En català antic, el mot mossènyer era un tractament personal honorífic que tant podia aplicar-se a personatges civils com a personatges eclesiàstics. Vet aquí tres exemples medievals: Delliberaren trametre mossènyer Carlot al Papa (de la Crònica de Ramon Muntaner, segle XIV); Lo benauenturat euangeliste mossènyer sanct Johan (Luys Alcanyís, Regiment preseruatiu e curatiu de la pestilencia, fet devers 1490); Y a mi en estrem, mossènyer, me pesa (Lo procés de les oliues e disputa dels jouens hi dels vells, 1497).

Amb el pas dels segles, aquesta paraula va desaparèixer com a tractament honorífic; però a Eivissa i a la Catalunya Nord ha quedat com a nom. En el cas d'Eivissa, com que aquest tractament s'aplicava a capellans, va acabar sent sinònim de capellà (qualsevol que porta una parròquia, perquè el del seminari és anomenat reptor, pronunciat així). A les Rondaies eivissenques de Joan Castelló Guasch (1953) llegim, parlant d'un material: He sentit dir que es mossènyer de s'església de Jesús en dóna. Vet aquí un altre exemple eivissenc reportat pel canonge mallorquí Antoni Maria Alcover: A la capital de Sant Joan [és a dir, Sant Joan de Labritja] (cap de partit de les parròquies de la banda Nord) me contaren les ritualitats a què es subjectaven en primer les jovençanes que volien ésser bruixes: havien d'anar a demanar orde a Mossènyer (lo reverend senyor Rector), que naturalment los deia que no en rudes. Al cap de temps hi tomaven, i Mossènyer los donava un altre «no» com unes cases. Si encara amb això no s'escalivaven i hi acudien de bell nou demanant lo mateix, Mossènyer ja no els poria dir pus que no. Aleshores ja eren bruixes de patent: porien passar pel forat de la clau, volar dalt un mànec de granera i donar mal boci. El mal boci sol ésser per fer enamorar gent poc enamoradissa [...]. Hem d'afegir-hi que hi han dues edificacions aïllades dites can Mossènyer, una a Santa Maria del Camí (Mallorca) i l'altra a Sant Antoni de Portmany (Eivissa).

L'ús a la Catalunya Nord, propi de la gent que treballa al camp

A la Catalunya Nord, mossènyer també va nominalitzar-se, però cap a una altra banda: a partir del seu ús antic com a tractament personal honorífic en el camp civil, designa el cap de colla en un grup de treballadors, sobretot del camp, per tant, és equivalent a capatàs o encarregat. I si la persona que fa de cap de colla és una dona, els rossellonesos en diuen la mossènyer. Els escriptors nord-catalans n'han fet ús: Esteve Caseponce, al llibre Altra manada de faules de La Fontaine (1930), escriu: El mossènyer ell mateix fa dos torns (ja sabeu que l'encarregat ha de ser el primer a complir...). I Albert Saisset, a Vinyes i dones (1889), porta aquest diàleg: Te princ per mossènyer. Reemplaçaràs l'Anton. —Bé..., li survetllaré los treballadors i les treballadores. Un darrer exemple extret del Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana: A Montesquiu treballàvem sense mossènyer i ens podíem ajudar.

Aquest cas, i també el verb recebre mostren que, encara que algunes paraules reculin, poden perviure amb un significat especialitzat.