Desglaç (Discmedi, 2005) és un disc monumental. Una de les obres culminants de la música catalana del segle XXI. Publicat l'any 2005, en ell, Miguel Poveda, cantant per primera vegada en català, aproximava el seu art, el del flamenc -però no només, ja que és un treball expansiu que traspassa les fronteres del gènere- al poemari de lletraferits nostrats com Jacint Verdaguer, Joan Margarit, Maria Mercè Marçal, Joan Brossa o Sebastià Alzamora, entre altres. Va ser la nit del 20 de novembre de 2005 quan Poveda, en el marc del Festival Internacional de Jazz de Barcelona, va dur per primera vegada aquell repertori a un escenari, el de l'Auditori. Dues dècades més tard, en una de les primeres vetllades de l'edició d'enguany del mateix festival, coincidint també amb la reedició que la discogràfica Discmedi ha fet d'un dels títols més especials del seu catàleg, el cantaor badaloní retorna aquest vespre, aquesta vegada al Gran Teatre del Liceu, a Desglaç.
Quan ha estat l’última vegada que has escoltat Desglaç? Què has sentit en tornar a ell?
Doncs recentment, per situar bé el poema de Joana Raspall, vaig entendre que en el moment en què ens trobem és el més apropiat per obrir el disc. Encara que feia temps que no l’escoltava amb deteniment, és cert que diversos poemes els he anat cantant moltes vegades als meus concerts.
Com evoques aquell Miguel Poveda de 20 anys enrere?
El recordo més temorós pel que pogués pensar la gent; ara aquesta pressió no la tinc i, d’altra banda, el meu compromís amb la cultura és molt més gran que aleshores.
En aquell moment, quan vas sentir, quan vas percebre que estaves modelant una obra amb aquell intangible que la feia única?
Sabia que seria una de les obres més especials de la meva carrera, però amb els anys aquest disc ha adquirit un sentit més profund. No només és valorat entre els amants de la música en català, també molts músics flamencs i d’altres disciplines perceben alguna cosa especial en aquesta obra.
El disc es va publicar el 2005, però tot va començar un vespre de finals de juny de 2002 al Teatre Grec, oi?
Potser va ser una mica abans, en l’homenatge que es va fer a Verdaguer al TNC. Em van donar l’opció de cantar-lo en castellà, però vaig voler assumir el repte de cantar-lo en català. Va ser una experiència meravellosa al costat del músic Agustí Fernández; a partir d’aquí vam crear un espectacle petit, íntim, amb l’Agustí i el ballarí Andrés Corchero, en què també cantava a Martí i Pol, que curiosament després no vaig gravar i que espero fer-ho en el futur.
Després de rodar la pel·lícula amb Bigas Luna, que em va apropar al món dels castellers, aquest disc també em va permetre endinsar-me en la cultura catalana. Va ser un creixement i un aprenentatge molt gratificants
Com van ser aquells tres anys de feina i de recerca? Com vas créixer com a artista en aquells anys?
Molt! Després de rodar la pel·lícula amb Bigas Luna (La teta i la lluna, 1994), que em va apropar al món dels castellers, aquest disc també em va permetre endinsar-me en la cultura catalana. Va ser un creixement i un aprenentatge molt gratificants.
Tu, que venies de musicar Alberti, què vas trobar en la poesia de tots aquells autors i autores catalans que et va captivar?
Que per primera vegada cantava poetes vius i podia parlar amb ells, com és el cas de Sebastià Alzamora o Josep Piera. D’aquesta manera podia veure la reacció del poeta en escoltar el seu poema fet música: una gran responsabilitat i, alhora, una satisfacció veure les seves cares d’alegria i entusiasme.
Tots els poemes triats són molt potents, dels que fereixen l’ànima amb la seva lectura. “Jo, si fos català, ja ho hauria fet fa anys”, et va dir Enrique Morente. Van ser les paraules del mestre l’impuls definitiu?
I tant que sí. M’ho deia el cantaor que més riscos havia assumit al llarg de la seva carrera. La meva admiració per ell i les seves paraules em van fer entendre amb més claredat quin era el camí que havia de seguir.
La meva admiració per Enrique Morente i les seves paraules em van fer entendre amb més claredat quin era el camí que havia de seguir
“He après a estimar el català quan m’he sentit lliure”, vas dir aleshores. Creus que el temps ha ajudat a oblidar la part extramusical que va envoltar el disc i abraçar-lo únicament per la seva part artística?
