Fa pocs dies Gabriel Rufián polemitzava amb Mariano Rajoy a la sessió de control del govern espanyol sobre l'acord signat entre el Ministeri d'Educació i el de Defensa perquè aquest últim col·labori amb alguns aspectes de l'ensenyament a les escoles i als instituts. Però, de fet, fa temps que aquest programa està en marxa i el Ministeri de Defensa ja ha preparat diversos materials per als centres educatius.

Militars a les aules

militars aules

La Defensa, compromiso cívico y solidario al servicio de la paz. Material de l'IEEE per als professors d'ESO i Batxillerat.

L'Instituto Español de Estudios Estratégicos (IEEE) del Ministeri de Defensa disposa d'una línia de preparació de materials per a centres educatius, ja que entre els seus objectius hi figura: "Donar a conèixer, en l'àmbit educatiu, les Forces Armades i el seu paper actiu en la protecció de la pau, la seguretat i defensa nacional i internacional, com un element més del seu coneixement de l'Estat". No se sap per què el govern espanyol considera que el Ministeri de Defensa és el més capacitat per desenvolupar aquest tipus de continguts en detriment dels professionals del Ministeri d'Educació, i de les autonomies que tenen competències en Ensenyament. Però és més: els militars, a través del IEEE, fins i tot ofereixen materials sobre l'aigua, sobre la globalització o sobre l'energia i les matèries primeres, amb una relació més que indirecta amb la pau i la defensa. Alguns dels materials oferts pel Ministeri de Defensa són de qualitat francament dubtosa. En un d'ells, del qual és coautor un tinent coronel, la "paradoxa de l'abundància" del continent africà s'atribueix a "les monedes fortes", a "l'alt índex de desocupació", a "la volatilitat dels preus als mercats internacionals" i que "no se solen aplicar estratègies de creixement sostenible a llarg termini" (en bona part, doncs, la pobresa seria responsabilitat dels mateixos pobres). Alguns d'aquests materials ni tan sols estan signats pels seus autors, i per tant, no es pot verificar la seva competència en qüestions pedagògiques.

1492 és l'inici d'una època daurada per a Espanya, que estén els seus dominis per tot el planeta

Retorn als conquistadores

blas de lezo

El Ministeri de Defensa ha col·laborat amb diferents institucions per produir materials per a infants que ha repartit per escoles i ha penjat a la web de l'IEEE. Entre ells no hi falten els còmics que glossen la tasca colonial d’Espanya a l’Amèrica Llatina: exalcen les figures del cartògraf Juan de la Cosa, de l’almirall Blas de Lezo, del comandant Luis Vicente de Velasco... En la novel·la gràfica sobre Blas de Lezo s’adverteix, ja des del principi, que els militars del còmic usen la bandera espanyola, que en aquell temps no existia com a tal, "perquè el públic al qual va dirigit no entendria una altra ensenya per a Espanya". De la mateixa manera, a la introducció i als epílegs d'aquests còmics es fa una apologia de la conquesta espanyola d’Amèrica: s’hi fa constar que "1492 és l'inici d'una època daurada per a Espanya, que estén els seus dominis per tot el planeta" fins al punt que "a l'Imperi Espanyol no es posa el sol". La submissió dels pobles americans al poder espanyol es liquida amb l'explicació que "immensos territoris d'Amèrica van formar part d'Espanya durant segles". No hi ha cap referència a valors democràtics o simplement humanitaris.

