Frases com "Es una mezcla entre Belén Esteban y Leticia Sabater" o «Si Van Gogh resucitara, se cortaría la otra oreja para no escucharla más» són alguns dels comentaris que corrien per les xarxes des que la vocalista ha tornat a posar-se al capdavant de la banda donostiarra; fins i tot hi ha qui creu que Amaia ha tornat a La Oreja de Van Gogh per "destrossar el grup des de dins". Aquest divendres, però, el Palau Sant Jordi ha tingut una resposta ben diferent: un públic disposat a cantar cadascuna de les seves cançons, encara que la protagonista no sempre encertés les notes.
Amaia desafina, modifica les melodies originals i juga amb els ritmes i la durada de les notes d’una manera que, en alguns moments, descol·loca. Li costa entrar a temps en determinats passatges i la seva veu no sempre acaba d’encaixar amb la música. Tampoc no se l’entén gaire quan s’adreça al públic. Això sí, les lletres no les ha oblidades
El primer dels quatre concerts que La Oreja de Van Gogh oferirà a Barcelona ha començat amb vint minuts de retard. Un lleuger nerviosisme s’ha apoderat del recinte, amb algun xiulet i mirades de reüll entre els assistents que, per un moment, han arribat a dubtar si l’actuació acabaria cancel·lant-se. Finalment, els llums s’han apagat i Amaia Montero ha aparegut elevada sobre una plataforma, com una gran estrella del pop, davant d’un Palau que feia estona que l’esperava. La primera impressió ha estat tan desconcertant com reveladora. Amaia desafina, modifica les melodies originals i juga amb els ritmes i la durada de les notes d’una manera que, en alguns moments, descol·loca. Li costa entrar a temps en determinats passatges i la seva veu no sempre acaba d’encaixar amb la música. Tampoc no se l’entén gaire quan s’adreça al públic. Això sí, les lletres no les ha oblidades. l el realitzador, que és qui tria les imatges que es projecten de fons a l'escenari, podria fer-li un favor i buscar algun pla alternatiu quan desafina o està passada de voltes, però sembla que no té por de perdre la feina.
El públic ha corejat la vocalista i s’ha entregat a una festa que, en alguns moments, semblava més pròpia d’un karaoke a les tres de la matinada que d’un concert al Palau Sant Jordi. Amaia té carisma, desprèn una tendresa difícil d’explicar i conserva una capacitat de connexió amb el públic que no es pot assajar. És un desgavell bonic: no canta bé ni afina, però la gent l’estima i tenia moltes ganes de tornar-la a veure
La qüestió és que al públic sembla importar-li ben poc. O, si més no, aquesta nit no. La gent ha cantat cadascun dels temes, ha corejat la vocalista i s’ha entregat a una festa que, en alguns moments, semblava més pròpia d’un karaoke a les tres de la matinada que d’un concert al Palau Sant Jordi. I això, lector, s’ha d’interpretar com el millor elogi possible. Amaia té carisma, desprèn una tendresa difícil d’explicar i conserva una capacitat de connexió amb el públic que no es pot assajar. És un desgavell bonic: no canta bé ni afina, però la gent l’estima i tenia moltes ganes de tornar-la a veure.
L’entusiasme era especialment evident entre els nascuts als anys vuitanta i noranta, que han crescut amb les seves cançons i que, durant unes hores, han pogut tornar a la infància. Però també sorprenia la presència d’un públic molt jove, persones que ni tan sols havien nascut quan el grup es va formar el 1996 i que han fet seus uns himnes que ja tenen tres dècades d’història. La nostàlgia, aquesta nit, no tenia edat.
Un dels moments més especials ha arribat amb Tan guapa, la desena cançó del repertori, que Amaia ha interpretat acompanyada de Xabi San Martín al piano. "Es una canción especial, esta canción dice tantas cosas bonitas que me escribiste, y hacía tiempo que no nos hablábamos y tenía que cantarla", ha explicat. Ell s'ha ruboritzat i s'han fos en una abraçada; Amaia ha trencat el moment cridant que l'estima. La complicitat entre els dos músics ha estat evident, com també l’estima que la cantant encara professa al seu company amb qui, vint anys enrere, va compartir una història d'amor. Una escena que ha afegit una dosi de tendresa a una nit que ha tingut moments de tota mena.
