Cinema, concerts, novetats discogràfiques, literatura i sèries de televisió. Repassem el més destacat de l'agenda cultural per als pròxims dies.
1. SEQÜÈNCIES
Rocky recupera la mirada del tigre
Les sagues cinematogràfiques no haurien de passar de les tres entregues. És quan van més enllà d'aquest tercer capítol que, en la gran majoria de casos (algunes se salven, altres ja flaquegen en el segon lliurament), cauen en el tediós i mancat d'idees, si no patètic i autoparòdic.
Rocky és un d'aquests casos. Tot i que la següent afirmació pot provocar granellades, Rocky (1976) és un clàssic inqüestionable del setè art. Rocky II (1979) i Rocky III (1982), bons exercicis de cinema crispeter d'entreteniment. D'acord, Rocky IV (1985) tenia a Ivan Drago. Rocky V (1990) i Rocky Balboa (2006) eren terribles. I quan crèiem que Stallone ja no podria respondre al compte de deu, s'estrena Creed (2015).
Adonis Johnson no va arribar a conèixer el seu pare, Apollo Creed, però ha heretat d'aquest la passió per la boxa. Decidit a seguir els seus passos, deixa la feina, es trasllada de Los Angeles a Filadèlfia i, a la ciutat del cheesesteak, va a la recerca de Rocky Balboa perquè faci d'ell un campió. Al principi, Rocky es nega, després, evidentment, l'accepta. La pel·li, com no podia ser d'una altra manera, acaba amb un èpic intercanvi de jabs, uppercuts i crochets al ring (del qual no revelarem el resultat).
Sorgit del cinema underground, Ryan Coogler, director de Fruitvale Station, cinta amb què va guanyar el premi del jurat i del públic de l'edició del 2013 del festival de Sundance, signa un treball magnífic. Tot en aquesta pel·lícula és previsible però no per això deixa de ser excepcional. Creed rememora el millor de la pel·lícula original, sobretot en l’emotiu, però dotant-la de les formes i el pols actual. Direcció secundada per la interpretació d'un Stallone que està vell, però mai ha estat tan gran: a Creed el seu rostre abotoxat transmet més emocions que en tota la seva filmografia anterior. I al costat d'ell, un Michael B. Jordan en el paper d'Adonis Johnson que decididament apunta a estrella. Ha de ser cosa del nom. I ara tots a cridar a viva veu: Adriaaaaaaaan!
Títul original: Creed
Any: 2015
Data d'estrena: 29/01/2016
Durada: 132 min.
País: Estados Unidos
Director: Ryan Coogler
Guió: Ryan Coogler, Aaron Covington
Fotografia: Maryse Alberti
Repartiment: Sylvester Stallone, Michael B. Jordan, Tessa Thompson, Phylicia Rashad y Graham McTavish
ESCENES EXTRES
Spotlight
Spotlight és el nom amb el qual es coneix al grup de reporters del diari The Boston Globe dedicats als articles en profunditat. Col·lectiu de periodistes que va destapar l'escàndol de pedofília de l'Església Catòlica local. Els periodistes tenim debilitat per les pel·lis de gasetillers que ajuntant paraules fan d'aquest planeta un món millor, per la qual cosa costa ser imparcial amb el nou film de Thomas McCarthy. Afortunadament aquesta vegada no se'ns podrà acusar d’acrítics perquè, embolicada en aquest halo romàntic que emana la nostra adorada professió, Spotlight és bona, si no molt bona. Director: Thomas McCarthy. Repartiment: Mark Ruffalo, Michael Keaton, Rachel McAdams, Liev Schreiber, John Slattery, Stanley Tucci.
Cuando cae la nieve
Dècada dels cinquanta a Moscou. Primers anys de la Guerra Freda. Katya espia per als ianquis. Li encarreguen que li tregui informació a un dels joves puixants de l'aparell soviètic. S'enamora d'ell. La directora i escriptora britànica Shamim Sarif adapta la seva novel·la Despite the falling snow (2004) en hora i mitja de thriller romàntic a l'ús (amor, traïció...), d'aquells en què els comunistes dolents fumen agafant la cigarreta entre el dit mig i l'anular. Director: Shamim Sarif. Repartiment: Rebecca Ferguson, Charles Dance, Antje Traue, Oliver Jackson-Cohen, Amy Nuttall, Sam Reid.
