Palerm (capital del regne de Sicília), 12 d’agost de 1607, fa 618 anys, Frederic Rizzari (cinc anys), fill natural de Martí el Jove i Tàrsia Rizzari, era embarcat en direcció a la cort del rei Martí I de Catalunya-Aragó. Des de la mort de Maria de Sicília (1401), i en tan sols sis anys, havien passat moltes coses. El jove vidu Martí s’havia coronat rei de Sicília en solitari (1401). S’havia casat —en segones núpcies— amb Blanca de Navarra, cinquena en la línia successòria de Pamplona. Havia engendrat un hereu amb la seva esposa navarresa, Martí el nen (1403). I, entremig, havia engendrat dues criatures més amb sengles dames de la cort de Palerm: Frederic (1402), amb Tàrsia Rizzari, i Violant (1404), amb Àgata Pesce. Per què el rei Martí I va arrencar Frederic dels braços de la seva mare i va ordenar que el portessin a Barcelona?
Per què van arrencar Frederic dels braços de la seva mare?
Aquest capítol recorda el “segrest” de Maria de Sicília (1377), ordenat pel rei Pere III, el pare de Martí I. Però, en el cas de Frederic i per raons òbvies, amb una càrrega de dramatisme molt superior. Què havia passat perquè Martí I repetís l’acció del seu pare, Pere III, aquest cop en la persona de Frederic? Doncs, senzillament, que Martí el nen —el fill de Martí el Jove i Blanca de Navarra, i l’únic hereu possible al tron de Barcelona— havia mort, prematurament, quan tenia quatre anys (1407). En aquell moment, la continuïtat de la nissaga Bel·lònida estava greument compromesa, i fins que Martí i Blanca no engendressin un nou hereu —de gènere masculí i de salut vigorosa— els dos reis (pare i fill) van convenir arrencar Frederic dels braços de la seva mare —per raons d'estat—, legitimar-lo i proclamar-lo hereu —per prudència i seguretat.
Què va passar amb Tàrsia i amb el petit Frederic?
Tàrsia i Àgata desapareixen de les fonts documentals, però, en canvi, els testimonis que expliquen la vida barcelonina dels petits Frederic i Violant són molt freqüents i gens agradables. Certa documentació de la cancelleria de Barcelona es referia als fills palermitans de Martí el Jove com “los bastards” i denunciava que havien estat víctimes d’agressions perpetrades —molt reveladorament— per Martí “lo panisser” —el responsable de la fleca reial— i per Arnau “lo boteller” —el responsable del celler reial. Aquesta estranya situació s’explicaria perquè en aquell moment Frederic i Violant no tenien més categoria que la de recanvi, únicament, en una situació d’emergència. A la cancelleria de Barcelona, tothom confiava que els reis sicilians Martí el Jove i Blanca de Navarra engendrarien nova descendència.
Salten les alarmes
Però passats dos anys saltarien totes les alarmes. El 25 de juliol de 1409 moria —prematurament i sense descendència legítima— Martí el Jove, rei de Sicília i hereu al tron de Barcelona. La dramàtica campanya de Sardenya —que alguns historiadors anomenen el “Vietnam català”— causaria la mort de l’hereu i precipitaria la crisi més gran de la història dels Bel·lònides. L’esperat relleu del difunt Martí el nen (fill del llavors també difunt Martí el Jove) mai no havia arribat i mai no arribaria. I la figura de Frederic guanyava la categoria d’imprescindible. Martí I va absorbir la Corona siciliana i es va afanyar a recuperar el temps malgastat. A contrarellotge i amb la col·laboració de l’antipapa Benet XIII (el papa Luna, de la seu d’Avinyó), iniciaria, finalment, els tràmits per a legitimar i proclamar Frederic hereu al tron.
