Sento ser jo qui reveli el secret, però l’arc de transformació dels personatges vist com una successió de proves ensucrades que ens fan millors persones durant el trajecte és una invenció de Hollywood. Al món real, la vida no avança per un camí adornat amb senyals lluminoses, ni fletxes en tecnicolor que ens indiquen dreceres per arribar abans a la nostra destinació. La vida quotidiana està plena de carreteres secundàries, peatges mal indicats, mapes del revés i brúixoles que no funcionen correctament. Els dubtes, les pors i l’aprenentatge formen part de l’experiència. Aquestes premisses les tenia molt clares Nino Bulling quan va començar a dibuixar el còmic La Flama, que acaba de publicar en català l’Editorial Finestres i que ha estat nomenat com un dels millors còmics del 2024 segons The New York Times. Una història d’amor i d’autodescobriment que ens situa enmig dels dubtes que sent la protagonista en referència a la seva identitat de gènere i les pors d’emprendre la transició. Un viatge personal amb ingredients autobiogràfics que pren proporcions èpiques amb el rerefons de la sequera i del canvi climàtic.
Després de llegir el còmic, hi ha una pregunta inevitable: hem de cremar-ho tot per redefinir-nos?
Aquest llibre és el meu intent de confrontar aquesta pregunta. D’alguna manera, el seu ritme temptatiu i molt lent és la meva resposta a aquesta qüestió. Potser no soc una persona de moviments radicals o dràstics, però soc conscient que aquesta resposta pot ser diferent per a cadascú. Per això, els dos personatges del llibre es presenten com a exemples d’estratègies oposades. Una és molt més decidida i està disposada a afrontar grans canvis i llençar-s’hi de ple. Mentre l’altra, la protagonista, és molt més indecisa.
Vas estudiar ceràmica i disseny gràfic, però després et vas enamorar del còmic i vas començar a explicar històries. Va ser una evolució autodidacta?
Al departament de disseny gràfic de l’escola d’art vaig tenir un professor que era autor de còmics. L’Atak, un dels grans noms del còmic alemany dels anys noranta i principis dels dos mil. Tot i això, diria que soc autodidacta. En aquell moment, jo era l’única estudiant del departament interessada en els còmics, així que no hi havia gaire comunitat. Vaig començar dibuixant la meva vida en quaderns d’esbossos, des d’una pràctica molt vinculada al diari personal. Aquelles petites tires sobre els meus amics i sobre mi mateixa van acabar evolucionant en històries més llargues. Però La Flama va ser la primera vegada que, realment, vaig dibuixar una història de ficció.
Com va néixer la idea de La Flama i quines motivacions personals o polítiques et van portar a desenvolupar-la?
En certa manera, era un llibre que jo mateixa volia llegir. I en això hi ha una dimensió política. Quan vaig començar la transició, buscava literatura que parlés del tema i no trobava gaire cosa. Des de llavors, això ha canviat molt. Em sento molt agraït de formar part d’aquest moment en què molts autors trans estan publicant les seves obres, tant en el món del còmic com de la literatura. Crec que és una història política perquè responia a una necessitat personal de llegir aquest tipus d’històries, de poder explicar-les i de donar veu a relats diversos sobre la transició que no l’entenguin com una trajectòria lineal, que va d’un punt A a un punt B sense matisos.
Em sento molt agraït de formar part d’aquest moment en què molts autors trans estan publicant les seves obres, tant en el món del còmic com de la literatura
L'estil gràfic d’aquesta obra és molt particular, gairebé eteri en alguns moments. Quines decisions estètiques vas prendre i per què?
Vaig dedicar tres mesos només a dibuixar i a trobar aquest traç i aquest estil amb molt d’espai en blanc. L’espai negatiu hi juga un paper molt important. Sempre hi ha moments indefinits tant en la manera com dibuixo els cossos com en els fons. Llavors no ho pensava des d’un punt de vista conceptual, però ara, que dibuixo de manera força diferent, crec que tot plegat té sentit. Aquest recurs deixa molt d’espai per la interpretació i intenta no tancar massa les coses. En aquest sentit, és com un fragment de vida perquè mostra com dues persones interactuen i com intenten estimar-se en un moment concret. Però també fa un zoom enrere, s’allunya, i no saps què fan mentre tu no les mires. I quan les tornes a trobar, penses: “Ostres, han canviat coses entre elles”.
Quin paper hi juga el foc més enllà del seu significat literal? Té un valor simbòlic relacionat amb la purificació o el canvi, igual que l’aigua en la religió?
És interessant que mencionis l’aigua perquè vaig intentar dibuixar una escena que inclogués aigua i un llac. Però no vaig aconseguir representar-la d’una manera que em satisfés i no va entrar al llibre. Mentre escrivia aquesta història, era una època marcada pels incendis forestals a Austràlia, Argentina i Brasil, que van tenir molt ressò mediàtic. Apareixien cada dia a les notícies i semblava que, literalment, el planeta sencer s’estigués cremant. La meva parella en aquell moment era d’Argentina i em parlava constantment de com, fins i tot després que l’atenció mediàtica s’hagués esvaït, els incendis seguien actius. Però ja no eren notícia. El que m’interessava era aquest brunzit de fons, aquest soroll constant i persistent de notícies que generen ansietat, i com aquest soroll es correspon (o no) amb la realitat que percebem.
