Quan, als primers minuts de la pel·lícula, el jove i impetuós D’Artagnan, acabat d'arribar de París des de la seva Gascunya natal amb la intenció d’unir-se a la guàrdia reial, mira d’ajudar una dama en perill i acaba prematurament enterrat, i renaixent com si d’un mort vivent es tractés, una veu interior ens diu que la nova (enèsima) versió d’Els Tres Mosqueters ha ressuscitat una història immortal amb força inusitada. Les quasi dues hores posteriors a aquesta immersiva primera escena de lluites a espasa ens confirmaran les sensacions inicials, perquè som davant d’una de les millors adaptacions de l’obra de Dumas.
Som davant d’una de les millors adaptacions de l’obra de Dumas
I és que el cinema francès ha posat tota la carn a la graella per portar al cinema una de les novel·les més populars de la història de la literatura. Ho fa amb tota l’ambició i els mitjans del món, més de 72 milions d’euros de pressupost, i amb talent: fent honor al conegudíssim lema mosqueteril, “un per tots i tots per un”, aquesta superproducció de Pathé Films uneix per la causa un autèntic dream team del cinema francès, davant i darrere de la càmera. Al cap i a la fi, parlem d’un dels orgulls nacionals del país veí, ja portat repetidament a la pantalla: un relat de capa i espasa, d’aventures i conspiracions polítiques, però també un testimoni del context històric de les Guerres de Religió entre catòlics i protestants, que Dumas va reflectir amb precisió.
És innegable que ningú com els francesos podria aproximar-se a l’esperit d’Els Tres Mosqueters de Dumas amb la preocupació pels detalls i l’estima necessàries
Des d’una absoluta debilitat per la colorista i alegre versió made in MGM, quasi un musical sense música en l’època daurada del gènere, amb un Gene Kelly que practicava l’art de l’esgrima com si ballés sota la pluja, és innegable que ningú com els francesos podria aproximar-se a l’esperit d’Els Tres Mosqueters de Dumas amb la preocupació pels detalls i l’estima necessàries. I, tot i que no és la primera vegada que el cinema gal l’adapta, aquesta nova versió és, probablement, la que millor aglutina totes les característiques de l’obra original.
L'adaptació definitiva
En mans de l’equip format pel director Martin Bourboulon i els guionistes Matthieu Delaporte i Alexandre de La Patellière (abans junts a l’exitosa, i remakejada pel cine espanyol, Papá o mamá i a la seva seqüela), es podria afirmar una voluntat per convertir-se en l’adaptació definitiva: trepidant i vertiginosa, amb el just sentit de l’humor (és fabulosa i divertidíssima la concatenació de fets que durà D’Artagnan a batre’s en duel amb Aramis, Porthos i Athos, per acabar formant equip contra els homes del Cardenal Richelieu, en un vibrant pla seqüència perfectament coreografiat). Amb espai pel romanticisme més tràgic, el subratllat en les intrigues i xiuxiuejos de la cort, la cura pel context polític, el suspens dels tripijocs amb les joies de la reina per part de Richelieu i Milady, i la minuciosa recreació de l’època, amb un París amb la brutícia i la tenebrosa foscor pròpia d’aquells temps.
És possible que a aquesta història sobre fraternitat, honor, sacrifici i lleialtat li manqui certa lleugeresa, pròpia de la millor tradició del cinema d’aventures, però aquí mana l’aposta pel rigor, i en cap cas li juga en contra. El sentit de l’espectacle i l’èpica romanen intactes, això sí, amb una posada en escena que aposta per la pulcritud i fuig de l’acció postmoderna. I el magnífic i acurat repartiment hi ajuda: quin carisma el dels quatre mosqueters, i quina química! François Civil és un D’Artagnan arrogant i un punt ingenu. Romain Duris i Pio Marmaï broden uns hedonistes Aramis i Porthos (compte amb el plot twist sexual que el guió li reserva al segon), ben entregats a la causa. I Vincent Cassel omple la pantalla amb el seu Athos torturat i deixat anar, sense res a perdre, marcat per la tragèdia. Sumem-li un enorme Louis Garrel interpretant el rei Lluís XIII amb mil matisos, que van de la covardia a la fúria quan no a un sorprenent infantilisme. La sempre fantàstica Vicky Krieps com la infidel reina Ana, i a la magnètica Eva Green, perfecta femme fatale, que, a la pell de la maquiavèl·lica Milady de Winter, té menys minuts de joc dels desitjats: seva serà, però, una ja rodada segona part que hauria d’estrenar-se a finals d’any, Los Tres Mosqueteros: Milady. Aprofitem l’estrena de l’estupenda Los Tres Mosqueteros: D’Artagnan per fer memòria i recordar les millors adaptacions de la novel·la de Dumas.