La mort de l’últim Bel·lònida
La crisi es va agreujar passats dos anys, amb la mort del rei Martí I, que —com el seu fill— havia mort sense descendència legítima (31 de maig de 1410). Es pot ben dir que Martí I va morir amb tota la bugada al safareig. Va finir, sospitosament, la vigília de la legitimació i proclamació de Frederic (prevista per l’1 de juny de 1410). L’endemà, el rei Martí I encara no era sebollit i ja es proposaven, públicament, els candidats a rellevar-lo i els seus respectius partits. Encara ningú parlava de l’Assemblea de Casp (1412), però Jaume d’Urgell ja perfilava la seva candidatura amb el suport de la noblesa feudal; Ferran de Trastàmara amb el de les classes mercantils urbanes, i la dupla Lluís de Provença-Violant d’Aragó (l’única descendent de Joan I, el germà gran i antecessor de Martí I) amb el de l’elit funcionarial de la cancelleria.
Palerm, amb Frederic
Frederic no havia arribat a ser legitimat. Fins i tot, després de la mort de Martí I, el papa Luna —el principal col·laborador del rei en l’operació de legitimació— l’havia abandonat per a engrossir el partit de Ferran de Trastàmara. Però, en canvi, la noblesa siciliana —que sempre havia expressat reserves a l’empresa unificadora— es va alinear amb la causa de Frederic. La coronació de Frederic —net del rei catalanoaragonès i fill del rei sicilià— alterava totalment els pesos d’aquella empresa unificadora: Sicília ja no jugaria un paper secundari. Però, a mesura que l’interregne (1410-1412) s’aprovava a la decisiva Assemblea de Casp (1412), les possibilitats de Frederic i les expectatives de la noblesa siciliana s’apagaven. Els altres partits, sobretot el de Ferran de Trastàmara i les classes mercantils urbanes, les ofegarien.
Barcelona, València i Mallorca, amb Ferran
Les potents classes mercantils urbanes havien perdut totalment la confiança en la casa Bel·lònida. Els petits Frederic i Violant no eren més que un obstacle en una operació de gran envergadura que consistia a substituir la vella (i esgotada, a criteri de les classes mercantils) nissaga catalana. La cita “sang nova” es va convertir en la divisa del potent partit que advocava per un canvi necessari per a saludar els nous temps que s’albiraven (la fi de l’edat mitjana). I en el greix de la maquinària del cop d’estat que precediria l’elecció de Casp (1412). El Principat de Catalunya —amb les Mallorques— i els regnes de València i d’Aragó van presentar els seus tres respectius compromissaris, però, en canvi, no es va concedir el mateix dret als regnes de Sicília i de Sardenya, que, amb la seva presència, haurien pogut canviar el signe de la votació a favor de Frederic.
Què en va quedar, de tot allò?
A Casp, Ferran de Trastàmara es va convertir en el nou ocupant dels trons de Barcelona i de Palerm, unificats des dels temps del seu antecessor Martí I. I la cancelleria de Barcelona es va ocupar d’ocultar “los bastards”. Violant va ser casada amb un noble castellà, que la va humiliar i abandonar. Va morir jove (vint-i-cinc anys) i sense descendència. I Frederic es va perdre en la nebulosa de la història, i, després d’un tèrbol afer amb perfum d’emboscada al port de Sevilla, acabaria reclòs en una masmorra dels Trastàmara castellans fins a la seva mort (als trenta-sis anys). Però, poc abans que es precipités la tragèdia de Casp (cap al 1409), va arribar a Barcelona una vella amiga del difunt Martí el Jove —probablement també amiga de Tàrsia i d’Àgata— per ajudar a la criança i l'educació dels petits Frederic i Violant.
La palermitana Anastasia Spatafora
La palermitana Anastasia Spatafora és el que quedaria de la història creada per Martí el Jove, Tàrsia, Àgata, Frederic i Violant. Anastasia no aconseguiria el seu propòsit inicial, però, en canvi, seria la creadora del primer servei de protecció a la infantesa de la història de la humanitat. Madona Astàsia —com era coneguda popularment a Barcelona—, amiga del difunt Martí el Jove, crearia un sistema remunerat d’alletament per als orfes abandonats al torn de l’Hospital de la Santa Creu (dides a sou); un sistema d’adopció —també remunerat i controlat—, i una bossa de beques perquè les nenes òrfenes en edat de casar poguessin negociar un matrimoni amb el fill d’un menestral i impedir, d’aquesta forma, que caiguessin en mans de la prostitució i de la delinqüència.