Tar. El color del tiempo
Rodada el 2012, quatre anys més tard arriba als nostres cinemes aquesta translació cinematogràfica d'onze poemes del guanyador del premi Pulitzer CK Williams, dirigida per altres tants cineastes. Retrat evocatiu del recorregut vital de Williams interpretat per un James Franco sempre convincent. Director: Omar Zúñiga Hidalgo, Virginia Urreiztieta, Tine Thomasen, Bruce Thierry Cheung, Pamela Romanowsky, Shripriya Mahesh, Brooke Goldfinch, Alexis Gambis, Gabrielle Demeestere, Sarah-Violet Bliss, Edna Luise Biesold. Repartiment: James Franco, Mila Kunis, Jessica Chastain, Zach Braff, Henry Hopper, Bruce Campbell.
2. DIRECTES
Joan Miquel Oliver, costumisme 'alterespacial'
Discos com Alegria (2002), Taxi (2004), Batiscafo Katiuscas (2006) o Lamparetes (2011) van fer d’Antònia Font la banda franquícia del nou pop català: moviment? escena?… a la qual, cadascú amb la seva personalitat, s’acabarien unint bandes com Mishima o Manel.
Separats a la fi del 2013, poc més d'un any després Joan Miquel Oliver reactivaria la seva trajectòria musical amb Pegasus (2015), disc que dijous vinent reconstruirà a la sala Apolo de Barcelona. No era, però, el primer disc que el motor creatiu del grup mallorquí editava en solitari. Amb Antònia Font encara en actiu, Oliver havia publicat Droguería Esperança - Odissea 30 000 (2002) i Bombón Mallorquín (2009), a més a més d’aquell Concert a París (2011), fals directe gravat al costat d'aquest altre geni singular anomenat Albert Pla.
Pegasus, àlbum cuinat al més estricte anacoretisme, ja que Joan Miquel Oliver prescindeix de col·laboradors, fent-se responsable de l'execució de tots els instruments, no s'allunya en excés de l'imaginari sonor de l'aventura amb la qual es va donar a conèixer; encara que, lògicament, accentua les fílies i fòbies del seu creador. Pop de melodies etèries i luminescència malenconia rubricades amb versos d'un costumisme màgic quan no alterespacial. Apolo. Nou de la Rambla, 113. Preu: 16€ preu únic. Dijous 4, 21h.
BISOS
Bryan Adams
Sense renunciar del tot a aquest rock de ràdio fórmula amb què ha ensucrat els seus últims 20 anys de trajectòria, Bryan Adams recupera cert delit pel decibèlic amb el seu nou disc, obra que amb la qual retorna aquesta nit a Barcelona, Get Up! (2016). Mostra d'això és el seu primer senzill, Bran New Day, tema que ressona a versió renovada del seu clàssic Summer of '69. Palau Sant Jordi. Ps. Olímpic, 5-7. Preu: Entre 48 i 60€. Dissabte 30, 21h.
Foals
El passat mes d'agost la banda d'Oxford ampliava la seva nòmina discogràfica amb What when down (2015), àlbum, el quart en el seu haver, que demà presentaran en una sala Razzmatazz que penjarà el cartell de sold out. Indie rock amb propensió a la pista de ball a la mateixa lliga de coetanis com Battles, Metronomy o The Futureheads. Razzmatazz. Almogàvers, 122. Preu: Entrades exhaurides. Diumenge 31, 21h.
The Maccabees
Fidels a una progressió creativa que els porta a publicar àlbum nou cada tres anys, The Maccabees van retornar el passat estiu a l’arena discogràfica amb Marks to prove it (2015), nova col·lecció de temes que recrearan en directe el pròxim divendres a la sala Apolo. Postpunk per a nostàlgics de Joy Division, Gang of Four, Wire o The Fall. Apolo. Nou de la Rambla, 113. Preu: 24€ anticipada, 28€ a la taquilla. Divendres 5, 20.30h.
3. CÀPSULES
The Suicide Of Western CultureLong Live Death! Down With Intelligence!
El Segell
Juanjo i Miquel, membres d'aquest grupuscle d'activisme sonor sorgit a la Barcelona suburbial, tanquen la seva primera trilogia discogràfica amb el millor dels tres capítols, aquest, el seu últim llarg, Long live death! Down with intelligence! (2015).
