Des del 30 de juny passat ja és obert el procés de sol·licitud de l’ajut del Govern de Catalunya per tal que els joves de 18 a 35 anys que ho vulguin puguin demanar un crèdit per a pagar l’entrada d’un habitatge. El préstec, gestionat per l’Institut Català de Finances (ICF), no podrà superar el 20% del preu total i el seu màxim serà de 50.000 euros, amb un interès del 0 %. L’habitatge en qüestió haurà de ser la residència habitual de la persona que sol·liciti aquest crèdit i la part més llaminera és que el crèdit es retornarà quan s’hagi pagat la hipoteca del 80% restant. Sona bé, oi? Doncs hi ha un petit detall que pot passar desapercebut i que tots els sol·licitants d’aquesta ajuda haurien de tenir molt clar per no enganxar-se els dits. O, si se’ls volen enganxar, almenys que no puguin dir que no han estat advertits.
Em refereixo a una de les condicions establertes per a poder-se acollir a aquest crèdit, que no és altra que l’habitatge esdevé automàticament un habitatge de protecció oficial (HPO), amb tot el que això suposa. Bàsicament, la principal conseqüència és que mai més no es podrà vendre a un preu lliure o de mercat, sinó que s’haurà de vendre pel preu de compra, amb els corresponents i lògics increments de l’IPC. Això vol dir que si un jove compra ara un pis de 200.000 euros i se’l vol vendre al cap de deu anys, haurà de ser per aquesta quantitat exacta, a la qual caldrà sumar la inflació dels deu anys. Si vol comprar-se un pis nou, que probablement serà a preu de mercat, no en tindrà prou, perquè vendrà a preu públic per comprar a preu de mercat. És a dir; pagarà la diferència que hi hagi entre el preu del metre quadrat d’un pis comprat avui i el preu del metre quadrat del pròxim pis que es comprarà. I que ja puc assegurar que serà molt més del 20%. Ep! També haurà de pagar l’impost de transmissions patrimonials, tant el primer cop com el segon cop.
Aquí no hi ha cap col·laboració de cap mena, sinó que un privat paga un pis que esdevé públic
És evident que per a un jove amb la necessitat urgent d’emancipar-se per poder començar un projecte de vida autònom, aquest requisit pot semblar menor o, potser, una qüestió a llarg termini que ja afrontarà si mai es vol vendre el seu habitatge. És comprensible que sigui així. El problema immediat del jove queda ara resolt i Déu proveirà més endavant. Potser el jove en qüestió pot pensar que mai es canviarà de pis, però jo ja he canviat d’habitatge en dotze ocasions perquè la vida fa més voltes que un tarlà. Alguna ànima caritativa dirà que el jove que s’hi aculli no podrà especular amb el pis. Tanmateix, no es tracta d’especular gens, sinó d’invertir en un pis per a viure-hi ara per poder-ne comprar un altre igual o millor demà, tal com els catalans hem fet tota la vida. Amb aquest pla serà al revés: pel mateix preu anirà necessàriament a un pis pitjor.
Cal reconèixer que, per part del Govern, la jugada és rodona i pràcticament sense cap cost. Els joves paguen un pis a preu de mercat de la seva butxaca i, per art de màgia, el pis esdevé de protecció oficial, de manera que la Generalitat el pot sumar als 50.000 d’habitatges de protecció oficial que ens han promès. Si 5.000 joves s’hi apunten ja tindran el 10% al sarró, a un cost de zero euros. Des del Govern es va dir que el pla és un exemple de “col·laboració entre el sector públic i privat”. L’afirmació és agosarada, perquè aquí no hi ha cap col·laboració de cap mena, sinó que un privat paga un pis que esdevé públic. És com si una empresa constructora paga una autopista i se la queda el Govern. No hi veig gaire col·laboració, aquí. Per cert, no deixa de cridar l’atenció que la tendència mundial i els anuncis reiterats a casa nostra van en la línia que els HPO deixin de ser de compra o venda, i siguin sempre propietat de l’administració, que únicament els podrà llogar. Aquest pla va exactament en la línia contrària, perquè privatitza els habitatges de protecció oficial. Precisament, per això he de dir que una mesura com aquesta no l’hauria pensat mai, jo, però encara menys hauria pogut endevinar que sorgiria d’un govern d’esquerres, perquè comptat i debatut l’únic que generarà és l’empobriment, a mitjà i llarg termini, dels joves que s’hi acullin.