Aliè a la realitat, hi ha dies que ja no tenen melodies, i penso en tu. Ho deixava intuir Iván Ferreiro amb el seu pensamiento circular, que curar-se sense música és una autèntica merda. Un malson, un do improbable. Perquè quan només penses en buidar-te el cor amb una cullereta de cafè i ser el protagonista figuratiu d'una amarga tela – Cos desidiosament vegetatiu sobre llençols bruns – per no afrontar la vida, cal donar-li al play. És el Dalsy de la febre menuda, el Frenadol dels constipats. Perquè de vegades la vida molesta, sigui perquè dol l'amor o la impossibilitat de continuar lluitant-lo, perquè es mor el futur o qui estimem o tot alhora. Una no vol entrar en aquest bucle victimista d'enviar-ho tot a prendre vent ni capbussar el cap al coixí dels pensaments oblidats, però fatiguen el martiri i la pena, i la foscor, i el pervers silenci, i tallar-se les venes és més poètic a ritme de violí.

A allò que ens fa mal sempre li busquem una banda sonora de fons perquè ens acompanyi. És el nostre kit de superació davant la calamitat, l'armilla inflable de les nostres emocions. Les coses que fan mal en fan menys amb una lletra que s'enganxa - o en fan més; el que pica, cura abans - perquè la repetició d'una tornada permet comprendre l'illegible, allò que el teu cap no pot suportar i difumina l'eco de la destrossa. Passa amb la baixa autoestima, amb les injustícies socials, amb l'amor que mai no tindrem, amb les al·legories a les matances i les pallisses i el càncer i els abusos a menors. Caresse sur l’océan per omplir d'esperança la repressió dels nois del cor. Afraid to shoot strangers per maleir les guerres que inicien els que tenen molt per matar els que tenen poc. Una fiblada a la pell per dir prou als ulls de vellut.

La repetició d'una tornada permet comprendre l'illegible, allò que el teu cap no pot suportar

Penso en la de vegades que he dit no em ratlleu i els auriculars estridents han estat com les manetes innocents que es posa una nena davant els ulls per desaparèixer del menjador i processar el món al seu ritme. En el dia que vaig anar a acomiadar-me del meu avi i va sonar When we were young d'Adele a la ràdio del cotxe, i va tornar a sonar l'endemà, aleatòriament en un bar, ja l'amor de la meva vida tancat en una caixa de fusta. Si tinc angoixa i neurosi, i necessito trepitjar fort i recordar que he d'estimar-me perquè si no m'estimo jo no m'estimarà ningú, poso La Juani de Facto Delafé i las Flores azules, la meva cançó vitamina, perquè la niña de los ojos del extrarradio, la niña que aspira, la superviviente, la luchadora, la que mira p'alante y no se arrepiente em pispa el pànic. Dale gas, Marta, dale gas.

Penso en El Cant dels Ocells que omple de pesar els minuts de silenci, en Eric Clapton cantant-li al seu fill mort per superar l'insuperable, en les dolces nits de lluna i pastera dels lluitadors invisibles (escoltaran aquest tipus de cançons als seus reproductors mullats per comprendre i pal·liar el drama?), en Billie Holiday musicant la declaració d'un professor d'escola jueva a Strange Fruit per protegir l'oprimit, en els policies topant de cara contra la paret al so de Killing in the name de Rage Against de Machine o regirant-se en la seva culpa amb I can't breathe. En els que escolten desde llits d'hospital, en les criatures que han assaborit els fuets del bullying i han après a ser, vestir i follar com els dona la gana amb Lady Gaga. M'agradaria saber què haurien escoltat els assassinats a Hiroshima o Srebrenica uns minuts abans de la seva desgràcia i si els que no tenen feina es pugen l'ànim amb rumba catalana o amb Perales.

Penso en les dones que tornen soles a casa i s'apropen l'auricular a l'orella perquè no les devori la por, en les que se senten trepitjades pel paternalisme de la caverna i es fan llistes d'Spotify amb títols paulocohelistas ridículs per inocular-se positivisme impostat. Penso en quina ha de ser la primera cançó que una es posa en adonar-se'n que l'han violat i en aquesta lletra incrustada, ja per sempre condemnada a la ruptura. En allò que escolten les persones sense casa ni afectes personals, si és que tenen espai per fer-ho entre plor i plor. En el link digital enviat per qui et va trencar el cor i que encara no has pogut reproduir, per pànic, per alerta roja, beneïda sigui la possibilitat de desestimar el calvari; en el dia que l'escoltes i t'omple el buit. Penso en El Canto del Loco dient-nos que no torna (ni el grup ni nosaltres), en el disc pirata gravat per plorar conduint, en la melodia que sonarà en l'enterrament dels nostres pares. En si algú pensa en mi escoltant alguna cançó. I en quina consolarà els meus el dia que jo ja no hi sigui.