Armats dels seus artefactes analògics, aquestes entranyables maquinetes de tecnologia desfasada a les que s'obstinen a treure murmuris estranys i grinyols mesmerizants; The Suicide Of Western Culture han projectat onze talls que són com l'Apocalipsi ressonant a post rock vaporós. Epopeia electrònica en baixa fidelitat. Soroll intel·ligent en la seva màxima expressió.
Se'ls seguirà comparant amb Fuck Buttons, Death In Vegas, Holy Fuck o Mogwai; però amb el seu tercer llarg, The Suicide Of Western Culture s'han erigit per mèrits propis en referents absoluts.
BONUS TRACKS
Triángulo de Amor Bizarro
Salve discordia
Mushroom Pillow
Reflectint-se en el shoegazing de genis en això de mirar-se les sabates com The Jesus and Mary Chain o My Bloody Valentine, des que es van presentar en societat el 2007 amb un gens menyspreable primer disc homònim, Triángulo de Amor Bizarro s'han situat en els llocs privilegiats de l'indie rock estatal. El seu nou elapé, Salve discordia (2015), és un pas endavant més en la seva trajectòria. Un altre tremebund exercici de noise rock que s'expandeix cap a territoris sonors tan distants com el rock psicodèlic dels setanta o la música electrònica.
Savages
Adore Life
Matador/Popstock!
Era tal la passió abocada en els solcs que tracen el seu àlbum de debut, Silence Yourself (2013), que semblava que les londinenques s’anaven a autodestruir al final del seu minutatge. Error. Encara que han trigat tres anys a tornar a donar senyals de vida, Savages, situades en algun lloc on convergeixen Siouxsie and the Banshees, Public Image Ltd i Swans, reapareixen per la porta gran amb un segon disc que, temperat en passatges d'un lirisme assossegat, ressona punyent com ganivet de carnisser, sorollós com martell percutor. Brutal.
Pusha T
King Push – Darkest Before Dawn: The Prelude
G.O.O.D. Music
Pusha T es reivindica com un dels rimadors amb un dels discursos més interessants del cosmos hip hop amb el seu segon llarg, King Push - Darkest Before Dawn: The Prelude (2015). Acompanyat per un elenc de productors en què trobem a lluminàries del gènere com Kanye West, Timbaland, QTIP o Boi-1da, Pusha T es distancia de la resta amb una obra que atrapa en les seves declinacions minimalistes, formes opaques i atmosferes claustrofòbiques.
4. CAPÍTOLS
W de Watusi
Francisco Casavella va ser una de les millors coses que li va passar a la nostra literatura en els anys fronterers entre la dècada dels 90 i el nou mil·lenni. L'escriptor barceloní va emprendre el seu camí en el món de les lletres amb El triunfo (1990). A aquesta li seguirien Quédate (1993), Un enano español se suicida en Las Vegas (1997) y El secreto de las fiestas (1997). I encara que va guanyar el premi Nadal 2008 amb Lo que sé de los vampiros, Casavella, que va morir aquell mateix any a causa d'un infart de miocardi, havia aconseguit el seu zenit amb El día del Watusi, trilogia que comprèn Los juegos feroces (2002), Viento y joyas (2002) i El idioma imposible (2003).
Incunable modern, Anagrama recull ara en un sol volum El día del Watusi, incorporant les últimes correccions que va fer l'autor i acompanyant-lo de pròlegs de dos deixebles avantatjats com Carlos Zanón i Kiko Amat, i epíleg d'un altre brillant pupil com Miqui Otero.
Gener del 1995, a Fernando Atienza, un penques en l'ocàs de la seva fortuna, li confien un informe sobre un personatge tèrbol. L'encàrrec serà la tracamanya que utilitzarà Casavella per, a través del seu protagonista, confegir una genial instantània de l'últim quart del segle XX, del final del franquisme a la ciutat olímpica, a Barcelona.
Explica Miqui Otero que Francisco Casavella, aquest tipus d'aspecte perdedor al qual es volien assemblar tots els guanyadors, guardava llibres a la cisterna del lavabo de la sucursal en què treballava i així poder seguir llegint en els descansos. Educació autodidacta de fam voraç que acabaria bolcant en un impressionant exercici prosístic que combina les imatges literàries més ambicioses amb les declinacions més populars. O com diria Kiko Amat, un llibre que tant pot agradar al presentador d'un programa cultural com a un punk rocker. Una novel·la total que hauria de llegir tothom.
El día del Watusi. Francisco Casavella. Anagrama. Barcelona, 2016. 896 pàgines.
