Minibús Intergalàctic: "Sempre hem volgut més molar que tocar bé"

A les entranyes de la Marfà de Girona ens trobem els cinc components de Minibús Intergalàctic. Aquí és on acostumen a assajar. 

Nets putatius d'aquells Els 3 Tambors (versionen el seu Romanço del fill de vídua) que van electrificar una primerenca escena musical catalana pop que, o tendia cap a les formes de la cançó d'autor o cantava en castellà (potser les coses tampoc han canviat tant des d'aleshores) i amb Els Surfing Sirles i Power Burkas com a mestres espirituals; Edu Lazo (bateria), Santi Fonfria (guitarra i veu), Ícar Iranzo (orgue, sintetitzadors i veu), Ivette Roig (baix) i Aram Figueras (guitarra) són el paradigma de com una banda nascuda del col·legueig i el caos pot acabar liderant una nova fornada de grups que no només sonen amb nervi sinó que tenen alguna cosa a dir. Juntament amb grups com Remei de Ca la Fresca i Dan Perelbo i el Comboi, són l’avantguarda elèctrica del cosmos sonor nostrat. Perquè Catalunya serà un país de guitarres o no serà. 

El pla és no tenir pla

“No vam començar amb una estratègia”, diu l’Ícar. “Vam començar amb ganes de fer soroll amb els amics. D’això que quedes per tocar, fumar quatre porros i fer cançons”. Una actitud punk, però una consciència molt clara del que fan i de com ho volen fer. “Sí, som col·legues, però també hem sigut molt seriosos a l’hora de fer el que fem”, apunta l’Aram. “Quan vam decidir gravar el disc, sabíem que volíem fer-lo bé, en vinil, que sonés guai. I ens vam deixar una pasta”. Calés ben invertits. De l'estudi van sortir amb un disc sobreexcitant com Meditacions des dels Miratges Mercúrics (2024). “Volíem fer un disc de culte, no un disc d’èxit. Sempre hem volgut més molar que tocar bé”, apunta l’Ícar. “Quan vam començar a visitar estudis, vaig pensar: 'Això és seriós'”, continua. “Ja no era només quedar per fer una maqueta entre col·legues, era una altra cosa. La gravació va ser una experiència que no oblidarem mai”. De fet, conserven un vídeo amb la seva primera reacció escoltant les mescles de l'àlbum. “Va ser com sentir passar cavalls per dins”, diu el Santi, amb un somriure sincer. Els efectes d'aquest artefacte de corrosiva seducció massiva no es van fer esperar, fent dels gironins una banda referencial dels nostres marges musicals. Moment actual que descriuen com “inesperat”. “Ens estem trobant que hi ha bolos, que la gent ens escolta, que ens situen... i això no entrava al pla inicial”, explica el Santi. “Perquè no hi havia pla”, afegeix l’Aram, entre rialles. “Ara passen coses que fa un any i mig m’haguessin semblat impossibles”. 

