Si consulteu un diccionari amb informació etimològica, veureu que el verb decebre prové del llatí decipere. Els canvis fonètics en el pas del llatí al català són fàcils de veure: la I va passar a E (decepere), la E entre la P i la R va desaparèixer (decepre) i la P va sonoritzar-se en B (decebre). Si consulteu el verb rebre, veureu que prové del llatí recipere. Si comparem les dues formes llatines (decipere i  recipere), la pregunta ve tota sola: no hauria de ser recebre, en comptes de rebre? L'explicació és que, efectivament, en català antic es deia recebre (basta comparar-ho amb els verbs equivalents en les altres llengües romàniques: francès recevoir, castellà recibir, italià ricevere); però aquesta forma va continuar evolucionant fins que va desaparèixer la C intervocàlica, i va quedar reebre i posteriorment rebre.

La majoria de parlants diuen només rebre; però resulta que també s'ha conservat la forma recebre. Jean-Paul Escudero (al llibre Les gitans catalans et leur langue, 2004) explica que el col·lectiu gitano de la Catalunya Nord diu recebre. De la seva banda, Joaquim Monturiol i Eloi Domínguez (El parlar de la Garrotxa, 2024) també reporten recebre, si bé apunten que, a la Garrotxa, està de reculada. Pep Vila (Paraulari de Cadaqués, 2020) assenyala que, a Cadaqués (Alt Empordà), al segle XIX es deia recebre com a sinònim de rebre. I Pep Coll (al seu llibre El parlar del Pallars, 2014) indica que, al Pallars, també pot sentir-se recebre.

Un ús especialitzat a la Catalunya central

Però l'ús més curiós d'aquest verb es troba a la Catalunya central. En una àrea que va des del Collsacabra fins l'alta Segarra (és a dir, la rodalia de Calaf, oficialment Anoia), abraçant, doncs, Osona, el Lluçanès, el Moianès, el Berguedà i el Bages, es fa servir recebre amb el significat de 'sortir a trobar algú que arriba, per tal de fer-li una mica de festa'. Jordi Dorca (al llibre El parlar de la Vall del Ges, Orís i Bisaura, 2007) defineix recebre així: 'anar a l'encontre d'algú que ha iniciat o iniciarà un moviment d'acostament cap a nosaltres'. Cal precisar que sempre es diu amb un verb de moviment: anar a recebre, vindre a recebre, sortir a recebre, baixar a recebre... Els estudiosos que han reportat aquest verb (Carme Vilà i Comajoan, Jordi Dorca, Carles Riera, Jaume Puig...) subratllen aquesta particularitat. Exemples: L'àvia venia amb tren des de Barcelona i els nets varen anar a recebre-la a l'estació perquè volien fer-li una sorpresa; Quan era xic, a casa teníem un gos que sempre venia a recebre'm quan jo tornava de l'escola; Així que varen veure'm des del balcó van baixar a recebre'm. I aquest darrer exemple, fornit per Carles Riera, coneixedor de la parla del Moianès i de l'alta Segarra: anar a recebre el bisbe (a l'entrada del poble) (del llibre El parlar de l'Alta Segarra, 2021). Tot això potser es diu més entre gent gran, però un context molt habitual on es diu aquest verb és amb els Reis d'Orient, i per això també se sent entre infants: Ja esteu a punt per sortir a recebre els Reis?