Quan érem més joves (d'edat que no d'esperit), hi havia una pregunta més o menys freqüent entre els aficionats al pop i el rock: tu ets més dels seixanta o els setanta? Jo, per exemple, sempre ho vaig tenir clar: em fascinaven els setanta. Aquella dècada, per a mi, representava l'eclosió del rock, amb bandes que van marcar l'esdevenir d'un gènere messiànic i excessiu. Noms, és clar, n'hi ha molts, que cadascú elegeixi el que s'ajusti més als seus gustos. Cert és que els cinquanta van veure néixer el rock'n'roll, els seixanta va tenir l'impacte dels Beatles i la generació Motown i, als setanta, el rock amb múscul va portar el punk a erigir-se en contrapunt per a tots aquests dinosaures. Per aquests verals i en aquell període, va succeir una cosa similar, l'època ie-ie havia quedat enrere, i el rock va prendre el seu camí com a llum i mirall per a aquells joves que allotjaven l'esperança de llaurar-se un futur.
De fet, hi va haver un moviment molt potent de rock andalús (i que de vegades es fusionava amb el flamenc) i aquest corrent amb sons aràbics que va conquerir el cor de somniadors i nostàlgics. Exemples, n'hi va haver molts, des de Smash fins a Triana. Per allà, i sense necessitat de veure's posat en cap onada musical, va aparèixer el granadí Miguel Ríos (abans Mike Ríos). I, justament, en la dècada dels setanta va ser quan ell va col·leccionar aquestes cançons immortals que l'han acompanyat fins al dia d'avui. Esclar que, la frontera la marca el mític Rock & Ríos de 1982, en època de Transició i amb innombrables canvis en un país necessitat d'estímuls. I quina emoció més gran que aquesta música que va néixer amb Chuck Berry i que després va popularitzar Elvis Presley. Ara, un estil injuriat per gran part dels adolescents; la seva rebel·lia la canalitzen per altres vies i amb altres hàbits. És més, en el publicitat documental Esta Ambición Desmedida hi ha un moment en què C. Tangana discuteix amb part del seu equip la durada dels seus concerts: ell el vol deixar en una hora i vint-i-cinc minuts, adduint un argument com menys curiós: per fer una hora i tres quart has de ser els Rolling Stones.
I per què no, citar Miguel Ríos? Ell es calça dues hores i quart (amb trenta-una cançons) als seus 79 anys. Llavors, els joves d'avui dia tenen en compte el creador de cançons com Santa Lucia? D'acord amb allò vist, sembla que no. Encara que sobre un escenari, Miguel Ríos es pentina i tomba a qualsevol (és un gran seguidor de la boxa). Per tant, en aquell concert a Madrid d'un mes de març de 1982 al Palau dels Esports, i després d'aquest huracanat Bienvenidos, va deixar aquesta frase per a la història: "Us convidem a fer un tomb entre la utopia i la realitat". I allà estem encara, carrer amunt i carrer a baix dilucidant què ens convé més, si el que és utòpic o el que és real. Mentrestant, ell continua intentant aclarir la qüestió. Donant compte d'una gira que va iniciar l'any passat per commemorar aquells quaranta anys del disc i que ha donat continuïtat, amb parada a Barcelona —amb 7.500 persones al Palau Sant Jordi—.
Si a França tenen Johnny Hallyday i els americans a Springsteen, aquí li devem tot a aquest senyor que encara perd el cap per la seva estimada Alpujarra
Després d'uns anys de semi retir, aprofitant l'efemèride li va tornar el cuc de la motivació: ja saben, els vells roquers mai no moren. El concert comença com prevèiem: amb un Bienvenidos (que va acabar sent un Benvinguts) que t'agafa agafant la posició i a Miguel Ríos escalfant la veu. Ja a continuació, aquesta psicodèlia tan d'època, el discurs d'abans adaptat al d'ara: el que és modern en batalla amb el més antic. Però la sensació és que el que va proposar el 1982 segueix tan viu i molt vigent. En Generación Límite hi ha imatges a la pantalla, és un viatge a la memòria: la visita del Papa, Naranjito, el no a la guerra, aquest peveter de les Olimpíades que teníem a pocs metres. Porta una banda amb músics d'un grandíssim nivell (de Rock & Ríos roman John Parsons), amb dos bateries, un teclista que combina classe i energia (el català Luis Prado) i José Nortes que, com a fidel escuder, sosté el concert amb la seva afilada guitarra.
No obstant això, la clau de l'èxit de la vetllada és l'envejable bona forma de Ríos; dinàmic, proper, amb un gran sentit de l'humor, molt natural en el tracte amb el seu públic ("una vegada es paga una entrada ja sou mecenes de l'artista") i amb això que ni es compra ni es ven (i molt menys llogar), el carisma. Com és habitual en aquesta gira, hi va haver convidats: un Gerard Quintana motivadíssim, un Coque Malla que sembla que passava per allà, Joana Amaro en el paper de "reina de la nit" i l'entranyable retrobament amb Leslie de Los Sírex per cantar junts Rocanrol bumerang. A més, un cor que va brillar en Himno de la alegría, oportunitat que Miguel va aprofitar per criticar els conflictes polítics que acaben en massacre: "Jo estic amb Palestina i amb Ucraïna".
Lògicament, van caure els seus clàssics, la simpàtica El blues del autobús, la bellesa en aquesta tornada de Santa Lucía, el hard-rock de Banzai (amb aquesta electricitat i el joc de palmes entens perquè tants es van enganxar a la seva música) i, sobretot, la llum hipnòtica d'Al-Andalus i aquest mosaic nassarita a cavall del rock progressiu. En un moment donat, li dona la volta a la jaqueta i apareixen calaveres que representen els seus herois caiguts. Curiosament, la primera que cita és a Big Mama Thornton, una referència menys òbvia que parla molt bé del seu bagatge. I com a truc hàbil per agrupar cançons pròpies i algun homenatge, un medley amb nou cançons en què caben peces de Burning, Tequila o Leño. Amb Lua, lua, lua i després de més de dues hores de sessió, el personal ja balla aquest rock'n'roll sense prejudicis i els fills que acompanyen els seus pares (aquesta vegada és al contrari) els miren amb aquesta dolça i bondadosa complicitat. Si a França tenen Johnny Hallyday i els americans a Springsteen, aquí li devem tot a aquest senyor que encara perd el cap per la seva estimada Alpujarra.