Barcelona, 13 de febrer de 1401. Paratge del Raval. S’iniciaven les obres de construcció de l’Hospital de la Santa Creu que culminarien mig segle després (1450). El nou hospital de la ciutat —promogut conjuntament pel Consell de Cent (el govern municipal) i el Capítol catedralici (el govern de la diòcesi)—, era el resultat de la fusió de sis petits hospitals (l’Almoina, Marcús, Colom, Sant Macià, Santa Eulàlia i Santa Margarida); i destinaria una part del seu recinte a l’acollida i protecció de nadons abandonats. Un sistema de beneficència que durant els seus quatre segles d’existència (fins que el 1802 va ser traspassat a la Casa de Caritat); acolliria més de 15.000 nens i nenes abandonats: els expòsits de la Barcelona que va, poc més o menys, des de la Revolució dels Remences (segle XV) fins a la Revolució Industrial (segle XIX).
Gravat de Barcelona (1645) / Font: Cartoteca de Catalunya
Els expòsits de la Santa Creu
Hi ha la creença que les cases d’expòsits eren la versió medieval dels orfenats moderns. Però aquesta idea es un fals mite. Les cases d’expòsits només acollien criatures recent nascudes (o de poques setmanes de vida) que eren abandonades pels seus progenitors. Segons la llei, no eren orfes; sinó “fills de l’Hospital”. I així consta en la documentació que fa referència a aquelles criatures: tant la minoria que superava la infantesa; com la immensa majoria que mai assoliria l’edat adulta. Segons diverses investigacions, la taxa de mortalitat dels expòsits (entre els 0 i els 15 anys) era del 75%. Això vol dir que, de cada quatre criatures dipositades al torn, només una arribava a l’edat adulta. Una terrible mortalitat que les mateixes investigacions, comptabilitzen —només a Barcelona (llavors una petita ciutat de 40.000 habitants—; en 40 abandonaments a l’any,
Quines eren les causes de l’abandonament?
Els expòsits de la Santa Creu, generalment, ingressaven identificats, únicament, amb un document anomenat albarà: una nota escrita per un notari o un rector parroquial que revelava unes poques dades del nadó; però que, en aquell context social i cultural, eren transcendentals: el nom, la condició de batejat o no i, en algunes ocasions, la identitat de la mare. La investigació moderna dels albarans de la Santa Creu revela que la pobresa era la principal causa d’abandonament. Però també la il·legitimitat (els naixements fora del matrimoni) era causa freqüent d’abandonaments. I, en menor mesura, aquesta mateixa investigació revela l’abandonament de fills de personal religiós (sobretot monges); fills d’esclaves (mulats, que la documentació de la Santa Creu descriu com a “foscos de pell”); i fills de transeünts (de personatges de la faràndula).
Gravat de Barcelona (1572). Fragment del Raval / Font: Cartoteca de Catalunya
Què passava amb els nens i nenes abandonats?
L’Hospital de la Santa Creu mai va ser un orfenat. I això vol dir que, posteriorment a l’abandonament, l’Hospital lliurava “a dida” (a criança) aquelles criatures, que eren alletades en cases de pagès dels pobles del pla de Barcelona durant dos anys i mig. Aquelles dides cobraven un estipendi que oscil·lava (segons l’època) entre els 16 i els 20 sous mensuals (l’equivalent actual a uns 1.000 euros), que sufragava, íntegrament, l’Hospital. Durant aquells dos anys i mig la Santa Creu inspeccionava regularment el correcte compliment del “contracte”. Passat aquest termini, si la criatura havia esquivat la dalla de la mort (la mortalitat era especialment acusada en aquest primer tram de vida); retornava a l’Hospital i, a partir d’aquell moment, s’iniciava la segona fase: buscar una “casa d’acollida” que l’havia de criar i formar professionalment.
La “repesca”
El sistema de la Santa Creu preveia que els progenitors recuperessin el nadó amb posterioritat a l’abandonament. Per aquest motiu es va crear un curiós sistema d’identificació, que vinculava el progenitor i el nadó abandonat. Es retolava l’albarà d’ingrés amb una lletra majúscula (generalment una “A”) i es dividia el document en dues parts que encaixaven a la perfecció (una quedava en poder de l’arxiu de la Santa Creu i l’altra del progenitor). Aquest sistema, també en alguns casos, es feia extensiu a objectes amb un simbolisme especial per al progenitor que revelen que aquells abandonaments tenien un acusat component de dolor: les meitats d’una medalla de corall o de la llavor d’un vegetal; que, l’arxiver de la Santa Creu cosia a l’albarà d’ingrés. No obstant això, la mateixa documentació revela que les “repesques” van ser molt esporàdiques.
Mapa de Catalunya (1612) / Font: Cartoteca de Catalunya
Els expòsits discapacitats
La documentació de l’Hospital revela que una petita part dels expòsits patien algun tipus de discapacitat que dificultava la segona fase (la de l’acollida a partir dels dos anys i mig de vida fins a l’edat adulta). Eren criatures cegues, sord-mudes o amb discapacitats intel·lectuals severes; que l’Hospital no aconseguia col·locar en cap casa. En la documentació de la Santa Creu apareixen amb la denominació genèrica “folls” (bojos); i quedaven a l’empara de la institució. Durant segles, l’Hospital va destinar una part de l’edifici a acollir, directament, aquest petit col·lectiu format, generalment, per unes 25 criatures; que eren ateses per personal religiós de la casa. Se’n sap ben poca cosa, i del poc que es coneix és que les taxes de mortalitat —que ja de per si eren monstruoses en el conjunt del col·lectiu expòsit— eren més acusades en aquests casos
Madona Astàsia
Sí, en aquesta trista història, hi ha un nom en lletres majúscules. És el d’Anàstasia Spatafora, que en la documentació de l’època apareix com a Madona Astàsia. Originària de Sicília i veïna de Barcelona durant les dècades centrals del segle XV, va ser una de les grans benefactores dels expòsits. Col·locava les criatures en les millors cases de la ciutat; i era tal l’èxit de la seva gestió —constatat en el seguiment que regularment portava a terme la institució—, que se li va permetre gestionar les acollides sense contracte: la paraula i el criteri de Madona Astàsia tenien una consideració extraordinàries. Fins i tot quan s’equivocava. En una ocasió, una de les nenes va ser brutalment violada pel seu patró i Madona Astàsia va escriure al comte-rei Alfons el Magnànim, amb el qui l’unia una relació d’amistat, exigint un càstig exemplar per l’agressor.