Dijous passat, sense cap mena d'avís previ, Manel va publicar un inesperat single amb el títol de L'amant malalta i des d'aquell moment una remor persistent que fa vergonya confessar, gairebé com qui pateix morenes en silenci, turmenta dolorosament als fans del grup barceloní: i si realment la nova cançó de Manel és un artefacte terriblement coix? Aquesta és la dolorosa pregunta que Catalunya sencera fa quatre dies que es repeteix davant el mirall, ens agradi o no confessar-ho. Com que davant les desgràcies val més assumir la pena que no pas rebolcar-se en el dolor, però, aquestes són les cinc fases del dol basades en el Model Kübler-Ross per tal d'acceptar el que tu i jo sabem: si no fos perquè l'ha publicat Manel, a L'amant malalta no li haguéssim donat una segona oportunitat i ja criaria malves al cementiri de cançons oblidades, allà on habita l'oblit, al costat dels milers de cançons de tants grups catalans dels quals ni tan sols recordes el nom.

Fase 1, negació:
"A mi em mola, és un temazo"

La tarda de l'11 de març de 2021 Manel va aconseguir el que només un grup com ells, el més important del panorama musical actual a Catalunya, pot aconseguir: crear impacte de forma immediata. Ningú va arribar a casa preguntant "Què farem avui per sopar" o "Com t'ha anat el dia", però el problema és que la pregunta tampoc va ser "Has escoltat lo nou de Manel?", sinó "Què en penses de lo nou de Manel?". El matís és important. La primera reacció, amb l'efecte de la novetat encara latent, va ser eufòrica: escoltar la veu de Guillem Gisbert en cançons que mai no hem escoltat és sempre gratificant, fins i tot quan la lletra és líricament simplíssima, i sentir una nova tonada de Manel que sembla defugir dels ritmes més electrònics dels últims treballs per abraçar l'estil íntim o tranquil de les balades pop dels primers àlbums és motiu d'alegria, però en acabar la cançó nou de cada deu catalans vam necessitar -que no vol dir desitjar- fer-ne una segona audició, potser perquè mentre per dins ens dèiem en veu baixa "és un temazo, t'agrada, és un temazo, t'agrada", sabíem del cert que ens estàvem autoenganyant i ens movíem per la fe desesperada de qui després d'una primera cita de Tinder nefasta diu "Ens truquem per tornar-nos a veure!" malgrat saber que, si ha de triar, prefereix la solitud a l'avorriment suprem d'una nit per oblidar.

Fase 2, ira:
"No pot ser, se'ns escapa algo"

Si t'hi fixes, fa dies que els carrers del país són plens de gent amb auriculars a l'orella intentant desxifrar el ja característic hermetisme líric de les cançons de Manel: en aquest nou tema, algú que té una cita es lamenta per haver de desfer els plans, ja que la persona amb qui ha quedat, la seva amant, està malalta. Heus aquí la gran sorpresa positiva de la cançó, que de tan sorprenent causa fins i tot temor: en aquesta ocasió, després d'anys fent discos amb lletres que semblaven tenir més interpretacions que un poema de JV Foix a On he deixat les claus?, a L'amant malalta tot s'entén aparentment a la primera i d'una forma inusualment simple. Tan simple que la lletra només comença a enlairar-se com una gran metàfora de l'any del coronavirus quan es mira amb deteniment el videoclip, dirigit per Víctor Carrey, per això aquesta és la sorpresa negativa de L'amant malalta: cal fer-ne abans el visionament del vídeo que l'audició del tema musical, ja que totes dues coses formen un binomi audiovisual indissoluble on el terme visual té més pes que l'audio. Sense el videoclip, per molt que ens dolgui dir-ho, la cançó té la mateixa poca gràcia que una calçotada sense salsa de romesco.

nou sigle manel l'amant malalta - Manel

Imatge promocional del single L'amant malalta. (Manel)

Fase 3, negociació:
"La cançó, meh; el vídeo, sublim"

