Edmond Charlot va obrir el 1936 una llibreria mítica a la ciutat d'Alger: Les Vraies Richeses. En poc temps esdevindria un lloc de trobada entre intel·lectuals, com Albert Camus, André Gide o Antoine de Saint-Exupéry, i a la llibreria ben aviat se li afegiria una editorial de gran vitalitat que va publicar algunes obres emblemàtiques i descobriria grans autors de l'època. La història d'aquest establiment és l'eix central de la novel·la Les nostres riqueses. Una llibreria a Alger, de la franco-algeriana Kaouther Adimi, que publica ara Periscopi, en traducció d'Anna Casassas.
Kaouther Adimi. Foto: Mohatatou.
Una mirada cap enrera
El 2017, segons la novel·la d'Admini, la globalització dóna l'última puntada de peu a la vella llibreria de Charlot. El nou propietari del local, des de França, envia un becari d'origen magrebí a Alger per buidar el local i llençar llibres i documents. El jove, que no en sap res de la història d'Algèria, anirà fent-se conscient de la complexa i trista història que té la llibreria que ha vingut a clausurar, i que està entreteixida amb la complexa i trista història d'Algèria. La seva estada a Alger suposa un viatge iniciàtic en què es trobarà, alhora, amb el país dels seus avantpassats, amb el multiculturalisme i amb el món de la cultura.
Les veritables riqueses de Charlot
Algèria no havia estat una colònia francesa qualsevol. Va ser una colònia de poblament, on va arribar-hi nombrosa població francesa, però també italiana, maltesa, alemanya, i, sobretot, valenciana i balear (a la regió d'Orà s'hi parlava força català). Va arribar a haver-hi gairebé un milió d'europeus, a Algèria. Això vol dir que a més a més de funcionaris colonials, empresaris i militars, a Algèria van arribar-hi periodistes, sociòlegs, poetes, editors, llibreters... I Alger va tenir una rica vida cultural (i no només cultural: durant la Segona Guerra Mundial va ser capital provisional de la França Lliure). Una vida cultural que va ser majoritàriament dirigida per francesos, però en la que també hi van participar alguns algerians.
L'aposta multicultural
La col·laboració entre algerians de totes les comunitats (musulmans, jueus i francesos metropolitans) és l'eix bàsic d'aquesta novel·la, que tracta d'una Algèria tolerant, en la que tots poden sumar-se a un projecte cultural que els integra. La voluntat de Charlot d'incloure a les seves edicions textos en àrab i d'autor musulmà mostra per a Kaouther Adimi una altra Algèria, un territori de tolerància on tots hi caben i tots poden col·laborar. I, de fet, aquesta realitat és usada com a contrast envers l'Algèria actual, que coneix bé l'escriptora, on la cultura està perseguida, des del poder, però també des d'alguns sectors obscurantistes, a desgrat del gran nivell de civisme i hospitalitat de la població local, que experimentarà el protagonista.
El dia que l'enemic va aparèixer a Sétif
Adimi ens presenta, fins a la Segona Guerra Mundial, un bon nivell de convivència entre comunitats sense grans conflictes. El relat es trenca per primera vegada el dia de la signatura de l'armistici alemany, quan els colons i l'exèrcit francesos es van llançar a la repressió dels habitants de Sétif i van provocar una matança duríssima, amb milers de morts. Un primer episodi violent que provocaria una gran tensió, que esclataria, sobretot, durant la guerra d'alliberament nacional, en què no van faltar els atemptats, les tortures, els assassinats i els combats a camp obert. Front a Les Vraies Richeses, la llibreria i editorial presentada per Adimi com un paradigma de multiculturalisme, Algèria es transformava en un país en guerra, amb un dur conflicte ètnic i ideològic. A la fi, un atemptat de l'ultradretana Organizació de l'Exèrcit Francès (OAS), radicalment anticolonialista, acabaria amb la llibreria. S'acostava la fi de l'Algèria francesa.
L'Algèria del passat per als nous algerians
Kaouther Adimi trenca amb la imatge d'una Algèria colonial tancada a qualsevol intercanvi entre la cultura francesa i la musulmana. I, en canvi, vol emfatitzar els problemes amb la cultura que tenen els algerians en l'actualitat. Les nostres riqueses forma part d'una nova reflexió sobre la memòria algeriana, des d'una visió combinada franco-algerina. Adimi té com a referents autors algerians musulmans com Mohammed Dib, Mouloud Feraoun o Kateb Yacine, però també francesos instal·lats a la colònia nord-africana com Emmanuel Roblès o Albert Camus. La novel·la d'Adimi està condicionada per la seva experiència vital: va néixer a Alger, però als 4 anys va anar-se'n a viure a Grenoble. Va tornar a Algèria per estudiar a la universitat el 1994, en temps molt durs de terrorisme jihadista. La seva obra, doncs, parteix d'una desmitologització de la memòria del seu país d'origen, probablement a partir de la seva pròpia experiència. Ara, és una autora molt reconeguda a França, on torna a residir, i ha guanyat nombrosos premis.
L'Algèria somniada?
Les notres riqueses fascina per la seva reconstrucció, minuciosa però imaginativa, d'un món passat que mai no tornarà. Però, probablement, el món que retrata Adimi mai no va existir, com a mínim tal i com el retrata. Si bé és cert que la llibreria de Charlot podria haver esdevingut un oasi de tolerància, el cert és que sobrevivia rodejada d'un univers d'odi i discriminació. D'altra forma serien incomprensibles les matances de Sétif, el sorgiment del Front d'Alliberament Nacional, les tortures dels paracaigudistes i les mateixes bombes contra la llibreria. De fet, tot i que alguns dels escriptors que freqüentaven la llibreria es van preocupar per la situació dels àrabs, bona part d'ells, com Camus, no van ser capaços d'entendre les reivindicacions dels musulmans. Sota la bandera del mite de l'Algèria multicultural, van negar el fet colonial. A desgrat de la visió d'Adimi, a Algèria, en aquells anys, no sembla que hi hagués opció per a una tercera via. O com a mínim, no va ser l'opció de la majoria dels intel·lectuals del grup de Charlot. I això no treu que aquesta sigui una novel·la suggerent