Fer sèries per als Joves Catalanets és, per molt que no ens ho sembli, una tasca de dificultat superlativa. Si no, que ho diguin al remake desesperat de Cites, l'adolescència artificiosa de Les de l'Hoquei o tantes altres de les apostes que ha fet TV3 al llarg dels últims anys. Algunes ens les han robat els espanyols, d'altres han passat sense pena ni glòria.
Fer sèries per als Joves Catalanets és, per molt que no ens ho sembli, una tasca de dificultat superlativa
La necessitat de fer binge watch
Una, que s'ha convertit en una pessimista empedreïda, pensava que tornaria a repetir una experiència de llunyania i cringe quan premia el botó de play de La Mirada de la Fiona (la primera sèrie, cal destacar, que he tingut l'honor de gaudir a 3Cat). Però resulta que al final de la tarda quan, malgrat la ressaca monstruosa, havia vist, un darrere l'altre, absolutament tots els capítols d'una tirada, amb molt de gust vaig acceptar el meu error.
Feia molts anys que no sentia la necessitat de fer binge watch amb una sèrie catalana i en català. Però La Mirada de la Fiona, amb una elegància més aviat potinera, et dona tot el que voldries d'una bona sèrie de confort
Feia molts anys que no sentia la necessitat de fer binge watch amb una sèrie catalana i en català. Però La Mirada de la Fiona, amb una elegància més aviat potinera, et dona tot el que voldries d'una bona sèrie de confort: històries tendres d'amistat, grans pisos barcelonins de rajola hidràulica i, sobretot, lligams familiars qüestionables per culminar en una bona llagrimeta. Tot això de la mà d'un personatge principal, interpretat per Mireia Oriol, que explora el prototip de noia desordenada que tant estimem la generació Z i els millenials.
Una figura a la qual ja es va apropar Drama, amb Elisabet Casanovas, i que Phoebe Waller-Bridge, a Fleabag, explora millor que ningú. Segurament la sèrie, creada per Blanca Bardagil i Sergi Cervera, qui també interpreta en Marçal a la producció, no tindrà la transcendència que han tingut altres joies de la "corpo", però tampoc ho pretén. Igual que no té res de dolent recórrer-hi com a espectador per puríssima comoditat un diumenge a la tarda, tampoc està malament que a 3Cat apostin per aquests recursos narratius, dels que ja coneixem l'eficàcia.
Aquesta gent, d'on treuen els diners?
Dic que fer productes audiovisuals adreçats al jovent català (encara que aquesta sèrie té un component més aviat transversal) és complicat, per un motiu claríssim: vivim immersos en un sentiment permanent de cringe envers el món que ens envolta. Tot ens fa vergonya aliena, especialment un grup d'adults responsables disfressant-se per a fer una sèrie que atragui desesperadament una generació que, d'entrada, no és homogènia. No he pogut evitar el cringe en les lletres de les cançons que entona la protagonista al llarg de la sèrie, en alguns diàlegs massa forçats, però sobretot amb els personatges secundaris, i més d'una interpretació sobreactuada. Tot plegat bloqueja la connexió total que, d'una altra manera, el públic podria sentir amb la sèrie. Aquesta desconnexió s'accentua per un conflicte que ja s'ha assenyalat centenars de vegades: Però aquesta gent, d'on treuen els diners? No treballen gaire, no? Un argument que en altres circumstàncies seria totalment prescindible, però no en un país on tot l'estímul mediàtic juvenil gira al voltant de la precarietat i la falta d'accés a oportunitats. Són totes aquestes incoherències les que fan que la sèrie no traspassi la frontera del confort per passar a ser una gran sèrie.
Tot i que l'espectador de diumenge se senti segurament reconfortat per la falta de compromís que requereixen 6 episodis de 20 minuts, a mi m'hagués agradat que fos molt més llarga
D'altra banda, el fet que sigui una minisèrie és una arma de doble tall. Tot i que l'espectador de diumenge se senti segurament reconfortat per la falta de compromís que requereixen 6 episodis de 20 minuts, a mi m'hagués agradat que fos molt més llarga. Que els creadors haguessin pogut invertir temps i diners en donar-nos un espai per poder enamorar-nos dels personatges amb tota la calma del món. Per corregir tots els errors que, si visquéssim en un altre món sense pressupostos, haguessin pogut no existir.
La Mirada de la Fiona ens recorda, una mica, el que a Catalunya sempre hem sabut fer bé. Una sèrie de baix pressupost recolzada en el caràcter innocent i voluntarista dels personatges, una banda sonora romàntica, i un final bonic
La Mirada de la Fiona ens recorda, una mica, el què a Catalunya sempre hem sabut fer bé: una sèrie de baix pressupost recolzada en el caràcter innocent i voluntarista dels personatges, una banda sonora romàntica, i un final bonic. L'agulla en un paller que potser no havíem trobat abans perquè, simplement, no sabíem on havíem de buscar. Al final, els tan estimats espectadors de diumenge no demanem gaire més: que la Mireia Oriol, en Sergi Cervera i en Dafnis Balduz t'abracin ben fort un dia de ressaca.