Ha mort James Caan als 82 anys, conegut per ser l'actor que va interpretar Sonny Corleone a El Padrí. La defunció s'ha produït durant la tarda d'aquest dimecres, segons ha informat la seva família a Twitter. "La família aprecia l'amor i el condol i demana que se segueixi respectant la seva privacitat en aquest difícil moment", ha afegit el comunicat. Pel seu paper en la primera pel·lícula d'El Padrí, Caan va rebre una nominació a l'Oscar a millor actor de repartiment. Entre la seva filmografia també destaca Misery, així com Gent de pluja (també dirigida per Francis Ford Coppola), Brian's Song, Rollerball i Un pont massa llunyà.
Eternament lligat al Hollywood dels anys 70, molts recordaran Caan per la dramàtica mort del seu personatge, Sonny Corleone, cosit a trets en un peatge de Long Island pels homes de Barzini en una de les escenes més famoses d'El Padrí. Va ser aquesta cinta, on va compartir pantalla amb Marlon Brando i Al Pacino, la que el va catapultar a la fama mundial. Però curiosament va estar a punt de no fer aquest paper, ja que els estudis Paramount preferien Carmine Caridi. Per a la seva sort, Coppola el preferia a ell, i va acabar imposant-se. Per aquest paper va rebre una nominació a l'Oscar a millor actor de repartiment.
Nascut el 1940 al Bronx de Nova York (Estats Units), Caan va fer del seu característic accent i del seu semblant seriós i dur un senyal d'identitat que va romandre en gran part dels seus personatges. Entre les seves actuacions més memorables figura la pel·lícula per a televisió Brian's Song el 1971, on va donar vida a l'atleta Brian Piccolo, diagnosticat de càncer en el punt més alt del seu èxit. La interpretació de Caan, sòbria i dramàtica, va portar que els crítics consideressin la cinta com una de les millors de l'any.
El paper de Caan a Brian's Song l'any 1971 va convèncer Coppola per fitxar-lo l'any següent a El Padrí. Abans, el cineasta i l'actor havien treballat junts a Gent de pluja (1969), però els productors van reduir la seva aparició en pantalla en dubtar de la seva aptitud per a la interpretació. Després de convèncer el món dels seus dots per al cel·luloide, van arribar treballs com Rollerball (1975), Un pont massa llunyà (1977) i Lladre (1981), sobre la qual ell mateix va arribar a dir que era l'actuació de la qual n'estava més orgullós. Entre els papers que va rebutjar hi ha emblemes del cinema com La guerra de les galàxies i Algú va volar sobre el niu del cucut.