (30 de desembre de 1870), mentre es recuperava de les ferides de l’atemptat que havia patit el 27 anterior. La policia i una part de la premsa van assenyalar el diputat republicà José Paul Angulo. I una altra part de la premsa va assenyalar Montpensier, cunyat d’Isabel II. Però ningú va assenyalar qui l’havia asfixiat amb el coixí, perquè es va córrer a declarar oficialment que Prim havia mort de septicèmia (infecció de les ferides causades en l’atemptat). Abans que Amadeu posés els peus a la cort i les natges al tron, el seu regnat es va convertir en un camp de batalla. Els republicans —que veien que amb la “Gloriosa” s’havia perdut una ocasió immillorable— i els monàrquics, que maldaven per restaurar els Borbons al tron espanyol.

Mapa polític d'Espanya (1850). Font Biblioteca Nacional d'Espanya
Mapa polític d'Espanya (1850). Font Biblioteca Nacional d'Espanya

El Pacte de Tortosa

Mentre Prim buscava, trobava i convencia Amadeu, els republicans catalans i valencians van desafiar el govern espanyol. El 18 de maig de 1869 (set mesos abans de l’assassinat de Prim i de la coronació d’Amadeu), els principals dirigents catalans, valencians, aragonesos i mallorquins del Partit Republicà Federal es reunien a Tortosa, i signaven un acord: el Pacte de Tortosa, que dibuixava el mapa polític de la futura República Federal espanyola. En aquella reunió hi van tenir un paper protagonista Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé (parlarem dels dos més endavant). Els federalistes catalans van proposar i van imposar una moció que contemplava la recuperació de l’estat medieval catalanoaragonès (format per Catalunya, País Valencià, Aragó i les Mallorques), com un dels estats integrants de la República Federal espanyola.

Alegoria a la República. La Niña Bonita. Font Revista La Flaca (1873)
Alegoria a la República. La Niña Bonita. Font Revista La Flaca (1873)

El Partit Republicà Federal

El projecte federalista català en cap cas contemplava la independència de l’antiga Corona catalanoaragonesa. Ni tampoc la de Catalunya,. Ni tan sols a llarg termini, El que es pretenia era restaurar el mapa de la monarquia composta de l’època Habsburg, adaptada a la modernitat i amb una forma de govern republicana. En el cas concret de l’antiga Corona catalanoaragonesa, l’arquitectura política s’articularia com una mena de katiuska: els diferents estats integrants (Catalunya, País Valencià, Aragó i Mallorques) es federarien en una estructura superior (els límits de l’antiga Corona) i aquesta es federaria al conjunt d’estructures superiors espanyoles (Castella, Navarra, Granada). Aquest projecte entusiasmava els republicans federals; però, en canvi, causava veritable rebuig entre els republicans unitaris, que tenien molta predicació a Madrid i als extrems nord i sud de la península.

Els republicans catalans i els republicans espanyols

El professor Jordi Cassassas Ymbert, el gran especialista d’aquest període històric, revela que “A Catalunya el republicanisme era molt important; i la instauració d’un règim republicà era un objectiu que tenia molt consens. En canvi a Espanya hi havia molts pocs republicans. I això s’explica per l’absència de vida urbana i d’una classe mitjana d’ideologia democràtica, i pel paper destacat que, en la vida política i social espanyola, jugava una classe militar clarament involucionista, que venia d’exercir una duríssima repressió contra els primers moviments independentistes a Cuba i a Puerto Rico”. Republicans catalans i republicans espanyols, o si es vol federalistes i unitaristes van sotmetre aquella Primera i efímera República a unes tensions insuportables que provocarien la seva caiguda. Però això ho veurem en el proper lliurament d’aquesta sèrie.

Caricatura de les tensions territorials entre republicans. Font Revista La Flaca (1873)
Caricatura de les tensions territorials entre republicans. Font Revista La Flaca (1873)