Aquella nit va ser llegendària i esperpèntica a parts iguals. Barcelona, 3 de juliol de 1965. El terra de de la Monumental cremava sota els peus dels milers de persones que s’havien congregat per veure un espectacle únic. L’aire feia olor de suor, de gasosa calenta i de cigarretes barates. La ciutat vibrava amb una promesa inaudita: per primera (i última) vegada, els Beatles actuarien a la capital catalana. Milers de joves hi havien arribat en cotxe, tren i autobús des de tots els racons del país, com si es tractés d’un pelegrinatge pop. L’estrèpit de la modernitat trucava a la porta d’un règim dictatorial ranci i envellit, que encara volia fer por com el llop dels contes infantils. Però aquella nit no hi hauria contes ni hora de tornada com la Ventafocs, només rock and roll. I passaria a ser una nit llegendària per una sèrie de motius força inesperats.
La ciutat vibrava amb una promesa inaudita: per primera (i última) vegada, els Beatles actuarien a la capital catalana
Abans de l’actuació dels Beatles anunciada pel showman Torrebruno, abans que sonés Twist and Shout i s’escoltessin els crits embogits de les adolescents, es va viure una altra història ben diferent. Una història esperpèntica que podria haver filmat en Berlanga amb uns protagonistes vestits amb esmòquings xops de suor i accent de Barceloneta. La història d’uns músics de rock and roll que es van jugar el coll, la dignitat i la camisa sota els focus d’una plaça de braus mentre els quatre de Liverpool estaven tancats al camerino sota el ventilador. Perquè aquella nit, abans que en John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr sortissin a l’escenari a entonar els seus himnes, va passar una altra cosa. Va passar la locomotora dels Sírex i es va escriure una pàgina gloriosa de la música feta a casa nostra. Però fem una mica de memòria.
Un referent quilòmetre zero
Aquella nit tan especial i calorosa, anunciada des de feia setmanes a les portades de les revistes, havia de ser l’èxtasi col·lectiu d’un país encallat en el blanc i negre de la televisió i la censura musical. Els Beatles arribaven a Barcelona després d’haver actuat a Madrid la nit abans. L’aterratge a l’aeroport del Prat a les quatre de la tarda ja va ser una postal folklòrica: barrets tradicionals de torero, nines andaluses a les mans i unes perruques regalades per la secretaria del seu club de fans oficial a l’Estat espanyol. L’esperpent estava servit. Potser era la passió mediterrània. Potser era la calidesa d’una ciutat que encara no havia après a dissimular la seva inferioritat. O potser era que, aquella nit, abans que els famosos escarabats toquessin una sola nota, ja s’havia encès una altra espurna: la de la llibertat.
Aquella nit tan especial i calorosa, anunciada des de feia setmanes a les portades de les revistes, havia de ser l’èxtasi col·lectiu d’un país encallat en el blanc i negre de la televisió i la censura musical
El que ningú imaginava era que el concert seria realment un festival amb els Beatles com a cap de cartell. Sens dubte, un precursor dels macrofestivals actuals, amb entrades a 75 pessetes i el conyac Fundador com a patrocinador oficial. I com succeïa en tots els festivals de música d’aquella època, hi havia varietats. Moltes varietats. Vist en perspectiva, allò semblava un trencaclosques sense cap ni peus. Els artistes convidats eren les angleses Beat Chics, el cantant Freddie Davis, el grup madrileny Los Shakers, el cantant de balada romàntica Michel acompanyat per l’Orquestra Florida, els Modern Four, la Trinidad Steel Band amb els seus tambors de ferro caribenys i els Sírex, els autèntics herois locals que jugaven el partit a casa, però aquesta vegada acompanyant a “la atracción más famosa del mundo” (tal com s’anunciava al cartell).