Ara passen coses que fa un any i mig m’haguessin semblat impossibles

Minibús Intergalàctic tenen clar, però, que l’èxit —sigui el que sigui això— no ha de fer-los perdre el que els fa únics: el vincle que han creat entre ells i amb la música, entenent el grup com refugi vital. “Per a mi, la banda ha tingut una funció molt més enllà de fer música”, diu l’Ícar. “En moments de merda personals, ha sigut el lloc on refugiar-me, emocionar-me tocant, estar amb gent que m’entén”. El valor emocional del projecte també s’ha fet evident a l’escenari. Tots coincideixen que un dels moments més especials va ser un concert a la Sala Vol de Barcelona. “Estava ple, la penya se sabia les cançons… jo no m’ho esperava”, reviu en Santi. “Veure que allò que vam començar com un joc té aquest retorn… és brutal”. Altres moments... intergalàctics? L’Ícar i l’Aram mencionen l’enregistrament de maquetes a finals de setembre, tancats en un local, escoltant el que sortia. L'Ivette, per la seva banda, rememora amb afecte el concert compartit amb Remei de Ca la Fresca i Dan Perelbo i el Comboi a la Mirona de Girona. “Va ser molt bonic compartir escenari, fer una cançó junts. Hi ha una escena aquí a Girona, i sentir que en formes part és molt guai”. I és que Minibús Intergalàctic no ha sorgit del no-res. Han nascut en una de les ciutats històricament més actives musicalment del país. Han crescut dins un teixit viu, ple d’ateneus, casals, festivals populars i espais com La Marfà, que els han acollit i empès. “Hem sentit que molta gent ens ha donat suport”, reconeix l'Aram. “Sí, hem cobrat botifarres, però també hem tingut espais on créixer”. Ícar apunta que gran part de la força de la banda neix de l’arrelament territorial dels seus membres: “Poder començar a tocar a ateneus o casals, sense passar directament per sales de concert comercials, ha sigut fonamental. Ha estat més natural”. En contraposició a tot això, la centralitat cultural de Barcelona. “Allà tot va més per capelletes”, diu l'Aram. “Aquí a Girona fas un festival de rock i hi van els metaleros, els hippies i tothom. És tot més barrejat”. L'Ícar ho remata afegint que “a Barcelona, durant els anys que hi vaig viure, no sentia la necessitat de fer música. Ho tenia tot fet. En canvi, aquí, si volia escoltar rock psicodèlic, havia de fer una banda. Si no, no existia”. Hi ha una crítica implícita (i no tan implícita) al fet que tot sovint les modes i l’atenció mediàtica es cuinen a Barcelona, mentre la resta del territori resisteix creant per necessitat, no per tendència. “Les coses que molen passen sovint fora de Barcelona, però a la capital es preocupen més per semblar que molen”, els deixo anar. Comparteixen la teoria entre riures i assentiments i una sensació de teoria compartida.

Hi ha coses que pensem molt i altres que no. I això també està bé. Hi ha bandes que controlen tot el que fan al mil·límetre. Ho admirem molt, però no és per a nosaltres

L'EP Música Humana: Thalassa és l'última referència que Minibús Intergalàctic han sumat al seu full de serveis fonogràfics. Rememoren la seva gestació amb més rialles. Tot comença, expliquen, en una casa a la muntanya, en un estat de consciència “expandidíssim”. Més i més rialles. Enmig del deliri sonor, algú diu: “Això és música humana”. I d’aquella idea, mig broma, mig revelació, neix tot. “La música humana és música feta per i per a humans. L’abstracció total de la música”, diu l’Edu. “A vegades fem sons que no tenen cap connexió lògica, però que tenen veritat”. La peça que dona nom a l’EP és, segons ells, “la més humana de totes”. Un tema ambiental, visceral, i emotiu, que sintetitza aquell moment màgic i desbordat. UN EP que no surt com una estratègia a la bona acollida de l'elapé. “Era material gravat feia mesos. El vam recuperar per no desaprofitar-lo”, explica l'Ícar. No hi ha una ment pensant, una planificació estratègica. “Hi ha coses que pensem molt i altres que no. I això també està bé”, resumeix Aram. “Els projectes tenen vida pròpia, i no cal controlar-ho tot”. Aquesta actitud de deixar-se portar, de no planificar obsessivament, és part de l’ADN de Minibús Intergalàctic. “Hi ha bandes que controlen tot el que fan al mil·límetre. Jo ho admiro molt. Però no és per mi”, diu en Santi. La banda prefereix deixar espai a la intuïció, al joc, al plaer. No, Minibús Intergalàctic no té un pla mestre, però sí un directe brutal que podreu gaudir avui al festival Cruïlla. Una fita que confirma que ja no són només una banda emergent. Són una realitat. I tot i la magnitud de l'escena i l'escenari, diuen que hi pujaran com sempre, amb la seva barreja d’energia bruta, lletres àcides i un estil visual i musical que beu tant de la tradició punk com d’un imaginari psicodèlic. Tot plegat, per flipar.