Tots volem ser-hi. Allà fora, on sigui. Que ens vegin. Que ens escoltin. Que llegeixin el que escrivim. Que ens admirin. O que ens odiïn i així reafirmar-nos en el que genera la nostra raó. Sona una mica intens, però ja enteneu què vull dir. I a vegades, tancar-se i desaparèixer és un bàlsam per a l’ànima. No moure’s del llit i que els llençols se’t mengin i a fora el món rebenti. Quan tens migranya i no tens ganes de treballar, ni de carregar les bosses de la compra, ni de tenir opinió sobre les coses. Jo sempre vaig tard amb tot. Perquè soc lenta com una mala cosa. I ara que ja havia passat l’última onada de covid i semblava que podíem estar tranquils quan anàvem a sopar una colla ben entaulats, m’infecto i m’he de quedar set dies tancada a casa.

Quan no hi has de ser, allà fora, on sigui, el temps pren un ritme enganxós i sublim. Jo, que perdo l’estona, que m’encanto, ara tinc totes les hores del dia. I el primer matí del meu no ser-hi Rússia havia atacat Ucraïna i a la ràdio un soldat a Lugansk deia que estan preparats per tot. La cobertura es tallava per les explosions i de tan real no semblava real. A la tarda, imatges de cues immenses de cotxes abandonant Kíev. Recordo quan des de l’escola vam enviar llibretes i material escolar a Bòsnia. Trenta anys després, i de manera inconcebible, la Guerra torna a ser a Europa. I la percebem amb una immediatesa absoluta i això ho canvia tot. No només a les ràdios i televisions, l’scroll infinit en imatges, vídeos, comparacions i sentències en 140 caràcters.

Mentrestant, per la finestra he descobert que els coloms es picotegen el menjar que tenen dins del bec. En tinc dos a la teulada de davant que es passen estona enganxats i primer he pensat que era com si es petonegessin. Molt curiós. Però me’ls he mirat bé i he vist que en realitat és prenen el menjar l’un a l’altre. El menjar encara no està mastegat perquè al bec no hi tenen dents. Els ocells s’ho empassen sencer i l’estómac fa la feina. Tinc temps de pensar i buscar tot això, ara. De mirar-me les bèsties brutes de les teulades i d’imaginar la protagonista de Mamut, que he llegit aquests dies. I he pensat que la Baltasar té la capacitat de posar-te dins d’un cap, un cervell. A mi em costa imaginar-me en moviment els seus personatges perquè t’hi fa ser a dins del tot. I llavors no els pots veure des de fora. Però et xuclen, quan els llegeixes. La seva literatura et porta per on no vols anar. Hi ha moments que, encara que no ho suportis, la protagonista actua amb una inèrcia demolidora “per no corrompre la bassa on la vida surava”. Hi ha poesia. I no hi ha moral. I l’art, justament, és això el que ha de voler. No et pot donar lliçons perquè llavors és infinitament menys interessant. T’ha de fer pensar sense que es vegi la cosa pensada. T’ha d’incomodar, t’ha d’ensenyar el que no vols veure. 

No es crea des del buit, sempre hi ha una ideologia, sempre hi ha una cosa pensada. Què mostres i què no, en qualsevol forma artística, què normalitzes, què obvies. No és fàcil, l’equilibri

Com la Georgina (me l’he empassat sencera) en les declaracions a càmera i anunciant la seva infrangible felicitat familiar. Tot tan artificiós que perd la gràcia del reality i la sensació de posar un ull dins la privacitat, però que no pots deixar de mirar per saber fins on coi pot arribar. Només diré que al primer capítol agafa un jet privat per anar a emprovar-se vestits a París i torna al vespre per portar els nens a dormir. No hi ha moral, aquí tampoc. Hi podria anar lligant tot el que he vist, llegit, sentit, aquests dies. La mare més odiosa de totes les mares de la narradora de Sagitari, de Natalia Ginzbug. El trepant del Fortuna que vols al crani de El Buen Patrón (però sabem que no hi ha justícia per als pobres i que els bons patrons no acaben mai amb trepants al cap). També els colors inconfusibles de les cuines almodovarianes a Madres paralelas i els moments excessivament didàctics de la trama històrica. 

Jo prefereixo acabar emprenyada que no pas sentir que m’han colat un pamflet. Però també és cert que no es crea des del buit, sempre hi ha una ideologia, sempre hi ha una cosa pensada. Què mostres i què no, en qualsevol forma artística, què normalitzes, què obvies. No és fàcil, l’equilibri. Tampoc entre ensenyar-ho i suscitar la crítica, que al final sempre recau en qui s’ho mira des de l’altre cantó. Veig que els coloms segueixen amb l’àpat compartit. Refresco la cronologia de Twitter. El Papa i els pares de ventres de lloguer. Dos anys des del primer cas de covid. La perspectiva del temps emfatitza la transcendència i l’absurditat de moltes coses. Això es publicarà dimarts, em sembla. I jo dimecres ja podré tornar a sortir.