Abadia de Holyrood, Edimburg (regne d’Escòcia), 10 de juliol de 1469. Fa 557 anys. Se celebraven les noces del rei Jaume III d’Escòcia —de divuit anys— i de la infanta Margarida de Dinamarca —de tretze anys. L’enllaç de Jaume i de Margarida es va produir en un context general d’unions matrimonials reials que, amb l’època medieval al caire de la liquidació, plantejava un nou ordre internacional i perseguia el redibuix del mapa d’Europa.
Per exemple, l’any anterior (3 de juliol de 1468) havien estat casats Felip, duc d’independent de Borgonya, i Margarida, germana del rei Eduard IV d’Anglaterra, amb l’objectiu posat de tenallar i asfixiar França. I, tan sols tres mesos més tard (19 d’octubre de 1469), serien casats Ferran d’Aragó i Isabel de Castella – hereus, respectivament, als trons de Barcelona i de Toledo —amb el propòsit de crear un gegant polític i militar a l’extrem sud-oest d’Europa.
I la unió de Jaume i Margarida no era aliena a aquests moviments i perseguia la construcció d’una aliança de dominis nòrdics. Però aquell enllaç no passaria a la història com una estació important d’aquell projecte polític, sinó com episodi dantesc on l’execució d’una hipoteca relacionada amb aquelles negociacions matrimonials provocaria el canvi de domini de les illes Òrcades i Shetland. Què va passar perquè aquelles estratègiques illes passessin de domini danès a domini escocès?
Un remot origen comú amb Escòcia
Les Òrcades —situades, tan sols, a 10 milles nàutiques de l’extrem nord d’Escòcia— o les Shetland —a 110 milles dels penya-segats escocesos més septentrionals— havien format part del món britànic durant la prehistòria i l’antiguitat. Els primers testimonis de poblament, que daten del VI mil·lenni a.C., revelen l’existència d’una civilització compartida amb la resta d’illes britàniques: el "Cheddar Man". I les posteriors invasions cèltiques del II mil·lenni a.C. —que minoritzarien i absorbirien la població indígena anterior— serien un fenomen comú en la totalitat del món insular britànic. Abans de l’arribada dels romans (segle I aC) la composició ètnica i cultural del món insular britànic era homogènia.
Les primeres diferències que apunten el perquè d’aquesta història
Però a partir dels quasi cinc segles de dominació romana (43 aC – 410 dC) es "fabricarien" les primeres diferències. Les actuals Anglaterra i Escòcia serien parcialment romanitzades (més la primera que la segona) i, posteriorment (segles V i VI) rebrien la decisiva aportació lingüística, cultural i genètica germànica (els angles i els saxons) i, encara, després (segles XI i XII) normanda (una barreja de vikings i francs, procedents de la vall baixa del riu Sena). En canvi, les Òrcades i les Shetland —per la seva posició perifèrica i allunyada— restarien al marge d’aquestes innovacions, i fins a la centúria del 800 conservarien la seva tradicional composició lingüística, cultural i ètnica d’arrel exclusivament cèltica.
Les Òrcades i les Shetland i els vikings
A cavall de les centúries del 700 i del 800 es van produir les primeres incursions vikingues a les costes de les illes britàniques. Inicialment en forma d’expedicions de pillatge. I, posteriorment, com a operacions de colonització. I les illes Òrcades i Shetland van ser objecte d’una intensa colonització escandinava que, procedent de la costa de Noruega, les va poblar massivament i va minoritzar i absorbir la població indígena cèltica. L’any 875 el rei Harald I de Noruega va incorporar les Òrcades i les Shetland al regne de Noruega, sense cap oposició del primitiu regne escocès —el regne d’Alba— que, poc abans, havia culminat la seva unificació (Kenneth Mc Alpin, 843) i era un domini que, encara, no havia iniciat la seva fase expansiva.
Per què les Òrcades i les Shetland eren daneses quan es van casar Jaume i Margarida?
Cinc segles després de Harold i de Kenneth (1380), Olaf —fill primogènit dels reis Haakon VI de Noruega i de Margarida I de Dinamarca, monarques titulars als seus respectius trons— heretava el patrimoni patern i matern (les corones danesa i noruega) i culminava la primera estació del projecte d’unió de les tres potències escandinaves destinat a crear un gegant nòrdic. A partir d’aquell moment (1380), la societat "vikinga" de les Òrcades i de les Shetland, passaria a ser governada des de Copenhaguen, la nova seu de la cancelleria danesa-noruega resultant d’aquella unió. I així seria durant els regnats dels successius relleus d’Olaf: Margarida II, Erik VII i Christoffer III, els tres darrers monarques de la històrica nissaga d’Estridson (1387-1448).
Qui era qui: Cristian I de Dinamarca, el sogre de Jaume III d’Escòcia
El rei Cristian I de Dinamarca —el pare de la princesa Margarida i sogre del rei Jaume III d’Escòcia— arribaria al tron de Copenhaguen (1448) en unes circumstàncies molt especials que explicarien el perquè de l’estrany canvi de domini de les Òrcades i les Shetland. Després de la sobtada i misteriosa mort del seu antecessor, Christoffer III, s’havia produït un intent de trencament del gegant escandinau, que a mitjans del segle XV ja estava format per la unió dels tres regnes nòrdics (Dinamarca, Noruega i Suècia). Cristian, que no tenia cap relació consanguínia amb el difunt rei, havia assolit al tron com l'opció, exclusivament, de la noblesa danesa i sense el consens previ amb les seves homòlogues noruega i sueca.
L’esforç de Cristian per legitimar el seu règim
Cristian I va esmerçar un gran esforç polític, militar, diplomàtic i financer per legitimar el seu poder i el de la noblesa danesa que l’havia conduït al tron. I, en aquesta comesa, va buscar suport internacionals, per la via del casament dels seus fills cabalers amb altres cases reials europees. Escòcia, el far de l’Atlàntic nord-europeu, era una excel·lent oportunitat per travar una estratègica aliança, i la cancelleria de Copenhaguen va convèncer la d’Edimburg de casar el jove rei Jaume III —divuit anys— amb Margarida, la tercera filla (l’única noia) del rei Cristian. Aquella negociació es va tancar amb el compromís que la núvia aportaria un dot de 60.000 florins (el pressupost de diverses anualitats de la corona danesa).
La "carta de garantia"
Cristian no disposava d’aquesta formidable quantitat. Però considerava tan estratègic aquell acord matrimonial, que, en el seu lloc, presentaria una "carta de garantia" (una hipoteca immobiliària, en definitiva) on es deia que cedia el domini de les Òrcades i de les Shetland al seu futur gendre com a penyora del pagament dels 60.000 florins, amb un termini de tres anys. I que quan es fes efectiu el dot de la núvia, es restauraria el domini danès sobre aquests arxipèlags. Cristian, ofegat financerament, no podria pagar el dot i el Parlament d’Edimburg votaria executar la garantia (20 de febrer de 1472). Després de cinc segles, les Òrcades i les Shetland passaven de ser escandinaves a ser escoceses per culpa d’una hipoteca.