De sèries basades en pel·lícules n’hi ha un bon grapat, però són comptades les excepcions en què s’aconsegueix anar més enllà de l’original. S’acostuma a caure en l’error d’expandir la història per adaptar-la a la narrativa serial, i en la majoria dels casos acaba sent una evocació, més voluntariosa que efectiva, dels seus moments més recordats. Poques vegades s’ha fet tan bé com a Mrs & Mrs. Smith. El film en què s’inspira, dirigit per Doug Liman i protagonitzat per Angelina Jolie i Brad Pitt, era una correcta comèdia d’acció que alternava una posada al dia dels relats d’espies amb les convencions de la radiografia matrimonial. El seu gran hàndicap és que mai acabava de trobar l’equilibri entre els dos estils, convertint-la en una pel·lícula inclassificable que no espremia tot el seu potencial.
La sèrie d’Amazon, en canvi, té molt més clara la cruïlla entre gèneres i juga amb molta habilitat a donar la volta a les expectatives. Si a la pel·lícula eren un matrimoni avorrit que descobrien que treballaven per a agències rivals d’espionatge i això donava nous al·licients a la seva relació, a la sèrie són dos espies que treballen per la mateixa agència i que són emparellats per simular ser un matrimoni mentre compleixen els diferents encàrrecs que els fan. Una novetat, aquesta, que els creadors Donald Glover i Francesca Sloane aprofiten per reorientar el focus de la narració: això no és una comèdia d’acció, sinó un retrat sentimental amb un humor subtil i molt més punyent que, eventualment, fa incursions en l’acció. Una acció, per cert, molt ben rodada i que sempre està al servei del conflicte dramàtic.
Mrs & Mrs. Smith no és una sèrie perfecta, perquè entre altres coses l’estructura d’aires procedimentals la converteix, en alguns moments, en una successió d’esquetxos que distreu d'allò essencial. Però el conjunt funciona a un nivell molt notable, i supera en tot la pel·lícula en què es basa, per la seva elegant, matisada i addictiva manera de fer creïble l’evolució dels personatges. Tant li fa que siguin espies, a què es dediquin en realitat o l’objectiu de cada missió: la gràcia és com aquest món de fantasia i d’intangibles (de “gènere”) impacta en les seves emocions i els fa caure les màscares. És a dir, que és un thriller, i una comèdia, i un actioner, però sobretot és la història de dos éssers que a la recerca d’ells mateixos enmig d’una farsa dirigida per un demiürg invisible (“un déu que ho sap tot”, es diu d’ell) que decideix qui viu i qui mor en funció de la seva eficiència.
Una metàfora de la vida en parella més àcida i intel·ligent del que apunta a primera vista
Una metàfora de la vida en parella més àcida i intel·ligent del que apunta a primera vista. Resulta impagable veure’ls complint encàrrecs a plena llum del dia mentre la seva relació es va construint (i després esquerdant) per la diferència de percepcions sobre la relació. En aquest sentit és clau un guió que juga a subvertir els clixés amb intel·ligència (cada episodi està plantejat com una etapa sentimental, dotada d’un to diferent en funció de l’etapa sentimental dels personatges) i la química entre la parella protagonista, el mateix Donald Glover i Maya Erskine. Sense oblidar el seu esplèndid final, el qual, sense entrar en detalls, dona la justa mesura de fins a quin punt aquests senyor i senyora Smith es cruspeixen els de Brangelina.