Fins al 19 de novembre, el Palau Solterra de Torroella de Montgrí (Baix Empordà) alberga l'exposició Tots els dies són meus, una crònica fotogràfica de les vivències de Marta Sentís organitzada per la Fundació Vila Casas. L'artista barcelonina ha dedicat vint anys a fotografiar les seves impressions arreu del món. Així, l'exposició mostra 200 instantànies que recorren l'Àfrica, l'Orient, la Barcelona i la Nova York dels setanta i vuitanta. Són instantànies que mostren les vides que tenen persones que viuen en diferents llocs del món i en contextos molt diversos.
Als diferents llocs on Sentís s'estava, convivia amb la comunitat i, mitjançant la seva càmera, il·lustrava la quotidianitat d'aquelles persones que no viuen en les condicions occidentals de benestar econòmic i consum. Persones que, segons explica la fotògrafa, "tenen temps". D'aquí, doncs, surt el títol de títol l'exposició.
Entre altres qüestions, Tots els dies són meus aborda situacions com la que va viure al Caire (on tenia llibertat de moviments, però les dones havien de recloure's a casa) o la vida als carrers del Iemen, el Carib o el Brasil. La majoria de fotografies que exposa són en color, però també se'n pot trobar alguna en blanc i negre. De les seves fotografies es pot extreure la conclusió que se sent molt atreta per la cultura afro.
Marta Sentís, una artista nòmada
Durant més de vint anys Marta Sentís va fotografiar les seves impressions mentre viatjava arreu del món. La seva obra comença els anys setanta i acaba a finals dels anys noranta, quan va decidir abandonar la fotografia coincidint amb l'auge de la digitalització. "A molts dels països hi vaig anar perquè tenia una feina, i després m'hi quedava un temps", explica Sentís a l'ACN. "M'interessa molt la vida domèstica, saber com i de què viu la gent; les cultures no les aprens si no hi convius", afegeix. I remarca que el seu interès era "entrar a les cases", "ensenyar el dia a dia de les famílies" i veure que "també la gent és la mateixa a tot arreu".
El comissari de la mostra, Alejandro Castellote, assenyala que la retrospectiva que li ha dedicat la Fundació Vila Casas vol expresar que Sentís "no és una fotògrafa de viatges, sinó una dona que va viatjar molt, i ha fet fotografies amb la voluntat de sentir que pertanyia a aquelles cultures". "La seva és una fotografia eminentment en color, caracteritzada per una multiplicitat de plans dins el rectangle que li donava l'objectiu, i pel contrast de llums i ombres", indica.
La mostra també dedica un apartat al collage, tècnica que l'artista va explorar a finals dels anys setanta. A més, el visitant també podrà observar una sèrie de fotografies fetes durant el període de la covid-19. Aleshores, després d'haver abandonat la fotografia vora el 1996, la pandèmia la va impulsar a tornar a fotografiar. De les fotografies que va fer amb el seu mòbil a la seva casa d'Eivissa n'ha sortit Reclusió.
Tots els dies són meus
Concretament, la mostra està dividida en cinc blocs. Comença amb un conjunt de fotografies de les dones del Caire, on treballava com a intèrpret per al Ministeri egipci d’agricultura i ramaderia, estudiava àrab a les tardes i fotografiava a la nit. Ser forana li permetia tenir certa llibertat de moviment, tot el contrari del que passava amb les dones àrabs. Aquesta és la raó per la qual va fer aquesta sèrie, basada en la manera com les dones d'El Caire veien la vida del carrer: des de les finestres o els terrats.
La mostra continua amb Oficis, tot un seguit de retrats de persones barcelonines de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta que exercien oficis urbans. I continua amb un apartat anomenat La meva generació sobre la Barcelona dels anys setanta i vuitanta. "Ciutat Vella conservava un encant de vila medieval i mediterrània. Els seus carrers, semideserts, eren de colors apagats i, a la nit, foscos. Els lloguers eren barats i els pisos grans i descurats, la qual cosa ens permetia d’arranjar-los, dividir-los i instal·lar-hi tallers. Menjàvem a restaurants barats on compartíem vivències i informació. Aconseguíem feines de subsistència i rellogàvem els nostres pisos; això ens oferia la llibertat d’escapar-nos a les Balears, a l’Índia o a París", explica Sentís.
Després, ve una sèrie anomenada Visió urbana i collages. En ella, exposa fotografies de postals típiques de Barcelona que va fer, tot aprofitant l'aparició de la tendència creativa d'utilitzar fotocopiadores a color. I els collages són fruit d'una necessitat que va sentir, a finals dels anys setanta, d'experimentar amb diferents maneres d’expressió.
En darrer lloc, trobem Reclusió, tot un seguit de fotografies fetes durant el període de la covid-19. Després d'haver abandonat la fotografia vora el 1996, la pandèmia la va incitar a tornar a fotografiar. De les fotografies que va fer amb el seu mòbil a la seva casa d'Eivissa n'ha sortit un joc de postals penjades que mostren com la primavera s'obria pas al seu jardí.
Fins al 19 de novembre, tens temps de descobrir les experiències vitals de Marta Sentís i realitats de persones d'arreu del món que, d'altra forma, segurament mai no arribaries a conèixer.