EPÍLEGS
Gary Shteyngart
Pequeño fracaso
Libros del Asteroide
Nascut a Leningrad el 1972, set anys més tard, la família de Gary Shteyngart emprendria un pelegrinatge que finalitzaria al barri de Queens. El futur escriptor mai no es podria desprendre d'aquest accent rus amb què mastega el seu anglès de Nova York, com tampoc ha aconseguit que la seva mare deixi d’anomenar-lo petit fracàs. Delicioses memòries de l'aterratge d'un nen soviètic a Nova York narrades amb espurnes de molt humor (i melangia).
Daniel Jiménez
Cocaína
Galaxia Gutenberg
El periodista madrileny Daniel Jiménez s'estrena en el món literari amb Cocaína (2015), novel·la amb la qual va conquistar l'última edició del Premi Dos Passos. Autobiografia ficcionada, punyent retrat d'un jove de 29 anys sumit en una crisi d'identitat atiada per declivis emocionals i addiccions a tot allò il·legal. Resposta en l'era de Facebook a aquelles Historias del Kronen (1994) amb què José Ángel Mañas es va convertir en el narrador de la Generació X per aquestes contrades.
Juan Gabriel Vásquez
Los impunes
Alfaguara
Si en la molt notable El ruido de las cosas al caer (2011) l'escriptor colombià s'endinsava en els capítols més foscos de la història recent del seu país; en la seva nova novel·la, Vásquez es remunta als orígens d'aquest estat de terror. Transfigurant-se el mateix autor en una mena d'investigador que es balanceja entre la realitat i la ficció, Vásquez reconstrueix l'assassinat el 1948 del candidat a president pel Partido Liberal, Jorge Eliécer Gaitán, crim que va esquerdar la societat colombiana sumint-la en un perenne clima de violència. Un relat apassionant sobre fantasmes pretèrits que encara avui es manifesten.
5. ESPOILERS
Billions
Duel de titans en la nova producció de Showtime: Billions. En una cantonada Damian Lewis, que torna a la cadena després de protagonitzar Homeland, dóna vida a Bobby Axe Axelrod, el rei dels fons de cobertura. En l'altra, el sempre superb Paul Giamatti interpretant a Chuck Rodes, fiscal federal que intentarà donar caça al tèrbol tauró de les finances. Amb una segona temporada ja garantida, el House of Cards de l'especulació a la pantalla petita des del passat 26 de gener.
6. AQUELL DIA
L’últim concert dels Beatles
El 2 de gener del 1969 els Beatles es van tancar en els estudis cinematogràfics de Twickenham de Londres. La idea era gravar un disc, que s’havia de titular Get Back, àlbum amb què, després de la senda experimental iniciada en els seus anteriors treballs, pretenien retornar al so més senzill i directe dels seus inicis. El projecte, a més, també comprenia el rodatge d'un documental per immortalitzar les sessions d'enregistrament i conclouria amb un concert en el qual interpretarien el nou repertori, el primer que oferirien des que el 1966 havien decidit deixar d'actuar en directe.
Desestructurats i malavinguts, l'experiència va ser un desastre. Tant és així que, després d'una forta discussió amb Paul McCartney, George Harrison, que feia temps que se sentia menyspreat creativament pels seus companys, va decidir abandonar el grup. Harrison, però, va acabar tornant i els Beatles van tornar a l'enregistrament del seu nou disc, aquest cop, però, en els estudis amagats a les oficines del seu segell discogràfic, Apple Records, al carrer Savile Row de Londres.
Concloses les sessions, en què va participar el teclista i vell amic del grup Billy Preston, van reprendre la idea del concert. La qüestió ara era on i quan oferir-lo. Es van estudiar diverses propostes: un hospital envoltats de nens malalts, a bord d'un vaixell, en un amfiteatre a Grècia, davant de les piràmides d'Egipte... Finalment es van decidir per la teulada de l'edifici d'Apple Records. La data: el 30 de gener a l'hora de dinar. Avui fa justament 47 anys.
Els Beatles, acompanyats novament de Billy Preston, van interpretar 6 temes: Get back, Don’t let me down, I've got a feeling, One after 909 i Dig a pony. Després de poc més de 40 minuts, la policia va interrompre l'actuació alertada per les queixes d'uns sorpresos veïns. Va ser el seu últim concert. Els fab four tocant a la teulada, una de les imatges més icòniques de la història del rock.