Podria el papa Lleó XIV obrir-se un compte a Letterboxd, la popular xarxa social sobre cinema? La meitat ja ho té fet, ja que el pontífex ha revelat aquest dimecres quines són les seves quatre pel·lícules preferides, les que posaria a la portada del seu perfil. El Vaticà busca connectar amb la gent a través de la cultura popular i Lleó XIV s'ha posat fil a l'agulla. Més enllà de les habituals trobades amb mandataris i líders socials, el papa té audiències amb cares conegudes de la indústria cinematogràfica.
Divendres passat es va veure en una trobada privada amb Robert De Niro i la seva família, en què van parlar del net traspassat de l'actor a 19 anys —per una sobredosi, el 2023— i en què el pontífex li va entregar un rosari. Aquest dissabte rebrà tota una delegació d'estrelles de Hollywood: els actors Cate Blanchett, Viggo Mortensen i Monica Bellucci, els directors Spike Lee, George Miller, Giuseppe Tornatore, Gus Van Sant i Albert Serra. Unes trobades amb les quals el Vaticà vol abordar "les possibilitats que la creativitat artística ofereix a l'Església" i "aprofundir el diàleg amb el món del cinema i la promoció dels valors humans".
Abans de la trobada, el papa Lleó XIV ha revelat en declaracions a la revista Variety quines són les seves quatre pel·lícules preferides. Totes elles ja clàssics del cinema, arxiconegudes i multipremiades, i d'un estil similar: d'aquelles pel·lícules que emocionen i reconcilien amb la vida.
Que bonic que és viure (1946)
El gran clàssic nadalenc de Frank Capra, basat en un conte de Philip Van Doren Stern —i inspirat lliurement en el Conte de Nadal de Dickens—. Protagonitzada per James Stewart, com ha destacat Lleó XIV, la pel·lícula relata la història d'un home deprimit, que ha renunciat contínuament als seus somnis, i té la intenció de suïcidar-se la nit de Nadal. Abans de fer-ho, el seu àngel de la guarda intervé i li mostra tot el que ha fet a la vida i com seria la vida dels seus éssers estimats si ell no hagués existit mai. No va tenir un gran èxit comercial, però va ser nominada a cinc Premis Oscar. A Espanya va ser censurada pel franquisme i es va retirar part del metratge original.
Somriures i llàgrimes (1965)
El musical per excel·lència, dirigit per Robert Wise i protagonitzat per Julie Andrews i Christopher Plummer. És una adaptació del musical homònim compost per Richard Rodgers, basat en les memòries de Maria von Trapp sobre la seva família de cantants. La pel·lícula retrata la història d'una jove postulant a monja a Salzburg, Àustria, el 1938. És enviada a casa d'un oficial de l'exèrcit retirat per ser institutriu dels seus set fills trapelles, que no paren d'espantar les seves anteriors cuidadores. De fons, l'auge del nazisme i l'Anschluss, l'annexió alemanya d'Àustria durant el Tercer Reich.
Gent corrent (1980)
La guanyadora de l'Oscar a Millor Pel·lícula dirigida pel recentment traspassat Robert Redford —i per la qual va guanyar el seu Oscar a Millor Director—. Protagonitzada per Donald Sutherland i Mary Tyler Moore, la pel·lícula està basada en una novel·la de Judith Guest i relata una història molt en voga amb l'actual preocupació per la salut mental. És el drama d'una família després del traspassament d'un dels fills en un traumàtic accident i les seqüeles psicològiques que deixa en un altre dels germans que sobreviu.
La vida és bella (1997)
La guanyadora de l'Oscar a Millor Pel·lícula Internacional i del Gran Premi del Jurat a Canes del director, actor i humorista italià Roberto Benigni, que també va guanyar l'Oscar ell mateix a Millor Actor. Dividida en dues parts diferenciades, en la primera meitat la pel·lícula relata la història d'amor de Guido Orefice, un jueu italià nouvingut a Arezzo, i una professora de família benestant anomenada Dora. En la segona meitat, ja casats i amb un fill petit, la història es trunca per l'arribada del nazisme i el feixisme, quan són enviats a un camp de concentració, i la història gira cap a com el pare intenta mantenir la innocència del seu fill i fer-li creure que estan jugant a un joc.
