Monestir de Valpuesta (comtat pamplonès d’Àlaba), 18 de maig de 919. Fa 1.105 anys. El cartulari del monestir data un document que fa referència al comte Monnio Uigilazi (que la historiografia espanyola ha rebatejat com Múnio Vélaz). Uigilazi és un personatge de l’elit local que exerceix el poder, com a comte d’Àlaba, per delegació del rei Sanç Garcés de Pamplona. El mateix document revela que el territori que gestiona Uigilazi és anomenat comtat d’Àlaba. És un domini de llengua i cultura basca que abasta des del riu Ebre (al sud) fins a la costa cantàbrica (al nord, la terra de Biscaia inclosa). Que a l’est limita amb el territori matriu del regne al qual pertany (Pamplona), al sud amb el comtat pamplonès de Castella; i a l’est amb un regne diferent (el regne de Lleó).
Biscaia i Àlaba
Durant els primers segles de la història del regne de Pamplona (segles VIII a XI), el territori que actualment anomenem País Basc va formar part d’aquell primitiu domini euskàric. De fet, era la regió més occidental d’aquell estat medieval basc primigeni i aquesta adscripció està fora de qualsevol dubte. La Crónica Albeldense, redactada entre el 882 i el 976, afirma que els primers reis asturlleonesos (segles VIII i IX) ambicionaven expandir els seus dominis fins a la vall alta de l’Ebre (actuals Àlaba i Rioja); però que aquelles terres —que en aquell document ja són anomenades Biscaia i Àlaba— no requerien una política colonitzadora, perquè "sempre havien estat en mans dels seus pobladors" (els bascos occidentals que formaven part del domini pamplonès).
🔴 Resultats eleccions País Basc 2024, DIRECTE | Última hora de l'escrutini
🔴 Eleccions al País Basc 2024, DIRECTE | Última hora de la jornada electoral
La plenitud pamplonesa de l’any 1000 i la llavor de la discòrdia
A cavall de l’any 1000, el regne de Pamplona (més endavant, de Navarra) va assolir la seva plenitud territorial. Abastava des de la riba de la Noguera Ribagorçana (a l’est) fins a la del Pisuerga (a l’oest); i des dels Pirineus i del Cantàbric (al nord), fins a les valls altes de l’Ebre i del Duero (al sud). Els comtats d’Aragó i de Ribagorça formaven la marca oriental; i els d’Àlaba i de Castella, la marca occidental. Aquests comtats serien governats per comtes delegats del poder de Pamplona; que, seguint el corrent general europeu de l’època, acabarien convertint aquell càrrec funcionarial en patrimoni personal i hereditari. Les polítiques matrimonials d’aquestes nissagues faria que, a finals del segle XI, els Lara reunissin el govern dels comtats navarresos d’Àlaba i de Castella.
La independència de Castella
L’any 1035, després d’una sèrie de rocambolescos episodis polítics, Castella havia passat de ser un comtat pamplonès a ser un comtat lleonès, amb la particularitat que al tron de Lleó i al setial de Burgos s’hi asseuria la mateixa persona. I el 1063, aquesta mateixa persona, Ferran I, rei de Lleó i comte de Castella; repartiria el patrimoni entre els seus dos fills. Al primogènit, Alfons VI, li corresponia el regne de Lleó; i al petit, Sanç II, el comtat de Castella; que per obra i gràcia del vell Ferran (i sense l’autorització de l’emperador o del pontífex, que era el que tocava) seria elevat a la categoria de regne. El primer rei castellà, Sanç II, fill del rei lleonès que, abans, havia estat últim comte navarrès de Castella, seria l’iniciador de la projecció castellana cap a Àlaba (1065).
Per què els castellans volien ocupar el comtat d’Àlaba?
L’ambició castellana sobre Àlaba (i sobre Biscaia, que havia estat segregada del comtat alabès el 1040) s’explicava, perfectament, en el context ideològic de l’època. De la mateixa forma que el comtat independent de Barcelona tenia el seu focus expansiu orientat cap al nord, buscant la reunió de l’antiga Marca carolíngia de Gòtia (l’arc mediterrani entre el Roine i el Llobregat), de la qual havia format part entre el 801 i el 987; el regne de Castella, tenia la mirada posada en el comtat d’Àlaba, perquè entre el 925 i el 1028 havia format part del patrimoni dels comtes navarresos de Castella, i perquè li representava assolir una sortida al mar, és a dir, aconseguir una connexió amb el món atlàntic europeu.
