En l'article anterior vàrem veure noms de vents amb origen curiós. N'hi han més. Així, gregal seria el vent que ve de Grècia, encara que en les terres catalanoparlants designa el vent del nord-est. Ausiàs March té el poema Veles e vents (segle XV), on els esmenta, i aquest l'anomena grec: "Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar. Mestre i ponent contra d'ells veig armar; xaloc, llevant los deuen subvenir ['ajudar'] ab llurs amics lo grec e lo migjorn, fent humils precs al vent tramuntanal que en son bufar los sia parcial e que tots cinc complesquen mon retorn" (el poeta valencià viatja per mar d'Itàlia a València per tal de veure la seva estimada, i necessita que bufin els vents que l'empenyin cap a ponent, alhora que suplica calma als vents que l'empenyerien cap a llevant). També Ramon Llull (segles XIII-XIV) emprava el terme grec per a designar aquest vent.
El mestral (anomenat mestre per Ausiàs March, denominació que es troba avui dia a les Illes) procedeix del nord-oest. Es considera un vent sec i fort, per això no agrada ni a agricultors ni a mariners. Com que sol ser fort, rep l'apel·latiu de mestre o mestral. A les Terres de l'Ebre en diuen vent de dalt, perquè baixa acanalat per la vall de l'Ebre, procedent de l'Aragó central. També se'l coneix com a serè o cerç, tot i que al Priorat el serè és més aviat de l'oest, però en tot cas és igualment sec i fort, i la pagesia el veu amb mals ulls perquè fa marxar aigua i humitat, necessàries per les plantes. Ara: al Priorat també s'explica que, quan bufa garbinada, les abelles estan neguitoses; però, quan bufa serè, romanen quietes dins l'arna.
Vents càlids que es mengen la neu
Sense deixar els vents secs ponentins, hi ha el fagony o fogony, que a l'Alt Pirineu (Ribagorça, Pallars, Andorra, Alt Urgell) és un vent càlid de l'oest que fon la neu. Prové del llatí favonius —'vent suau de ponent'—, tal vegada derivat de favere —'afavorir'—; la forma fogony segurament s'explica per creuament amb el terme foc, ja que estem parlant d'un vent calent. Aquest airet també rep el nom de blaneig. El verb blanejar significa 'fer bla, fer tou' i per extensió també significa 'la neu, fondre's'.
Altres denominacions populars i cultes
A la meitat sud del País Valencià s'usa el terme morisc per al vent del sud-oest o del sud-est (a l'anterior article ja hem vist que aquests dos vents es confonen de nom). En el fons s'està dient que ve del nord d'Àfrica. Alhora, si un vent bufa de terra cap a mar molta gent en diu terral; i si bufa de mar cap a terra hom sol dir-ne marinada (a l'Empordà també foranell). Val a dir que el Diccionari català-valencià-balear precisa que "generalment el nom de marinada no s'usa en les regions marítimes, sinó en les comarques interiors o relativament allunyades del litoral"; tanmateix, al Rosselló (comarca litoral!) marinada també designa el vent procedent del mar. I finalment, hi ha denominacions literàries de caràcter culte. El vent del nord també s'ha anomenat bòrees, el del sud austre i el de ponent zèfir o favoni.