L’Àfrica espanyola, sense colonialisme

L’exèrcit espanyol s’ha passat dècades alabant el seu paper en la conquesta del Marroc (de fet, moltes publicacions del Ministeri de Defensa encara ho fan). En canvi, l’IEEE, en els seus materials escolars, ha preferit liquidar per complet el colonialisme. Ofereix un material per a Batxillerat titulat España en África, que s’anuncia com una eina per “conèixer l’estreta relació dels territoris africans amb Espanya durant els segles XVIII-XX”. Curiosament no hi ha ni una sola menció a la violenta conquesta espanyola del territori, ni durant la Guerra de l’Àfrica (1859-1860) ni durant les campanyes del Marroc (1909-1927). No es parla dels bombardejos del Rif amb armes químiques, ja prohibides; ni de les preses d'ostatges; ni de les cremes de poblats rebels a la sobirania espanyola; ni de les mutilacions que practicaven els legionaris i regulares als seus enemics, vius o morts... Tampoc hi ha cap referència a la guerra d’Ifni (1957-1958), la darrera lliurada per Espanya. En cap moment es menciona que la colonització suposa l’espoli dels drets de les poblacions locals. En el cas de Guinea s’explica que “França i Alemanya es van apoderar de la major part del territori” que corresponia a Espanya, sense citar en cap cas per què aquests territoris haurien de pertànyer a l'Estat espanyol i que ja tenien uns habitants amb uns sistemes polítics propis. La legitimació del colonialisme és constant, i va associada a l’estigmatització de les societats colonitzades. Algèria seria un “territori aleshores repartit entre caps locals, habitat per diverses tribus i que estava mancat d’una organització de tipus estatal”. I a les Canàries “a cada illa hi habitava una o diverses tribus”, usant de nou el terme estigmatitzador "tribu", i sense mencionar ni a quin poble pertanyien.

Defensar Perejil

territoris espanyols africa

Un dels apartats del llibre repassa els territoris que Espanya encara té a l’Àfrica: les Canàries, Ceuta, Melilla, el penyal Vélez de la Gomera, el penyal d’Alhucemas, l’illa de Perejil, l’illa d’Alboran i les Illes Chafarinas. El text defensa a ultrança el manteniment del territori sota el domini espanyol i s'argumenta que no és cert que no tinguin importància per a Espanya. De fet, l’operació militar a Perejil del 2002 es considera un “incident provocat pel Marroc” que és un exemple de “la necessitat de resposta a provocacions exteriors per mantenir l’statu quo”.

Amb la descolonització del Sàhara, "Espanya va perdre l’accés a importants recursos que havien suposat grans inversions i investigacions: pesca, fosfats, coure, urani i altres minerals"

El projecte neocolonial

El material sobre l’Àfrica és un pamflet a favor de l’explotació neocolonial de les excolònies. En el cas del Sàhara, la catastròfica descolonització, que va suposar l’opressió dels saharians sota una dominació estrangera i l’esclat d’una llarga guerra, el que lamenta el text és que “Espanya va perdre l’accés a importants recursos que havien suposat grans inversions i investigacions: pesca, fosfats, coure, urani i altres minerals". No hi ha cap qüestionament de la legitimitat que tenia Espanya per explotar aquests recursos. En el cas de Guinea es recull un text de l’exministre Marcelino Oreja de clar to neocolonial i paternalista, on celebra la tramesa “d’assessors espanyols per a cada ministeri equatoguineà”. En aquest apartat, a més a més, s’usa un text de propaganda del govern guineà per cridar a una major presència empresarial espanyola a les excolònies: “L’executiu guineà ofereix nombrosos avantatges a aquelles empreses disposades a oferir una oportunitat al desenvolupament al país”, i apunta que són especialment benvinguts els empresaris espanyols que col·laborarien en el “procés de desenvolupament”. En primer lloc, és obvi que les empreses que inverteixen a l’exterior van a la recerca de beneficis i no pas a ajudar, però el que és més greu és que aquest text és absolutament fals: nombrosos empresaris (també espanyols) han estat estafats quan han intentat invertir a la Guinea Equatorial associats a l’elit local, perquè en aquell país no hi ha cap seguretat jurídica. Perquè el que no diu en cap punt aquest material del Ministeri de Defensa és que el govern de la Guinea Equatorial, amb què tant col·laborava Espanya, és una dictadura.