Una de les frases que més m’ha impactat del còmic és quan l’Ingken li diu a la Lily: "Sempre he sentit que havia d’estimar el meu cos, si no, això era de mala feminista". Posar en dubte les creences més arrelades és un acte de rebel·lia?
El que ella expressa és un dels dilemes del moviment feminista, on hi ha una divisió entre la part del moviment que ha abraçat el feminisme trans i la part que no l’ha abraçat. Si ets de la mateixa generació que l’Ingken... bé, parlaré per mi mateixa. Vaig ser socialitzada amb la idea que l’apoderament ve a través d’aquesta acceptació de la feminitat. I si no ho aconsegueixes, hi ha alguna cosa malament en tu. El rebuig de la feminitat és una traïció al moviment feminista quan ho mires a través de la lent d’aquest feminisme de segona onada, que no ha estat capaç de fer el pas i entendre la identitat trans com a part de la comprensió dialèctica de la societat. Això crea una capa addicional de fricció en el procés que l’Ingken viu, on intenta orientar-se i entendre on es troba realment.
L’obra sembla nodrir-se tant de vivències pròpies com de ficcions especulatives. Com negocies amb tu mateix aquesta frontera en el procés creatiu?
Hi va haver molta participació dels meus amics perquè els vaig demanar que posessin per a mi, especialment en les escenes de sexe. Simplement que fessin de models, no pas que practiquessin sexe real, perquè les parts més difícils de dibuixar eren quan dos cossos interactuen. Després teníem converses molt llargues que giraven al voltant de preguntes similars a les que plantejo en el llibre. Per això hi ha una pàgina de crèdits tan llarga al final, perquè sento que aquesta comunitat d’amics va impregnar el llibre amb la seva intel·ligència i les seves bromes, i això va acabar formant parts dels diàlegs. Algunes escenes estan basades en experiències de la vida real amb diferents persones. Per descomptat, tot s’ha canviat i adaptat a la història, però ho vaig ensenyar a tothom que hi apareixia d’una manera o altra abans de publicar-lo.
Autors com Lee Lai i Tommi Parrish han elogiat la teva obra. Sents que hi ha una onada d’artistes queer que estan canviant el panorama del còmic?
Les seves obres van ser molt importants per a mi perquè vaig llegir-les dos o tres anys abans de començar a escriure La Flama. Va ser un xoc llegir històries d’autors de la meva edat i que també són transmasculins. Va ser un moment molt bonic, com de tancament d’un cercle, quan van escriure aquelles ressenyes per a l’edició nord-americana del meu llibre. Després ens hem conegut i en Tommi i jo hem treballat junts. És molt dolç. Crec que l’escena del còmic en general és molt solidària i molt agradable, encara que no hi ha gaires autors trans. Per tant, les editorials són extremadament importants per a nosaltres com a autors per sentir que tenim una llar artística.
El llibre va ser escrit amb la intenció que qualsevol que ho necessiti el pugui llegir i, potser, vegi una part de si mateix o del seu propi procés reflectit
Com t’agradaria que els lectors, tant queer com no queer, es relacionin amb La Flama? Quines emocions o reflexions esperes despertar?
Espero que no envelleixi gaire de pressa perquè sempre hi haurà persones que necessitaran aquest tipus d’història. Sempre hi haurà persones, independentment de l’edat, que es trobin en aquest moment de dubte i d’introspecció. El llibre va ser escrit amb la intenció que qualsevol que ho necessiti el pugui llegir i, potser, vegi una part de si mateix o del seu propi procés reflectit. També espero que les històries de transició de les persones siguin una mica menys accidentades que la de l’Ingken. És un llibre que tracta, simplement, d’una dinàmica de relació que moltes persones coneixen, tant si són queer com si no. Són dues persones que intenten estar juntes, però una necessita molta atenció i molta cura de l’altra. I en un moment donat, la Lily, la part de la parella que dona molt, perd la paciència.
La teva carrera com a dibuixant inclou diversos còmics, col·laboracions amb autors i exposicions. En quins projectes estàs treballant actualment?
Vaig començar a escriure un nou còmic i una part d’ell formarà part d’una exposició. És una mena de retorn als meus inicis perquè el projecte surt del meu diari dibuixat. Podríem dir que és un diari en forma de còmic que tracta sobre l’Edat Mitjana i la fi de la servitud. Tracta sobre el mateix poble on transcorre bona part de La Flama. D’alguna manera, estic traçant paral·lelismes entre la política de privatització de la terra de mitjan segle XIX i la situació que vivim avui.