Eva Baltasar (Barcelona, 1978) s’explica, com els seus personatges, amb una honestedat i una contundència poc usuals. Després de l’èxit incontestable de les seves dues primeres novel·les, Permagel i Boulder, ara és el torn de Mamut (Club Editor), que arriba a les llibreries aquesta setmana tancant la trilogia. Seguint el rastre dels seus predecessors, Mamut és la història d’una dona que no respecta tabús ni convencions, enfrontada a la vida estable de ciutat i als seus malestars: una veu narrativa plena de potència que no defuig les parts més fosques de si mateixa i del món que l’envolta.
Al llibre, la solitud és el camí de la protagonista per trobar una vida en què se senti millor.
És un dels trets característics no només de la protagonista de Mamut sinó també de les de Permagel i Boulder. Són aquestes dones que transiten pels límits i busquen aquesta solitud perquè viuen amb incomoditat en la societat on estan. Aquesta solitud és apartar-se i buscar un espai on se senten còmodes, protegides i desvinculades.
Què les incomoda del món on viuen?
En el cas de Mamut, la protagonista sent que a la ciutat on viu hi ha una manca d’autenticitat i una brutícia, un ambient molt embrutit a tots els nivells, no només com una qüestió física. I té la necessitat de marxar d’allà per retrobar-se amb un altre tipus de merda, la més orgànica i salvatge. En aquest llibre, hi ha una pinzellada biogràfica perquè jo he fet el mateix moviment que ella d’estar treballant i vivint en una ciutat i marxar-ne buscant la ruralitat a la Catalunya interior. Tot i això, a la protagonista l’hauria pogut posar aïllada en un monestir o en un vaixell al mig del mar, és a dir, qualsevol lloc no colonitzat per la gent i pel capitalisme extrem. Ella té la sensació que a la ciutat s’aprofiten d’ella, que l’estan explotant, i busca una mica l’autosuficiència, poder funcionar sola. S’adona que no cal tant per viure i això la realitza molt, més que tenir una carrera i treballar en una merda de feina a la universitat.
La protagonista de Mamut s’adona que no cal tant per viure i això la realitza molt, més que tenir una carrera i treballar en una merda de feina a la universitat
“Treballant entregava per a un altre el més valuós de mi, la dignitat”, diu la protagonista. La feina també és part d’aquesta brutícia?
Biològicament, no estem fets per estar treballant vuit hores i la majoria de la gent en treballa més! És completament antinatural i, a més a més, amb tota una sèrie de necessitats creades que amb els sous que paguen sempre estàs entrampat, mai arribes on has d’arribar. Sembla que ens ho hem cregut, que això funciona així i ja està bé, però en realitat és totalment boig. I genera moltes patologies.
És una dona arcaica atrapada en la vida moderna?
La protagonista fa cas al seu instint, el deixa prevaler, i això és com obrir la porta d’una gàbia i veure on et porta. Jo crec que tots tenim aquesta espècie d’instint salvatge, ancestral; aquest ‘mamut’ tots el portem a dins. Tot és fer el pas d’obrir la gàbia o sentir-te tant atrapat que dius “o obro i surto o tot això m’esclafarà”.
Evas Baltasar publica la seva nova novel·la, Mamut. Foto: ACN
Arran de la pandèmia sembla que hagi ha tornat el neoruralisme, aquesta voluntat de tornar als pobles i al camp. Tenint en compte això, no és més moderna ella en realitat?
Jo no tinc intenció de fer una novel·la molt contemporània, que encaixi amb el moment. És veritat que ara hi ha tendències com aquesta i que hem anat tots de sobte cap a la ruralitat, però jo aquest moviment el vaig fer fa 20 anys i va ser molt natural. De fet, inclús va ser una fugida, perquè jo vaig fugir de Barcelona. Pot ser que vinguem d’un segle en què s’ha anat urbanitzant tot molt, en què ens hem anat forçant i portant cap a l’extrem, perquè estem tots al límit de la nostra resistència moltes vegades durant el dia a dia. Estem fatal. L’ésser humà busca sortides cap on sigui i aquesta a vegades n’és una.
No tinc intenció de fer una novel·la molt contemporània, que encaixi amb el moment
Què és el que trobem fora de la ciutat i els seus límits?
Quan deixes d’estar atrapat i baixes una mica de la roda, et trobes a tu mateix: tens la possibilitat de connectar amb tu. Però també ens trobem sorpreses. Tu marxes amb una idea i la realitat acaba sent una altra de diferent. La protagonista quan marxa no sap el que busca, només vol una sortida i es va trobant que potser ha arribat a viure una mica com al segle XV. Jo a vegades quan estava allà això ho pensava: ‘estic al segle XV’!
Recorda a la novel·la de Jon Kracauer Hacia rutas salvajes, en què el protagonista decideix marxar a viure a Alaska en plena naturalesa i acaba morint de forma tràgica.
Potser té més sentit morir als trenta a la naturalesa que no pas viure tota una vida de ‘matxaca’ en una fàbrica o en una oficina i acabar morint als 80 després d’una jubilació de merda i patint. Al final tots hem de morir i jo viure així també ho trobo molt tràgic.