Abans, la vocalista s’havia dirigit al públic amb un "Buenas noches, Barcelona" i un discurs en què ha volgut deixar clar que la capital catalana no és una parada qualsevol de la gira. "La energía que hay aquí no se puede comparar. Nos aman, nos siguen, pero de verdad que vosotros tenéis algo completamente diferente. Es un verdadero honor compartir esta fieeeeeesta!". Cap paraula en català, però el públic l’ha rebut amb entusiasme. Després de Cuéntame al oído, ha demanat que tothom encengués els telèfons mòbils: "Habéis tardado cero coma". Les llums de milers de pantalles han il·luminat el Palau durant una de les balades més boniques del grup. "Esto es espectacular, como vosotros", ha afegit.
Un altre dels moments més inesperats ha arribat amb Boig per tu. La sorpresa ha estat majúscula i l’esforç de la vocalista per cantar l’himne de Sau en català, també.
Un altre dels moments més inesperats ha arribat amb Boig per tu. La sorpresa ha estat majúscula i l’esforç de la vocalista per cantar l’himne de Sau en català, també. Ha cantat un parell d'estrofes, ha perdut el fil de la lletra i, durant uns segons, el públic ha hagut de contenir la respiració. La intenció, en qualsevol cas, ha estat ben rebuda i ha estat un dels gestos més celebrats de la nit. Quan el públic li ha començat a cridar "reina, reina, reina!", ella ha respost amb un tímid, però celebrat "gràcies, gràcies, gràcies" a l'uníson.
Amaia viu en una altra galàxia i aquesta nit ha decidit convidar-hi tot el Palau
La proposta escènica ha tingut també algun moment de ciència-ficció. A Mariposa, les pantalles han convertit l’escenari en una mena d’univers espacial, amb astronautes inclosos, mentre la plataforma on es trobava Amaia s’elevava uns cinc metres. El públic ha observat l’escena amb un nus a la gola i alguna pregària silenciosa perquè la cantant no decidís fer cap moviment inesperat des de les altures. Per sort, no hi ha hagut cap ensurt. "Desde las alturas se está bien, ¿eh?", ha comentat quan ha tornat a tocar de peus a terra. Amaia viu en una altra galàxia i aquesta nit ha decidit convidar-hi tot el Palau. És la reina del pop que probablement no guanyaria mai un talent show.
Amaia ha optat per una mena de vestit-xandall ajustat a la part del pit, que s’ha hagut d’anar recol·locant al llarg del concert amb la mateixa delicadesa amb què Rafa Nadal es desenganxava els calçotets del cul. El conjunt, difícil de descriure i força excèntric, tenia un punt de diva de barri, amb unes coloraines que només ella pot defensar amb tanta convicció.
Pel que fa a l’estilisme, l’expectació també era considerable. Amaia ha optat per una mena de vestit-xandall ajustat a la part del pit, que s’ha hagut d’anar recol·locant al llarg del concert amb la mateixa delicadesa amb què Rafa Nadal es desenganxava els calçotets del cul. Els botins alts amb estampat de color beix, en canvi, eren tot un encert. El conjunt, difícil de descriure i força excèntric, tenia un punt de diva de barri, amb unes coloraines que només ella pot defensar amb tanta convicció. Els cabells, llargs i allisats i amb una petita trena frontal amagada darrere l’orella dreta, ha completat un estilisme que no ha necessitat cap canvi de vestuari. Si hagués sortit en pijama, al públic probablement també li hauria semblat bé.
El repertori ha estat una bona selecció de temes, pràcticament tots himnes generacionals: París, La playa, El 28, Soledad i, evidentment, Rosas. Quan aquesta última ha acabat, Amaia ha entonat una frase a cappella i el públic l’ha continuada sense instruments. Un dels moments en què s’ha fet més evident que, per damunt de qualsevol irregularitat, les cançons continuen tenint una força extraordinària. Després d’abandonar l’escenari, la banda ha tornat per als bisos amb Perdida, Cuídate, Puedes contar conmigo i Muñeca de trapo, en què l'artista s’ha agenollat als peus del públic i ha acabat estirada completament a terra, primer de boca terrosa i després panxa enlaire. Una entrega escènica que no té res a envejar als espectacles de Taylor Swift.
En el comiat del concert, ha modificat la lletra d’una de les cançons per substituir Madrid per Barcelona, en un homenatge al públic català. Tots els músics han acabat fent una rotllana per abraçar-la i entregar-li un ram de roses. Ara bé, una cosa és estimar Amaia Montero i una altra és oblidar que el públic ha pagat una entrada a un preu elevat per assistir a un espectacle a l’altura del Palau Sant Jordi. I en alguns moments no ho ha estat. La poca coreografia que hi havia era esperpèntica, hi ha hagut problemes tècnics, desajustos vocals i una producció que no sempre ha estat a l’altura de les dimensions del recinte. Es nota que la banda ja té més rodatge i que no és el primer concert de la gira, però l’experiència acumulada no resol totes les mancances. Hi ha moments en què Amaia sembla tan còmoda que gairebé fa la sensació que estigui cantant a casa, amb la carxofa de la dutxa a la mà. Desfermada, amb descaro, fora de to, tan segura de si mateixa com imprevisible, i completament aliena a qualsevol convenció. Ella, convençuda que ho ha fet genial, amb seguretat i presència, s’ha acomiadat d’un Palau que li ha tornat l’estima multiplicada.