El paper de l'Exèrcit espanyol a Europa, a l'igual que va ser-ho a l'època dels Terços, continua essent rellevant

Apologia del Duc d'Alba

Un dels materials, per a alumnes de l'ESO, està dedicat a l'exèrcit espanyol i als Terços de Flandes “que van representar el poderío espanyol al cor d’Europa”. Els mercenaris dels Terços són descrits com a “soldats voluntaris, junt a professionals a sou”. Evidentment, no hi ha cap menció a les execucions massives dictades pel Duc d'Alba a través del Tribunal dels Tumults, ni tampoc al saqueig de Malinas durant tres dies de matances per part dels Tercios, als quals es va autoritzar a prendre botí, matar i violar perquè feia mesos que no cobraven (com es pot imaginar, tampoc se citen les famoses matances de Zutphen i de Naarden). En realitat, bona part del material sobre la presència espanyola a Flandes està consagrat al “Camí espanyol”, la via per la qual els Terços enviaven tropes de refresc a Flandes. La violenta submissió del territori quedaria oculta sota aquesta “proesa logística”, que se suposa que “té el seu paral·lelisme avui en el paper de les forces armades”. Com a document pedagògic per discutir a classe no s’aporta cap document històric, ni cap estudi d'un historiador, sinó un fragment d’una novel·la històrica d'Arturo Pérez-Reverte, en el qual s’explica que els flamencs “es consolidaven en la seva rebel·lia gràcies al culte calvinista, més útil per als negocis dels seus burgesos i comerciants que la veritable religió, opressiva, antiquada i poc pràctica per als que preferien relacionar-se amb un déu que aplaudís el lucre i el benefici”. En conclusió: l’independentisme no seria sinó l’expressió d’una burgesia egoista.

La bandera espanyola és un símbol de la nostra nacionalitat, la nostra història, els nostres drets i les nostres llibertats

Obsessió pels símbols i per la “integritat territorial”

simbolos nacionales

El Ministeri de Defensa té nombrosos materials educatius sobre els símbols “nacionals” “que representen tots els espanyols”: l’himne, la bandera i l’escut (tot i que en algun cas també fan referència al Rei i a l’exèrcit). La bandera espanyola: “onejant als edificis oficials, pintada a la cara, a la proa d’un vaixell o penjada a un balcó...” seria “un símbol de la nostra nacionalitat, la nostra història, els nostres drets i les nostres llibertats”. En alguns casos, l’IEEE ha col·laborat en l’elaboració de materials amb la Asociación para la Divulgación de la Hispanidad (Disad), l'objectiu de la qual és que "els espanyols sentim com a propi allò que simbolitza la nostra pertinença a Espanya (bandera, himne i fins i tot el propi nom d'Espanya)". En diversos d'aquests materials pedagògics es destaca que la Llei Orgànica de la Defensa Nacional atorga a l’exèrcit la missió de preservar la “integritat territorial d’Espanya”. De fet, l’IEEE fins i tot ofereix per als alumnes de batxillerat un material sobre “El concepte d’Estat: territori, sobirania i monopoli de la força”, en el qual hi ha fins i tot un cert debat sobre què és una nació... Sembla que el qui decideix què és i què no és una nació, a l'Estat espanyol, és el Ministeri de Defensa.

L’exèrcit com a ONG

exèrcit ONG IEEE

La Defensa, compromiso cívico y solidario al servicio de la paz. Material de l'IEEE per als professors d'ESO i Batxillerat.

Per legitimar l’exèrcit espanyol, els materials de l’IEEE recorren contínuament a la unitat militar d’emergències i a les missions humanitàries, presentant l’exèrcit com una eina de solidaritat, nacional i internacional (de fet, en algun punt comparen la seva funció amb la de les ONG i el de les agències internacionals). Tot això amb un to molt paternalista. Òbviament, no hi ha cap punt en què es qüestioni els efectes d’algunes de les intervencions internacionals (de fet, els experts en món àrab consideren que la intervenció occidental a les Guerres del Golf van ser, justament, el bressol del gihadisme). Evidentment, en cap cas són materials pensats per fomentar entre la canalla l'esperit crític.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat