El dimecres la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) estrena Nadia, una obra basada en l'experiència de la jove afganesa Nadia Ghulam, que viu a Catalunya. La peça, que es representarà a la Sala Petita del TNC, ha estat dirigida per Carles Fernández Giua, i compta amb la participació del mateix Carles Fernández i d'Eugenio Szwarcer. Nadia serà al TNC fins l'11 de febrer.

Una història de novel·la

La vida de Nadia és un exemple de superació. La seva infància, molt feliç, es va veure interrompuda quan, als vuit anys, una bomba va provocar la destrucció de la seva casa a Kabul i li va causar greus ferides, que la van obligar a passar un llarg temps a l'hospital. Va haver de superar 14 operacions. Quan va sortir del centre hospitalari es va trobar amb el pare invàlid i amb la família en una situació crítica. Com que els talibans no permetien que les dones treballessin en l'àmbit públic, la Nadia va decidir suplantar la identitat del seu germà, mort en la guerra. Així, va poder treballar i va ajudar a subsistir la seva família. Durant 11 anys Nadia va ficar-se en la pell d'un home, en l'Afganistan dels talibans. Vivia al carrer com un home i tornava a ser dona a casa seva.

 Arrelada a Barcelona

Ghulam va arribar a Barcelona el 2006 per reconstruir el seu aspecte físic, gràcies a l'ajuda d'una ONG. Tenia, aleshores, 21 anys, i n'havia passat 11 amb turbant, com un home. Va ser acollida per una família catalana i es va instal·lar a Badalona. Ara, se sent molt satisfeta per haver fet moltes coses que semblava impossible que pogués fer. Se sent especialment orgullosa d'haver arribat a la universitat. Explica: "vaig passar-m'ho molt malament, vaig passar molts anys sense estudiar, però mai no vaig deixar de pensar que podia arribar on volia arribar". Ghulam, quan parla de la seva vida, fa referència a un proverbi afganès: "L'esperança és amarga, però els seus fruïts són molt dolços".

En primera persona

La Nadia en els darrers anys ha tingut molt contacte amb els mitjans de comunicació. Ja a l'Afganistan rebia sovint fotògrafs de diferents mitjans que volien il·lustrar els seus articles sobre la guerra amb les seves cicatrius i les seves històries. Quan va arribar a Barcelona, va ser entrevistada moltes vegades. Però va acabar cansada de la "falta de sensibilitat humana dels mitjans". Per això, en els darrers anys, ha decidit prendre ella mateixa la paraula: el 2010 va escriure El secret del meu turbant a quatre mans, amb la col·laboració de la periodista Agnès Rotger. Aquest llibre la va fer molt popular, ja que va obtenir el premi Prudenci Bertrana. A partir de la publicació d'aquest llibre, Nadia va impartir conferències a moltes ciutats catalanes. Més tard va començar a fer teatre, i ara la seva obra arriba al TNC. Nadia ja parla directament al públic. Sense intermediaris.