Oasis ha tornat mirant enrere sense ira. I ho ha fet per la porta gran. Setze anys després de separar-se, els germans Gallagher han tornat a compartir escenari en un concert absolutament èpic al Principality Stadium de Cardiff, davant de 75.000 fans entregats. La nit prometia, i no ha decebut. Era el començament de la gira de retrobament Oasis Live'25, i la sensació a l’ambient era d’aquelles que et posen la pell de gallina. L’escenari s'ha començat a moure cap a les 20:15 (hora britànica), i la gent ja embogia només amb veure que passava alguna cosa. Primer ha sortit Noel, amb camisa texana i cara de no haver trencat mai un plat. Després, Liam, fidel al seu estil amb una jaqueta amb caputxa, després de besar la seva acompanyant. Ha sigut aleshores... les llums s'han apagat, s'ha encès la llegenda.
Les pantalles han fet un remember dels mil rumors de reunió al llarg dels anys, amb missatges en diferents idiomes. Un deia: "La reunió musical més gran en dècades està a punt de passar". I sí, ha passat. Els dos germans han aparegut junts, agafats per l’espatlla, i han alçar els braços com si deixessin enrere les seves bronques eternes. Ha estat un moment breu, però molt potent. Després d’això, ni una paraula entre ells en tot el concert. Però ja estava fet.
Un viatge a la nostàlgia
Com no podia ser d’altra manera, el primer tema ha estat Hello, que de sobte semblava escrit expressament per a aquesta nit: "Never gonna be the same until the life I knew comes to my house and says hello." I aquí tothom ja estava al límit emocional. Liam s'ha posat en mode 'frontman total', com si no hagués passat el temps: micro a tocar de la boca, mans darrere l’esquena, actitud 100%. Noel, més discret, ha fet de cervell musical amb la guitarra, els cors i aquell aire de "sí, jo sóc el que escriu els hits".
Han sonat 23 temes en una mena d'un viatge nostàlgic en el temps directe cap a la dècada dels 90. Oasis han decodificat moltes cançons dels primers discos, especialment de Morning Glory (que, per cert, fa 30 anys aquest 2025). Perles com Acquiesce, Some Might Say o Cast No Shadow, que no tocaven des de principis dels 2000, han fet les delícies dels fans més fidels. Hi ha hagut també moments molt íntims. Liam ha marxat uns minuts de l’escenari i Noel ha cantat en solitari Talk Tonight, recordant aquell concert de 1994 a Los Angeles en què gairebé plega, després que Liam li llancés una pandereta a la cara (sí, això va passar de veritat). Aquesta nit en Liam ha tornat a llançar-ne una, però aquesta vegada al públic, durant Rock 'n’ Roll Star. També han emocionar dedicant Live Forever al futbolista portuguès del Liverpool Diogo Jota, mort recentment en un accident de trànsit.
Han sonat 23 temes en un un viatge nostàlgic en el temps directe cap a la dècada dels 90
Després d’una breu pausa, com marquen els cànons i els tòpics del rock'n'roll, han tornat a l'escenari per atacar amb els pesos pesants del seu repertori: Don’t Look Back in Anger (amb Noel deixant cantar el públic) i Wonderwall, que s'ha corejat com si fos l’última cançó que sonaria abans de l'apocalipsis final. El tancament, com no, ha estat amb aquesta joia de pop psicodèlic que és Champagne Supernova, posant el llaç a una nit que costarà oblidar. Ara bé… i ara què? Tornaran de debò o és només una gira puntual? Els egos de Liam i Noel tornaran a xocar? De moment, toca gaudir del que hem viscut. Com deien al seu primer disc: Definitely Maybe.