La salut mental d’Amaia és una qüestió que no es pot ignorar, especialment després que ella mateixa hagi explicat públicament els episodis més foscos de la seva vida
Però el debat que envolta aquest retorn va molt més enllà de les notes musicals. La salut mental d’Amaia és una qüestió que no es pot ignorar, especialment després que ella mateixa hagi explicat públicament els episodis més foscos de la seva vida. En una entrevista publicada el setembre passat, la cantant va recordar els anys en què passava els dies al llit i no sabia si tornaria a ser la persona que havia estat. Quan li van preguntar pel seu pare, mort el 2009, va confessar: "Me quería ir con él". També va reconèixer que havia necessitat molta ajuda per sortir d’aquell infern.
Podem preguntar-nos si una gira tan exigent, amb concerts davant de milers de persones i una pressió mediàtica enorme, és el millor escenari per a algú que ha explicat públicament que ha travessat moments tan delicats
Són paraules molt dures que mereixen respecte i que obliguen a mirar aquest retorn amb una certa responsabilitat. No podem saber què passa avui pel cap de l'Amaia ni convertir els problemes d'afinació o la seva manera de moure’s damunt l’escenari en indicadors del seu estat de salut. Però sí que podem preguntar-nos si una gira tan exigent, amb concerts davant de milers de persones i una pressió mediàtica enorme, és el millor escenari per a algú que ha explicat públicament que ha travessat moments tan delicats. En aquest sentit, la decisió de Pablo Benegas, guitarrista i membre fundador de la banda, de no participar en aquesta nova etapa, també forma part del context. Segons algunes informacions, hauria expressat reserves sobre el retorn d’Amaia perquè no la veia en condicions d’assumir una gira d’aquesta magnitud.
El públic ha gaudit, ha cantat i ha celebrat una artista que forma part de la seva nostàlgia generacional, però això no converteix automàticament l’espectacle en un bon concert ni hauria de fer-nos oblidar que darrere de l’eufòria hi ha una persona que mereix ser cuidada
I enmig de tanta eufòria, també hi havia espai per a una sensació incòmoda, gairebé contradictòria: la de sentir-se una mica culpable de passar-s’ho bé. Perquè, mentre el públic cantava a ple pulmó i celebrava cada aparició d’Amaia, sobre l’escenari també es feien evidents les seves dificultats vocals, alguns moments de desorientació i una fragilitat que costava ignorar. Fins a quin punt és legítim convertir aquesta nit en una festa? Es podia gaudir de les cançons sense deixar de preguntar-se si l’artista estava en condicions d’afrontar un espectacle d’aquesta exigència? Potser aquesta ha estat una de les grans contradiccions de la nit: estimar les cançons, celebrar el retrobament i, alhora, no poder desconnectar del tot de la preocupació per la persona que les interpretava.
Per a alguns, el concert d’aquesta nit haurà estat una presa de pèl; per a d’altres, un retrobament just i necessari. I potser les dues coses poden ser certes alhora. El públic ha gaudit, ha cantat i ha celebrat una artista que forma part de la seva nostàlgia generacional, però això no converteix automàticament l’espectacle en un bon concert ni hauria de fer-nos oblidar que darrere de l’eufòria hi ha una persona que mereix ser cuidada. No es tracta de qüestionar que l'Amaia pugui pujar a un escenari, sinó de preguntar-se si tothom que l’envolta està a l’altura de la responsabilitat que això implica.
Barcelona ha desafinat a l’uníson i ha sortit del Palau amb la sensació d’haver viscut una festa difícil de repetir. Un despropòsit entranyable que ha permès a tota una generació viatjar al pati de l’escola i recuperar unes cançons que encara sap de memòria. Potser l'Amaia no ha ofert el concert que el preu de l’entrada prometia, però ha aconseguit una cosa que cap coreografia ni cap afinador electrònic poden fabricar: que milers de persones tornin a sentir-se a casa amb la seva música. I ara, més que demanar-li que no desafini, potser el que toca és desitjar-li que, quan s’acabi aquesta gira, pugui descansar, recuperar forces i tenir a prop gent que la cuidi de debò. Perquè estimar una artista també vol dir voler que estigui bé quan s’apaguin els llums.