James Ellroy és un dels més emblemàtics autors de novel·la negra nord-americans, amb obres com La Dàlia negra o L.A. Confidential. Una desena de les seves obres han estat dutes al cinema, el que ha ajudat a popularitzar la seva obra. Però en català és un autor molt poc traduït. Ara, la Biblioteca Andreu Martín, de l'editorial Efadós, publica una de les seves obres clau: Els meus racons foscos. Arriba al públic català l'Ellroy més real i més inquietant, amb un llibre en què explica l'assassinat de la seva mare, quan ell només tenia 10 anys, i analitza com això va condicionar la seva vida.
Autobiogràfic
Ellroy no tenia molt d'apreci a la seva mare assassinada, la Jean Ellroy. Preferia al seu pare, divorciat d'ella, qui sempre l'estigmatitzava com "la puta" i "la borratxa" per disputar-li la custòdia. Ellroy afirma fins i tot que el seu pare li encarregava d'espiar-la. Per a Ellroy l'assassinat va ser en certa mesura un alleujament, perquè li permetria passar a viure amb el seu pare. Amb el temps se n'adonaria que Armand Ellroy no era, en absolut, un bon pare. De fet, aquest personatge resultaria ser un pare pèssim. Però James Ellroy trigaria molts i molts anys en reconciliar-se amb el record de la seva mare.
Perdut
La primera part d'Els meus racons foscos és pura autobiografia, escrita magistralment i sense cap escrúpol ni pudor. De fet, es podria titular perfectament El meu forat negre, perquè és ben difícil trobar-hi res de bo al jove James Ellroy: violent, indolent, masclista, racista, insociable, estafador, obsés sexual, alcohòlic, assetjador, drogoaddicte, lladre... Ellroy esdevé una autèntica "escombraria blanca", un autèntic exclòs del sistema, però que no el qüestiona en absolut. En aquests anys, desenvoluparà una gran fascinació pels crims amb víctimes femenines, el que serà una de les bases de la seva carrera professional com escriptor. El seu pas per la presó no el reformarà, ans el contrari: radicalitzarà les seves tendències més negatives i autodestructives. Acabarà com a sense sostre, vivint en la misèria física i moral, allunyat de tota la seva família. Trigarà molt de temps en tornar a integrar-se a la societat. El relat de tots aquests anys és d'una sinceritat esfereïdora. No és que Ellroy no amagui els fets més indesitjables de la seva vida, sinó que ni tan sols amaga els seus pensaments més tèrbols, com la fascinació sexual que li provoca la seva difunta mare i que es tradueix en una atracció malaltissa per les dones assassinades com la mateixa Dàlia Negra, protagonista d'una de les seves grans novel·les.
La recerca de la misèria
La segona part de la novel·la és la història d'un policia especialitzat en la investigació d'assassinats, que culmina amb la seva relació amb Ellroy per investigar l'assassinat de la seva mare. La recreació de la història professional del policia és magistral. A través dels casos que va analitzant, Ellroy dona una visió en perspectiva de la criminalitat humana, amb especial èmfasi en la violència de gènere. De fet, amb aquest llarg capítol, Ellroy es pregunta sobre perquè maten els humans i ens recrea amb una reflexió terriblement lúcida (i pessimista) sobre el mal. Aquesta part d'Els meus racons foscos té poderosos paral·lelismes amb el 2666 de Roberto Bolaño. No és tan important la resolució d'un crim, com a les novel·les negres clàssiques, com explicar com funciona el mal i com aquest s'articula en un context determinat. I funciona, alhora, com un terrible relat de la societat americana de la segona meitat del segle XX. Ellroy realitza un magnífic retrat en negatiu del somni americà, en què la misèria se'ns fa present a cada moment.
Mare
Aquest llibre no té un final rodó, potser perquè en el fons hi ha dues trames que es barregen i hi ha dificultats per resoldre-les simultàniament. Per una part Els meus racons foscos es planteja com una recerca de l'assassí de la mare de l'autor. Però probablement, el motiu per escriure aquest llibre no era aquest, sinó un altre ben diferent: Ellroy en aquesta obra no cerca tant l'assassí, com la seva mare. De fet, Ellroy havia assassinat a la seva mare, simbòlicament, quan després que fos assassinada va sentir-se alleujat. I va tornar a assassinar-la deixant que el seu pare continués criticant-la o oblidant-la durant dècades. Al llarg de la seva investigació, Jean Ellroy, la pèl-roja idealment dimonitzada i hipersexualitzada es convertirà en un personatge de carn i ossos. Es convertirà, realment, en la mare oblidada.
Tan negra, sense ser novel·la negra
Narrativament, Els meus racons foscos no és un llibre rodó. La trama no és equilibrada, el final deixa molt que desitjar... Fins i tot seria difícil classificar aquesta obra com una veritable novel·la negra. Ara bé, a desgrat de tot, aquesta és una obra de primer nivell, una exploració dels més foscos racons de l'ànima humana. Ningú es podrà sentir absolutament indiferent a aquest relat que aprofita els recursos més clàssics de la novel·la negra per fer una cosa diferent, nova, original, que desborda la típica novel·la de lladres i serenos recorrent a l'autoficció, a la reflexió... El món editorial en català no havia prestat gaire atenció a James Ellroy: ara Efadós publica una de les seves obres clau, que va molt més enllà del L.A. Confidential. No és la seva darrera obra, però ben probablement és la que tocava publicar, indefectiblement. El negre més negre ja és a la vostra disposició, en català.