Hi havia tantes ganes de funk que la pluja no ha dissuadit ningú dels que tenien previst assistir al concert de Nile Rodgers & Chic al Festival Jardins de Pedralbes la nit d'aquest dimarts passat. El recinte s'ha tornat a omplir i la pluja ens ha rebut fins i tot amb simpatia, perquè també és trobava a faltar després de tants dies de calor, d’incendis i de pol·lució acumulada. Abracadabra, com per art de màgia, Rodgers ha aparegut a l’escenari, ha arrencat amb els acords de 'Chic Cheer', i ha parat de ploure. La gent s'ha desempallegat dels impermeables i s'ha posat a ballar. Ja gairebé ningú no ha parat fins al final del concert, menys encara si sonen clàssics del gènere com 'Dance, dance, dance', 'Upside Town' o 'We are family', les cançons que coneix tothom i que obliguen a moure els peus, els braços, el maluc i el cos sencer al seu compàs. Amb Rodgers i els seus Chic el Palau Reial s'ha convertit en una disco.
Bons temps
Rodgers ha portat a Barcelona amb una banda potent i unes vocalistes impressionants, especialment la solista Kimberley Davis, amb una veu enèrgica que atura per un moment la música i el ball. I torna a començar: dance, dance, dance.
L’espectacle de Chic té alts i baixos però sap recuperar l’atenció amb revisions d'incunables com 'Like a Virgin' o 'Material Girl' (Madona), 'Lady' (Modjo) o 'Get Lucky', tema amb què els francesos Daft Punk van reclamar la figura, llegat i rellevància de Nile Rodgers. La vetllada ha viscut el seu moment culminant amb la interpretació 'Let’s Dance', trencapistes de David Bowie (produït por Rodgers) que ha empalmant amb la seva dupla de grans èxits 'Le Freak (C’est chic)' i 'Good Times'.
Volíem més, molt més. Ens hem quedat amb les ganes. Nile Rodgers, després de fer molt la pilota al públic omplint-se la boca de Barcelona unes quantes vegades, ha deixat l'escenari i ja no ha reaparegut. Acabat el concert, la pluja ha tornat.