Jo vaig aprendre a estimar la cultura catalana quan vaig sortir del meu barri de Badalona. Allà no es vivia d’aquesta manera i molt menys en aquells anys. Aviat vaig entendre que se m’obria un món nou per descobrir que també m’era propi i al qual m’havia de lliurar amb amor i amb totes les ganes d’aprendre.
Contràriament, tota obra artística és, implícitament, un acte polític? Amb la seva publicació, vas sentir que estaves enderrocant murs que mai haurien d’haver estat alçats?
Això no ho pensava aleshores; pensava que cada poema tingués el caràcter que demanava. És cert que alguns poemes, com els de Joan Brossa i Narcís Comadira, parlen de justícia i de llibertat i, per tant, vaig sentir d’alguna manera la necessitat de cantar-los. Però ara els comprenc amb molta més força i estic molt orgullós d’haver-los posat música i d’haver-los gravat.
Amb Desglaç vaig entendre que se m’obria un món nou per descobrir que també m’era propi i al qual m’havia de lliurar amb amor i amb totes les ganes d’aprendre
Més enllà del simbolisme, musicalment, envoltat de figures com Joan Albert Amargós, Juan Gómez ‘Chicuelo’, Agustí Fernández, Roger Blàvia... és un àlbum prodigiós. En aquell moment et van acompanyar en Moncho i el Miquel Gil; per què els vas triar per a les col·laboracions?
En el poema de Joan Margarit, pel que explicava el poeta, sempre m’havia imaginat el Moncho cantant-lo en un club de jazz, per allò de la seva veu nocturna i romàntica, així que va ser un encert convidar-lo a compartir-lo. El Margarit va ser un altre poeta que vaig conèixer i sempre va ser entranyable amb mi. En el cas del Miquel Gil, necessitava una veu trencada per cantar allò de “Tenim la boca seca de demanar justícia i llibertat”.
Hi ha cap moment que recordis especialment de la gira de presentació de Desglaç?
Recordaré sempre en Roger Blàvia emocionat amb aquest repertori; el trobem molt a faltar. També la banda amb la qual vaig tenir el plaer de girar amb aquest disc, tots ells argentins i entregats a un repertori en català.
Per a molts, és un dels teus cims creatius. Tu el consideres un dels teus discos més sublims?
No m’atreviria a dir la paraula sublim, perquè allò sublim és molt difícil d’assolir. Però sí, és un dels meus discos més estimats. Per això vaig insistir a Discmedi i al Taller de Músics que calia fer-ne una reedició i treure’l en format de vinil amb alguna cosa nova que li continués donant vida.
Tinc molts altres poemes subratllats en tots aquells llibres que vaig comprar de poesia catalana i que vull tornar a revisar per a un futur disc
En aquesta reedició s’inclou un tema nou, Si el món fos, amb text de Joana Raspall i enregistrat amb la Cobla La Principal del Llobregat. És el pròleg a un nou disc en català o el capítol final de Desglaç, vint anys després?
Impossible fer un capítol final, no m’agraden els capítols finals. A aquest poema de Joana Raspall li vaig posar música el 2020, en plena pandèmia, i sempre l’havia imaginat amb una cobla de sardanes. Tinc altres poemes als quals també vaig posar música i que mai he gravat, com és el cas de Montserrat Abelló i Miquel Martí i Pol. També tinc molts altres subratllats en tots aquells llibres que vaig comprar de poesia catalana i que vull tornar a revisar per a un futur disc.
Quins poetes catalans actuals t’interessen? De l’escena musical, amb quins artistes catalans actuals t’agradaria col·laborar?
Fa poc, en Manuel Forcano em va regalar un llibre seu i vaig llegir-ne alguns de molt interessants als quals podria posar música, perquè tenen un missatge molt bonic i molt ben explicat.
En aquella gira, més enllà del repertori de Desglaç, interpretaves altres temes com No volveré a ser joven, en què musicaves Jaime Gil de Biedma. Vint anys després, has trobat l’estabilitat, el plaer en el gaudi de la maduresa?
Sí, totalment. Tinc la sensació d’haver viscut tres vides i, encara que en essència soc el mateix entusiasta i el mateix amb fam d’aprendre, soc molt diferent en molts aspectes.