Les mudes
La primera gran versió d’Els Tres Mosqueters tenia a una de les majors estrelles del cinema mut nord-americà, Douglas Fairbanks, com a D'Artagnan, i Fred Niblo (director també del primer Ben-Hur) darrere la càmera. Datada l’any 1921, no era la primera: abans als Estats Units se n’havia rodat una altra dirigida per Charles Swickard. A França, el referencial Max Linder (inspiració confessa de Chaplin o Tati) va filmar en to de paròdia L’Étroit Mousquetaire (1922). I, fins i tot, el pioner Georges Méliès va rodar dos curts amb el mateix títol, Les mousquetaires de la reine (1903-1909).
Les més conegudes
En plena era daurada dels musicals de la Metro Goldwyn Mayer, l’any 1948, el cineasta George Sidney (signant de clàssics com Llevant àncores o Escuela de sirenas) i el mític Gene Kelly van encapçalar una fantàstica adaptació en lluminós technicolor, lúdica i plena d’energia, i amb Lana Turner com a Milady i Vincent Price com a Richelieu. Molt recordada és també la trilogia signada pel britànic Richard Lester (el director de les pel·lícules dels Beatles). Les dues primeres: Los Tres Mosqueteros: Los diamantes de la reina i Los Cuatro Mosqueteros, rodades als anys 70 amb estrelles de l’època com Michael York, Richard Chamberlain, Oliver Reed, Faye Dunaway, Rachel Welch i Charlton Heston com a Cardenal Richelieu. I amb una tercera entrega: El regreso de los mosqueteros, rodada a finals dels 80 i que reunia el repartiment original per adaptar la novel·la de Dumas Vint anys després.
Les franceses
Més enllà dels experiments de Méliès i Linder, o de la versió d’André Hunebelle (1953), la fins ara més canònica de les versions rodades a França és la signada per Bernand Borderie l’any 1961. Dividida en dues parts, és especialment recordada per la força de Mylène Demongeot com a Milady i per l’entrega del director a actors de la Comèdie Française, com Georges Descrières o Jacques Toja.
Les modernes
Dues adaptacions hollywoodianes, separades per 20 anys, i molt pensades per satisfer als grans públics, amb actors de moda i un to entre sorneguer i ximplet. L’any 1993, Stephen Herek dirigeix a Chris O’Donnell, Kiefer Sutherland, Charlie Sheen i Oliver Platt en una versió que ho va petar en taquilla. Més hereva dels videojocs era la versió de Paul Anderson de l’any 2011, amb Logan Lerman, Orlando Bloom, Matthew Macfadyen (Succession) i Milla Jovovich.
Les boges
Entre les desenes de versions de les novel·les de Dumas n’hi ha algunes d’especialment rellevants per motius allunyats al rigor o a l’èpica. Molt divertida era la mexicana Los Tres Mosqueteros (1942), amb el gran Mario Moreno Cantinflas somiant que viu en primera persona la gran aventura de D’Artagnan. N’hi ha que van riure de valent amb la mediocre La loca historia de los tres mosqueteros (1983), del mític Mariano Ozores, rodada a major glòria del llavors trio còmic Martes y 13. I si n’hi ha una d’especialment boja és la italoespanyola Todos para uno, golpes para todos (1973), marciana barreja d’spaghetti western i arts marcials, una pel·lícula que sembla un assaig general de les que després farien Bud Spencer i Terence Hill, amb els mosqueters reconvertits en Rangers de Texas que s’enfronten a perillosos karatekes.
L’animada
I arribem a la que probablement tota una generació (o dues, o tres) té guardada a la memòria: la sèrie de televisió dels 80 (i pel·lícula recent) D’Artacan i els tres gosqueters, del recordat Claudi Biern Boyd. No és l’única versió animada: entre les moltes altres també hi destaca la futurista Tres Mosqueters a l’espai i la màquina del temps, però sí la millor i més recordada.