Els diaris d’avui són de dues menes. Els que tenen la Neus Català en portada i els que no. Entre els primers, a més, no n’hi ha cap que li doni l’espai principal. Desafia’t a trobar a les informacions principals d'aquestes portades alguna persona que s’ho mereixi més que aquesta dona, que va viure per guardar-nos la memòria i proposar-nos la vida com un combat.
És una pena. Més de 92.000 dones van morir al camp de la mort de Ravensbrück, on ella mateixa hi va ser internada, engabiada, torturada, des del 1944. Cada dia dels que va passar allí tancada —i cada dia podia ser l’últim— es deia: “No em moriré, perquè no em vull morir”. Pagesa i infermera, combatent i activista de llibertat i de la memòria, els diaris d’avui l’han descartat de les seves portades. Quin contrasentit. Quina paradoxa. L’absència a les primeres pàgines de la Neus Català, el refús dels diaris a aixecar aquesta bandera, el seu rebuig a presentar una vida que va pagar la pena, explica molt com són els diaris avui —un tractat d'insensibilitat i rudesa. Potser també diu massa coses de nosaltres mateixos.
Enmig del fangar i del xivarri del moment, d’una buidor esfereïdora, un estendard de la dignitat i del coratge com la Neus Català fa nosa. Ella és un mirall que reflecteix la fullaraca i la nimietat d’aquests dies. Ella, una dona que va ser conseqüent amb la lliçó de vida que son pare li va deixar (“No abaixis mai els ulls per ningú”), és un destorb. Llàstima.
A la foto se la veu com la va descriure Montserrat Roig a Els catalans als camps nazis: “Vestida amb les robes de la deportació, un vestit que li ve gran, arrugat, les mànegues llargues, els braços deixats anar, plens de fatiga, un rostre tapat per un mocador enorme, un rostre solitari, allunyat del que la volta, els llavis tancats, sense cap moviment que relaxi aquesta cara...”. Així l’han tornat a deixar aquestes portades on no hi és, aquestes portades buides.