Les llargues guerres dels segles XI i XII
Durant els segles XI i XII els regnes de Castella i de Navarra (l’estat pamplonès ja es denominava així) van estar embrancats en una disputa quasi permanent pels dominis navarresos occidentals. La monarquia navarresa havia dividit el vell comtat alabès en dos districtes (1040): Àlaba (la meitat interior) i Biscaia (la meitat litoral); amb l’objectiu de millorar la defensa d’aquell territori. Però el temps corria contra els interessos de Pamplona. La cancelleria de Burgos havia treballat molt encertadament l’atracció de pobladors (bascos i lleonesos), i exhibia múscul demogràfic i productiu que alimentava la seva ambició expansiva. Per contra, Navarra havia quedat territorialment encaixada, sense possibilitat d’expansió, amb tot el que això representava.
L’efímera treva anglesa
L’any 1179, els contendents es van reunir i amb l’arbitratge anglès van signar una treva. La intervenció anglesa en el conflicte tenia sentit, perquè els Plantagenet eren veïns: eren reis a Londres i ducs independents a Bordeus. Però aquell acord es va demostrar fràgil i efímer. L’estament nobiliari navarrès —el braç militar del regne— estava patrimonialment i perillosament estancat per falta d’expectatives. I Sanç VII de Navarra es va llençar a una guerra incerta (1198) que pretenia guanyar les terres castellanes de Sòria i capicular amb l’Imperi almohade amb el propòsit de recuperar el somni de l’expansió peninsular (perdut després de les conquestes castellana i aragonesa de l’alt Duero, que havien tallat la projecció navarresa cap al sud).
La invasió castellana
La campanya navarresa de Sòria (1198-1199) no es va saldar amb l’èxit esperat. I el contraatac castellà va ser devastador. Entre 1199 i 1200, els castellans van obrir una bretxa a la regió occidental navarresa entre Argantzun (al sud-oest del comtat d’Àlaba) i Ondarribia (al nord-est del comtat de Biscaia —actualment Guipúscoa—) i van passar a ocupar la majoria dels castells-fortalesa d’aquesta regió. Gasteiz (l’única ciutat del territori) va resistir un duríssim setge (1200), i no es va rendir fins que el rei navarrès els ho va autoritzar. Però amb la pau (1200), el comtat de Biscaia (en la seva totalitat —actuals territoris de Biscaia i Guipúscoa—) i bona part del d’Àlaba (excepte la, actualment denominada, Rioja alabesa), passaven a dominació castellana.
Els tractes dels castellans
La historiografia espanyola ha volgut explicar aquella ràpida operació de conquesta per la col·laboració de l’aristocràcia indígena. Però els historiadors actuals bascos han desmentit aquesta versió i han provat que l’estament nobiliari indígena va ser el més perjudicat per aquell canvi d’estatus. Els reis navarresos havien estat molt cautelosos en la fundació de viles i ciutats de titularitat reial, que havien de concentrar la població i havien d’estimular el creixement demogràfic i econòmic; però que eren models antagònics als interessos de la noblesa. En canvi, els castellans, delerosos de consolidar el seu domini sobre la regió, no tan sols van afavorir les viles i ciutats existents, sinó que, a més, van multiplicar les iniciatives fundacionals.
Un paisatge d’extrema violència
Aquells comtats, ara ja castellans, van ser terra de frontera durant tres segles (conquesta castellana d’Àlaba i de Biscaia, 1200 – conquesta castellana de Navarra, 1512). I això i la dinàmica canviant imposada per Castella van fabricar i alimentar un paisatge de violència extrema entre els partidaris dels castellans (onyacins) i els dels navarresos (gamboïns). Aquest paisatge de violència i d’inseguretat, atiat pels Ahaide Nagusiak (la noblesa indígena d’un bàndol o de l’altre), paradoxalment, estimularia la concentració dels pobladors rurals i la profusió d’un model habitacional anomenat “anteiglesia” a mig camí entre el baserri dispers i la vila; que seria decisiu en el desenvolupament econòmic i en el dels Furs, la carta magna dels biscaïns i dels alabesos.
Per què els bascos no es van rebel·lar per retornar a Navarra?
La resposta a la pregunta de l’enunciat ja ens la dona l’escenari de progrés econòmic (segles XIII a XVII) liderat per les viles i ciutats: la potent Castella va impulsar el transport i el comerç entre la Meseta i les potències atlàntiques a través dels ports bascos. Però també ens la dona l’especial tacte que van tenir els reis castellans a l’hora de protegir i alimentar els furs, l’instrument que havia convertit Àlaba i Biscaia en una mena d’estats lliures associats a la Corona castellana. Si els dos primers reis Trastàmara (segle XIV); que, fent gala de la seva ideologia preabsolutista, van enderrocar tot el sistema foral castellà, haguessin fet el mateix amb el règim foral alabès i biscaí, potser la història hauria estat molt diferent.