Hi ha moments que només entenem quan ja han passat. Persones que no sabem que trobarem a faltar, comiats que no reconeixem com a tals i instants quotidians que, amb el temps, adquireixen un valor inesperat. Morning Sun, de Simon Stephens, parteix d’aquesta fragilitat per construir, a La Villarroel, un retrat íntim de tres generacions de dones, interpretades per Míriam Iscla, Anna Güell i Raquel Ferri.
Sota la direcció de Pau Roca, l’obra ressegueix la vida de Charlie McBride a través de la mirada de la seva mare i la seva filla. Tres dones, tres moments vitals i una mateixa història familiar que es desplega entre records, afectes, contradiccions i ferides. Lluny de necessitar grans esdeveniments per sostenir el relat, Stephens troba en la quotidianitat la matèria primera del teatre. Perquè la vida, tal com la presenta l’autor britànic, no està feta només de grans decisions, sinó també de converses, silencis i gestos que sovint passen desapercebuts.
L’obra aborda qüestions tan diverses com la maternitat, la identitat femenina, la violència de gènere i les complexitats dels vincles familiars. També posa el focus en una forma de desaparició silenciosa: la que experimenten algunes dones quan envelleixen i deixen de sentir-se observades. "M’he tornat una mica invisible. Ningú em mira. No com abans", diu Charlie. La frase condensa una realitat dolorosa i obre una reflexió sobre la mirada dels altres, el reconeixement i el lloc que ocupem en una societat que no sempre sap veure més enllà de les aparences.
Entre les idees que deixa l’obra —cada u es fixa en la seva pròpia història—, n’hi ha una especialment difícil d’espolsar-se de sobre: mai no sabem quan serà l’última vegada. Quan veurem algú per darrer cop, quan tornarem a tocar una persona estimada o quan ens farem un petó que ja no es repetirà. No és el centre de tot el relat, però sí una d’aquelles reflexions que, un cop pronunciades, transformen la manera de mirar els petits moments. La possibilitat que un instant qualsevol es converteixi en un record definitiu fa que allò aparentment insignificant adquireixi una dimensió nova.
La sensibilitat del text troba correspondència en les interpretacions de les tres actrius, que donen cos a personatges plens de matisos. La posada en escena acompanya aquesta intimitat sense necessitat d'imposar-se, i permet que les emocions emergeixin de manera progressiva. Nova York, l’espai on transcorre la història, esdevé així una ciutat universal: un lloc on les vides passen, els escenaris canvien i les persones intenten trobar el seu lloc entre les absències i els afectes que perduren.
Per a qui va sovint al teatre, trobar una obra que aconsegueixi provocar les primeres llàgrimes és un fet excepcional. Morning Sun ho aconsegueix sense recórrer a l’emotivitat fàcil. Difícil no lloar els papers i interpretacions de Míriam Iscla, Anna Güell i Raquel Ferri. Potser aquesta és la seva virtut més gran: recordar que la vida passa mentre la vivim i que, de vegades, només cal aturar-se a mirar per descobrir tot allò que realment importa. Si hi ha una obra que val la pena veure, és aquesta.