La mezzosoprano Teresa Berganza ha mort als 87 anys d'edat, segons han confirmat fonts familiars de l'artista, que també han assenyalat que no hi haurà vetlla ni capella ardent. Teresa Berganza (Madrid, 16 de març de 1935) va ser una mezzosoprano espanyola associada amb personatges d'òperes de Rossini, Mozart i Bizet, reconeguda per la seva tècnica, musicalitat i presència en escena. Berganza va estudiar piano i cant al Conservatori de Madrid, on va obtenir el primer premi de cant el 1954. Va debutar en aquesta ciutat el 1955 i dos anys després va fer el seu debut internacional al Festival Aix-en-Provence com a Dorabella. El 1991, Berganza i altres cantants espanyols van ser reconeguts amb el Premi Príncep d'Astúries de les Arts, el 1992 va participar en la cerimònia inaugural de l'Exposició Universal de Sevilla i els Jocs Olímpics de Barcelona i el 1994 va ser elegida membre de l'Acadèmia Real d'Arts d'Espanya, primera dona en aconseguir aquesta distinció. Així mateix, va guanyar el Premi Nacional de Música (1996) o el de la Legió d'Honor francesa (2012). A més, Berganza també va dedicar l'última part de la seva carrera a l'ensenyament, impartint classes a l'Escola Superior de Música Reina Sofia a més d'oferir classes mestres arreu.
La mezzosoprano madrilenya va portar pels escenaris de tot el món una tècnica que la va elevar al podi dels millors cantants operístics del segle XX, un virtuosisme que ella atribuïa no només a un do innat sinó a l'estudi tenaç i la disciplina, que va defensar amb afany: "Jo soc música abans que res", proclamava, tal com ara recull Efe. Berganza va passejar per la Scala de Milà, l'Òpera de Viena, el Covent Garden de Londres o el Metropolitan de Nova York una veu castissa portada de la seva infantesa al carrer de San Isidro i dels seus jocs infantils per barris propers al Teatro Real. Precisament aquest va ser un altre dels temples que es va rendir al seu talent, com ho va fer també el Teatre de la Zarzuela, gènere que va constituir un dels seus emblemes musicals, al costat de Rossini i Mozart.
Retirada dels escenaris des de 2008
Als 80 anys presumia de ser tan apassionat com de jove, i d'anomenar les coses pel seu nom, "al pa, pa i al vi, va venir". "Soc -sentenciava- la dolenta, l'ovella negra de la lírica per dir el que sento." I això que hi havia temes dels que mai no va voler opinar, com les acusacions per assetjament sexual a Plácido Domingo. "Em fa molta pena perquè l'estimo i és el meu amic", afirmava. Al seu costat i amb altres gegants de l'òpera va ser guardonada el 1991 amb Príncep d'Astúries de les Arts. En canvi, sí que es va mostrar clara quan va confessar sentir "vergonya" per la situació a Gaza i va dir que no entenia que Israel perpetrés "el que a ells (els feien) fa molt pocs anys".
Es va retirar dels escenaris després de 58 anys el 2008 en quedar-se sense veu durant un espectacle a Santander per la preocupació per l'operació d'una de les seves netes. En tot cas tampoc no se sentia còmoda amb la moda d'adaptar a escenografies modernes els clàssics de l'òpera i no podia suportar que una òpera de Mozart s'ambientés als anys 50, ho veia "una falta de respecte, tant al llibretista com al compositor." "No soc retrògrada, soc tossuda, però els meus gustos i les meves passions m'acompanyaran fins a la mort", deia també sobre la música actual: "Em passa el mateix que amb la pintura: no vull descobrir altres coses. Goya, Durero, Tintoretto... em continuen fent plorar".