El promotor del concert va escollir Los Sirex per una raó molt senzilla: eren els millors
El promotor Francisco Bermúdez els havia escollit per una raó molt senzilla: eren els millors. A Madrid havia optat per Los Pekenikes, però a Barcelona no hi havia cap grup que sonés com ells. A més, no s’havien deixat enlluernar pels Beatles ni per la música de disseny que arribava d’Anglaterra. Eren un reflex del rock and roll nord-americà, coneixien molt bé el carrer, s’havien fet un nom a les sales de concerts de la costa i tenien ganes de menjar-se el món amb pa amb tomàquet. Eren un referent quilòmetre zero. I ho eren, precisament, perquè no volien assemblar-se a ningú. Ni als quatre de Liverpool ni a Ses Satàniques Majestats. Amb les seves cançons originals i les seves coreografies feien ballar fins i tot a les parets. I per això, quan el promotor es va jugar els quartos per muntar aquell espectacle a la ciutat, no ho va dubtar. Si hi havia d’haver uns teloners de veritat, havien de ser ells. Ara bé, el destí no els ho va posar gens fàcil. Feia mesos que els Sírex tenien un concert contractat a Cornellà la mateixa nit. El clàssic concert d’envelat de festa major. Un doble cartell per a una nit que faria història. El seu representant va aconseguir endarrerir aquella segona actuació del grup després de moltes negociacions i així els seus nois podrien estar a la Monumental quan els toques pujar a l’escenari. Però, fins quinze dies abans, semblava que tot aquell terrabastall podia cancel·lar-se en qualsevol moment. Els nervis estaven tan a flor de pell que semblava que l’aire pogués rebentar com un globus de colors en una festa d’aniversari on no hi havia anat cap convidat.
Una trobada màgica, efímera i surrealista
El 3 de juliol al matí, els Sírex van fer la prova de so a la plaça de braus sota un sol aclaparador. Després van anar ràpidament a Cornellà per assegurar-se que allà tot estava preparat per la segona part de la nit, aquella que no sortiria a la premsa el dia següent. A les cinc de la tarda, puntualíssims, ja eren de tornada a la Monumental, on el sol seguia cremant com si haguessin obert les portes de l’infern. Ni rastre dels Beatles. Només els seus tècnics provant els micròfons i les guitarres, amb uns amplificadors Vox de 100 watts cedits per la Cadena Musical Alberdi. Les estrelles estaven tancades a l’hotel Palace. Invisibles. Intocables. Inaccessibles. Els Sírex, mentrestant, xerraven amb els altres músics, entre bromes, cigarretes i suor als colls de les camises. L’ambient era surrealista, com si estiguessin enmig d’un cabaret ambulant que algú havia col·locat sense permís dins d’un somni esbojarrat. L’espera es va fer eterna amb unes actuacions intranscendents que duraven aproximadament vint-i-cinc minuts cada una. “S’escoltava més a la gent que el so de la plaça”, recorda avui en Leslie, el cantant dels Sírex. Quan finalment va arribar el seu torn, van pujar a l’escenari vestits amb esmòquing perquè allò no era un concert qualsevol. Era la gran nit que ningú es volia perdre per res del món. Les llums es van encendre i els Sírex es van marcar un repertori que va posar la plaça potes enlaire.
L’ambient era surrealista, com si estiguessin enmig d’un cabaret ambulant que algú havia col·locat sense permís dins d’un somni esbojarrat
Amb Chao, Chao va començar l’espectacle de veritat. El dia abans, en Leslie havia passat pel magatzem Sepu de la Rambla i havia comprat una nina de joguina. En un acte de galanteria de barri, li va dedicar la cançó com si fos un àngel de plàstic destinat a l’amor i el desamor, i la va llençar al públic tal com feia l’Elvis amb els seus mocadors xops de suor. La nina va anar a parar a mans d’una adolescent i la imatge d’aquella noia plorant d’emoció es va convertir en la postal alternativa de la nit que ningú va poder comprar el dia següent a cap botiga de souvenirs. D’aquell moment només en queda el record del cantant i una fotografia publicada dies després en una revista. A continuació, van tocar Qué bueno, qué bueno, una cançó que venia de fracassar estrepitosament a Eurovisió amb la interpretació de Conchita Bautista. Però Els Sírex la van redimir amb una versió elèctrica i plena d’actitud. I per tancar el seu concert, El tren de la costa. La traca final amb els guitarristes de genolls i els crits del públic ressonant a les parets de la plaça de braus. En aquest punt de la nit és on comença la llegenda. En Leslie va sortir de l’escenari tot xop de suor, just quan en Paul McCartney va aparèixer pel darrere. Havia anat al lavabo, que estava sota l’escenari, i tornava flanquejat per un guarda de seguretat. Llavors li va dir amb un somriure: “You tired?”. En Leslie, encara recuperant l’alè, li va contestar: “Five minutes, you also”, amb el seu anglès de la Barceloneta après entre els mariners de la sisena flota nord-americana que feien escala a la ciutat. Va ser una trobada màgica, efímera i surrealista.