Entesos, si ja hem assumit que escoltar la cançó sense veure'n el vídeo és més trist que fer un clau sense amor, consolem-nos mirant una vegada rere altre el vídeo. En ell, els integrants del grup, repartits en dues bombolles de convivència, transiten amb cotxes diferents per escenaris suburbans del Prat de Llobregat mentre fora dels seus vehicles el món sembla esfondrar-se: un globus sense cap nen que el faci volar, com els somnis que ja no existiran; una noia a qui li cau una pizza a terra, com les il·lusions estroncades; un home anònim fent tristament vida de bar i que, després d'anar al lavabo, torna a la barra i es topa amb la certesa que ja ningú no juga a dards, ja ningú no comparteix cerveses i ja ningú balla la música que sona. A patir d'aquí, carrers plens de gent amb vestuari sanitari de neteja, cotxes aparcats criant pols, vianants atenent un ciclista ferit però guardant la distància de seguretat de dos metres i els carrers decadents, buits i desèrtics d'un poble de costa com Cambrils sense ni sol un turista. I veïns als balcons mirant el no-res, i carros de la compra cremant després que el capitalisme hagi estat, un cop més, més poderós que una pandèmia vírica mundial, i nens fent el salvatge i corrent pel carrer després d'haver perdut mig any de les seves vides tancats a casa, i un meteorit idèntic al de la portada de Per la bona gent caient del cel però simbolitzant l'impacte apocalíptic que la Covid-19 ha suposat per les nostres vides i les de tanta bona gent que ha mort. I, sobretot, persones solitàries separades entre sí però connectades amb el món a través d'un telèfon mòbil unipersonal, el mateix telèfon mòbil amb el qual tu, segurament, estàs llegint aquest article o amb el qual has escoltat desenes de vegades L'amant malalta

L'escena final d'aquest treball cinematogràfic sublim, amb els quatre músics mirant atentament un forat negre enmig de la carretera, ens remet precisament a la foscor que ha impedit al protagonista líric de la cançó veure's amb l'amant, que pateix "febres altes", a qui volia portar a ballar a l'Antilla. La foscor de l'amor d'amants en temps de coronavirus.

Fase 4, depressió:
"Benvolgut és insuperable, ja res serà igual"

No tenir un amor a primera vista -ni a segona, ni a tretzena, ni a cinquantena- amb L'amant malalta és més dolorós quan recordes que avui fa deu anys Manel va publicar Deu milles per a una bona armadura. El més difícil per a un grup revelació no és peta-ho amb el seu primer disc, sinó fer un segon disc i petar-ho encara més, per això en aquella Catalunya que tenia a Artur Mas de President i al Barça de Guardiola com a exèrcit desarmat que diumenge rere diumenge convertia el futbol en art sobre la gespa de tots els camps d'Espanya, el segon treball de Manel va convertir-se ràpidament en una banda sonora generacional que ja no ens ha abandonat mai més: aquells que de petits s'havien criat cantant Anys i anys del Club Super3 a les festes d'aniversari, per exemple, ara, de grans, cantarien per sempre més a Aniversari cada cop que bufessin les espelmes. Avui fa deu anys, doncs, que Manel ens va posar la pell de gallina i ens va projectar amb tendresa l'amor que algun dia viurem, de vells, amb Criticarem les noves formes de pentinats. Avui fa deu anys vam recordar que "tant bo és insistir com saber-se retirar" gràcies a un Boomerang, també. I avui fa deu anys, sobretot, que una història d'amants molt diferent a la de L'amant malalta va arrelar tant a la teva vida que encara avui, una dècada més tard, cada cop que vas d'escapada a algun racó de Catalunya i veus l'absis romànic d'una catedral, penses en les persones a qui has estimat però amb qui ja no comparteixes la vida. És a dir, penses en que tu també podries ser el Benvolgut d'algú altre que, al seu temps, també deu ser el Benvolgut d'algú.

Fase 5, acceptació:
"M'agrada més Manel que la cançó de Manel"

Per fi, després d'haver-la escoltat quaranta-set vegades, d'haver discutit amb tres amics, d'haver llegit comentaris de tota mena a Youtube i fins i tot d'haver patit deliris inhumans que t'han fet plantejar si el personatge vestit amb bombetes de colors del videoclip és un epidemiòleg com Oriol Mitjà, acceptes que L'amant malalta és una bona cançó sobre el coronavirus i sobre aquest any on els investigadors científics han estat els únics que han aportat una mica llum a les engrunes de veritat que han poblat l'actualitat, més caòtica que mai, però assumeixes, també, que L'amant malalta és una mala cançó de Manel. En un any sense concerts en directe, sense bars plens de gent i sense balls en els quals cap Dolors pugui ballar arrambada amb ningú al ritme d'un-dos-tres, txà-txà-txà, Manel ens ha regalat una cançó que, d'haver-la fet Stay HomasBuhos, l'haguéssim fotut a parir indiscriminadament a Twitter. Com que l'ha fet Manel, però, siguem o no siguem de la facció M.N.U. (Manelistes Nostàlgics de l'Ukelelele), passa a ser automàticament i amb molt d'orgull la gran cançó metafòrica del confinament. Ni que sigui justeta. Ni que sigui criticable. Ni que sigui tan imperfecta com aquest darrer any perfectament imperfecte.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat