Fins l'any 2020 no es va descobrir que aquestes balenes apareixen durant tres mesos a la costa catalana, preferentment a la primavera. Es coneix que n'hi ha uns 400 exemplars, i que hi ha poques cries, moltes d'elles pateixen les col·lisions amb vaixells mercants. Ja de petita, Neus Ballús somiava amb aquestes balenes. Va ser gràcies a la invitació de l'associació Edmaktub per anar al seu catamarà que va poder observar la presència d'aquests animals. Immediatament, va tenir la pulsió que volia filmar el so misteriós d'aquests animals (i la música de René-Marc Bini). La directora de La plaga i Sis dies corrents tenia un nou repte per al qua es va preparar a consciència, amb una alimentació determinada, aprenent dels costums dels mariners i adaptant-se al medi. Una de les recompenses és la nominació a millor curtmetratge en premis com els Premis Gaudí i els Goya, mentre escriu un guió per a un llargmetratge, i a finals d'any veurà la llum una coproducció europea narrada en el camp de concentració de Ravensbrück, amb quatre dones directores, i entre les quals hi és ella.
🟠 Premis Gaudí 2024: data, nominats, presentadors i tots els detalls de la gala
🟠 Nominacions als Premis Gaudí 2024: llista de nominats
Neus, fa poc vaig tornar a veure Sis dies corrents, em va encantar retrobar-me amb el personatge de Valero i, sobretot, constatar el teu pols amb el cinema social. D'on et ve aquesta inquietud?
Ve dels meus interessos com a ciutadana i persona, i això s'acaba transmetent a les pel·lícules que fas. I això t'ajuda a entendre la riquesa de la societat cultural en la qual vivim, i a mi, aquesta diferència sempre m'ha semblat molt especial i molt rica, i fins i tot divertida. També m'inquieta el tema del racisme, i en els meus tres últims llargs he reflexionat sobre si som capaços d'entendre'ns entre éssers humans, això ens porta directament fins allò social. Per a mi té a veure amb la convivència.
Curiosament, l'altre dia vaig entrevistar el director de cinema alemany i de pares turcs Ilker Çatak, i en el seu cas, no se sentia massa còmode parlant d'immigració quan després, això sí, això està reflectit en el seu cinema. Suposo que és diferent quan té una relació més directa amb la problemàtica.
És probable. Jo per exemple, en el cas de Sis dies corrents barrejo dues coses: el tema de l'origen, de la immigració, el lingüístic, però també el de la classe, i aquí jo em sento més identificada i propera, ja que em vinc de classe treballadora. Així que la convivència amb gent diversa per a mi és una mica normal. No sempre plàcida, però molt habitual.
En relació al curt, el vaig veure a casa gràcies a un enllaç, però m'he quedat amb moltes ganes de veure'l en pantalla gran. Ha de ser una experiència fascinant. A més, el mar té molt encant, però d'altra banda hi ha una part de respecte. Quines sensacions vas tenir en veure-ho per primera vegada?
Els creadors tenim altres sensacions, veiem si està o no bé construït, i clar, jo no parteixo de zero. Justament, per a mi, l'objectiu del curt era intentar transmetre de forma sensorial l'experiència de ser sobre un catamarà i veure balenes per primera vegada: l'emoció, el respecte i la màgia d'aquell moment. És una cosa que perceps i que és singular; molt místic i sagrat. Llavors, aquesta era la voluntat a l'hora de fer aquesta pel·lícula i el que em va moure a fer-la. Necessitava transmetre aquesta emoció als espectadors, doncs estem convertint el planeta en éssers molt espectaculars i la trobada entre nosaltres és molt fugaç i estranya, però molt valuosa. Igual que hem parlat de com ens relacionem amb la diversitat humana, no som conscients de la diversitat animal que tenim al nostre abast i d'aquesta sort, aquesta riquesa.
No som conscients de la diversitat animal que tenim al nostre abast i d'aquesta sort, aquesta riquesa
Exacte, tant al mar, com a la terra o al cel amb els ocells. De fet, m'agrada l'inici del documental, amb la imatge d'aquests peixos petits i de colors que després desapareixen. Per tant, el curtmetratge parteix de la invitació que et fa la gent d'Edmaktub. No sé si de retruc, però potser si de forma inesperada.
No ho tenia previst, però sí, de vegades és aquesta la manera en què t'arriben les pel·lícules. La vida de vegades et porta per aquests camins i et planteges que necessites rodar això allà, i així mateix, poder transmetre-ho. És una situació tan particular, que saps que no tothom podrà ser sobre aquest catamarà. I per això, aquesta pulsió que comentava abans, vaig escriure aquest guió amb la necessitat de filmar-lo.
Però tu ja vas sortir d'allà amb aquesta intenció, no?
Sí, des del primer moment. A més, tenia un component sonor molt especial, el fet que la gent cridi blow quan se les troba. És com una paraula màgica, la gent està pendent, i després el silenci que hi ha al vaixell, hi ha molt respecte per l'animal. L'experiència em va fascinar i jo volia reproduir-la d'alguna manera.
Aquell moment, en el qual la balena agafa aire i l'expulsa, ha de ser impressionant.
Com a ella mai no la pots veure completament, o només veus un fragment, pots intuir la seva dimensió. És que és més gran que el mateix vaixell. I el que més impressiona és el so, quan inspira i inhala, i això no s'acaba mai... la gran quantitat d'aire que agafa, et fa prendre consciència del volum que han de tenir aquests pulmons. I dius, realment és un animal mastodòntic, el segon més gran del món després de la balena blava. Estem davant d'animals enormes que molt poques vegades els humans podem estar en contacte amb ells. I a mi, el que m'impressiona, al marge de la seva dimensió, és aquesta força i una presència brutal, que realment no utilitzen. I això em sembla que és una gran lliçó. Què podem aprendre d'altres espècies que viuen sense generar conflicte, ni amb els seus semblants ni altres espècies. Per la seva pròpia supervivència, penso en l'ambició i com s'utilitza la força humana. Això és una cosa que em commou.
I més encara, en un medi com l'aigua, tenint aquesta llibertat per utilitzar-la.
És un entorn molt màgic, com no és el nostre espai... A Inmersió ja venia d'aquesta pregunta, què ens provoca l'aigua als éssers humans, d'una banda una certa por, com hem de respirar, aquesta inquietud. Ens connecta en el sentit que som un 80% d'aigua i, està demostrat, que ens genera molta calma. Jo volia unir aquestes dues coses, que la trobada entre la protagonista i l'animal es produís en aquest medi.
Quant a la Mar, la protagonista, quin era el perfil que buscaves?
Inicialment el personatge era un noi i estranger, però tenia clar que ho volia adaptar els voluntaris reals. Però si imaginava algú amb un component molt curiós, fascinat per les balenes i al mateix temps molt infantil.
Fins i tot innocent, no?
Sí, clar, I quan vaig conèixer la Mar vaig veure que complia tots aquests requisits. Jo volia transmetre que la primera vegada que veus a una balena, ja tinguis 30, 50 i 80 anys, et tornes com un nen. Et connecta amb la primera vegada que et connecta amb alguna cosa.
Com quan vas veure E.T. per primera vegada...
Bé, no la vaig veure, només la vaig escoltar; tenia molta por i em vaig amagar sota del seient.
I ara arriba el reconeixement amb les nominacions als premis Gaudí i Goya.
Sí, molt contenta. Especialment, sent un curt, que no ho fas amb aquestes expectatives ni amb la idea de fer-te carrera. Jo ja venia de tres llargs i no tenia aquesta necessitat, amb la qual cosa això t'arriba com un regal. En una professió com aquesta, tan exigent i incerta. Si bé, als que ens agrada, no ens imaginem fent una altra cosa. És com que no pots escollir.