Mentrestant, en Guillermo el cridava com un boig des de l’escenari perquè els membres del grup seguien amb les guitarres a l’aire, esperant que tornés el seu cantant per rematar la cançó. Quan finalment va sortir de nou as escena, en Leslie li va dir amb un somriure: “Estava parlant amb en Paul McCartney”. I la resposta incrèdula del seu company va ser: “Vinga, ves-te’n a la merda!”. Però després, tot el grup descobriria la veritat ja que els membres de l’Orquestra Florida ho havien vist com a espectadors mentre fumaven amagats a una cantonada. Era una anècdota èpica, d’aquelles que costen de creure, però que es converteixen en el plat fort de totes les sobretaules. Després de tot l’esforç i d’una ovació merescuda, els Sírex només van poder veure les primeres quatre cançons dels Beatles abans de marxar cap a l’envelat de les festes de Cornellà. Però des de darrera de l’escenari de la Monumental, entre les presses per marxar, el calor dels focus i els crits enfervorits del públic, van presenciar un altre moment memorable. A la tercera cançó, a en John Lennon li va caure l’harmònica a terra. En Paul McCartney es va agenollar per recollir-la, la va col·locar al suport que portava penjat el seu amic del coll i li va donar una palmada afectuosa al cul. “Hòstia, quin detall més maco. I després diuen que no es parlen”, va pensar en Leslie.
Amb els esmòquings amarats de suor, els Sírex van pujar al cotxe del seu representant i van sortir escopetejats cap a la perifèria de Barcelona
Amb els esmòquings amarats de suor, els Sírex van pujar al cotxe del seu representant i van sortir escopetejats cap a la perifèria de Barcelona. El que no imaginaven pas és que el públic de Cornellà els rebria com a autèntics herois per la gesta que acabaven de protagonitzar a la capital. Quan van sortir a l’escenari, van rebre la segona ovació de la nit sense haver interpretat cap cançó. Llavors, en Leslie va agafar el micròfon i els va explicar el que havia viscut uns minuts abans amb en Paul McCartney. Van esclatar de nou els aplaudiments i els Sírex van començar a tocar com si el món s’acabés aquella mateixa nit. Encara que, en aquella època, potser cada nit de concert es vivia com si el món pogués acabar en un tres i no res. El ritual ancestral del rock and roll es va tornar a repetir un cop més. El públic de Cornellà es va aixecar de les cadires, va cantar cada cançó com si fossin himnes (avui ho segueixen sent), va cridar en veure les coreografies dels guitarristes i va ballar sense esperar que després apareguessin els nois de Liverpool amb els seus pentinats irreverents. Va ser una gesta irrepetible dels Sírex i, aquesta vegada, com a caps de cartell d’envelat. Havien triomfat en dues places molt diferents en una sola nit, sense helicòpter, sense roadies, sense guardes de seguretat i sense ser conscients que havien fet història. Sens dubte, la millor manera de fer història.
Barcelona recuperava la calma en blanc i negre i la premsa local destacava que les estrelles britàniques no havien fet cap bis ni havien mostrat l’entusiasme que esperava el seu públic
El matí següent, a dos quarts de deu, els Beatles van pujar a un avió d’Iberia cap a Londres. Tan bon punt van aterrar, en John Lennon i en Ringo Starr van sortir per l’escala amb barrets cordovesos i no van tenir cap inconvenient a deixar-se fotografiar com si estiguessin ballant flamenc. Mentrestant, Barcelona recuperava la calma en blanc i negre i la premsa local destacava que les estrelles britàniques no havien fet cap bis ni havien mostrat l’entusiasme que esperava el seu públic. Simplement, havien sortit a l’escenari per interpretar els mateixos dotze temes de tota la gira europea (Twist and Shout, She’s a Woman, I’m a Loser, Can’t Buy Me Love, Baby’s in Black, I Wanna Be Your Man, A Hard Day’s Night, Everybody’s Trying to Be My Baby, Rock and Roll Music, I Feel Fine, Ticket to Ride i Long Tall Sally). Però van ser honestos, professionals i no van enganyar a ningú. En Torrebruno ja ho va deixar ben clar quan els va presentar per la megafonia de la plaça de braus: “Tengo este gran honor de presentaros a los que estais esperando todos. Os aviso solamente, es un ‘advertimento’, que harán solo 45 minutos, no más. O sea, que no hay que pedir más. Gozad de estos 45 minutos y aquí están los Beatles”. I nosaltres afegiríem que per allà també hi van passar, durant uns quants minuts, els Sírex. Els nostres grans pioners del rock and roll. Evidentment, la resta és història.