El rol de l’individu que es fabrica la seva vida amb independència de tot ha estat un ideal tradicionalment masculí. Però a la novel·la, qui fa això és una dona.
Com a ideal potser si, però hi ha hagut tantes dones que han hagut de fer això, per exemple en èpoques de guerra, quan les baixes eren masculines al front. Moltes dones han hagut de fer-se a si mateixes i a més a més carregant criatures. Es veu diferent, però és el mateix: intentar sobreviure el millor que puguis en la situació en què estàs, que és molt complicada.
Més enllà, les dones de les teves novel·les assumeixen actituds tradicionalment masculines, com per exemple quan parlen del seu propi desig.
Això en el cas de Mamut hi és i a Boulder és molt més evident. Jo en cap moment he fet tres novel·les sobre tres dones perfectes i feministes. Amb Boulder, algunes de les crítiques que havia tingut deien que la protagonista tenia pinzellades masclistes, perquè es mirava les dones com si fossin objectes. Doncs si, i és que hi ha dones que fan això, jo estic mostrant una dona real. Els meus personatges també m’incomoden, però és que si no m’incomodessin ni com a lectora ni com a escriptora no m’interessarien. Crec que hi ha un gran transvasament i tots en tenim de les dues energies i les dues maneres d’expressar-nos. Per què determinada cosa ha de ser masculina i per què una altra femenina? Intento fer aquest encreuament entre les dues.
La maternitat és molt polièdrica. Jo tinc dues filles i sé el que és fer-les pujar i entregar-les als llops amb les millors armes possibles
També hi ha al llibre una maternitat molt particular.
Sí, jo no crec que el personatge tingui un interès a viure una maternitat i construir-se com a mare, però sí que sent la necessitat de quedar-se prenyada, de crear, de sentir la vida passar cos a través. Però no té gens d'interès a crear una família i menys amb un home. El desig és una mica com el de les bèsties, com les ovelles que té ella. És una qüestió molt biològica, molt instintiva i que ha de fer-ho en un entorn segur per ella que no és la ciutat, sinó fora.
Les teves novel·les obren el lector a una perspectiva de la maternitat que dista molt de l’hegemònica, la de la mare entregada, amorosa, etc.
La maternitat és molt polièdrica. Jo tinc dues filles i sé el que és fer-les pujar i entregar-les als llops amb les millors armes possibles (riures). Però sembla que hi hagi una construcció social molt reduïda sobre el que ha de ser la maternitat i tot el que no encaixa allà no és vàlid. Jo vaig ser una mare gestant molt feliç, però alhora em mirava a mi mateixa i em jutjava amb els ulls del personatge de la Boulder preguntant-me “on estàs tu? On esta la teva identitat?”. Tu pots tenir fills i estimar-te’ls moltíssim i a la vegada pensar que t’agradaria haver viscut una vida sense fills. I això ho pensen moltíssimes mares. Jo m’he trobat lectores que m’ho diuen: m’encanta ser mare però a vegades penso que preferiria no tenir els meus fills. Forma part de nosaltres. Sí que he volgut mostrar aquestes parts fosques de l’ésser humà amb relació a la maternitat.
Mamut tanca la trilogia que Eva Baltasar va iniciar amb Permagel i Boulder. Foto: ACN
Les dones dels tres llibres no conviuen bé amb els tabús.
El tabú és una barrera que poses per no entrar en les zones fosques que tenim tots a dintre. I com més les vulguis barrar pitjor, perquè sortiran amb molta més força. El que intentem sempre és mantenir tots aquests temes tabú al marge i potenciar i donar sentit només a la part de les nostres vides que és agradable o més acceptable socialment. I dins d’aquesta part funcionem tots i intentem no connectar amb l’altra, que al final es manifesta sigui com sigui. Quantes famílies funcionen aparentment molt bé i per darrere es foten les banyes? Per a les meves protagonistes aquesta barrera és molt permeable i el que fan és entrar i sortir-ne. I part del seu discurs i dels seus actes entronquen amb això i jo crec que les fa més humanes i menys hipòcrites.
Els tabús són una barrera que poses per no entrar en les zones fosques que tenim tots a dintre
Aquesta actitud també forma part de la teva identitat com a escriptora.
Jo dic el que vull a través dels llibres, me’n guardo poca cosa. Aprofito la seva veu per mostrar incomoditats que jo sento i que he patit. La forma de sentir i veure la vida de les protagonistes de les meves novel·les coincideix molt amb la meva. I per això és un exercici fàcil escriure per mi. A vegades vas cap a punts que són més radicals, però potser simplement són llocs on a mi m’agradaria anar i no m’hi he atrevit i a través de la narrativa és més fàcil.
Amb Mamut poses fi a la trilogia iniciada amb Permagel i Boulder. Quin és el sentiment que et queda?
De pau i tranquil·litat (riures). Tant Club Editor com la Maria Bohigas m’han permès escriure les novel·les que volia i hi ha una feina d’edició molt bonica que és repensar la novel·la i escriure realment el llibre que volia escriure. Permagel i Boulder van tenir una resposta molt positiva i amb Mamut espero que sigui el mateix, però tinc la tranquil·litat d’haver dit el que havia de dir.