Si vens d’una família religiosa i mínimament practicant, hi ha una sèrie d’episodis que normalitzes en primera instància però no adquireixen la seva veritable dimensió fins que aprens a raonar per tu mateix. És aquella enigmàtica pulsió que t’empeny a fer cas dels adults i entrar en un temple en el que realment no vols estar. És participar en una litúrgia que se’t fa tan estranya com inquietant, i sentir apel·lacions a un ésser invisible però que sembla perviure a tots els racons. És la por al càstig per incompliment d’unes normes no escrites (n’hi ha que estan escrites, però algú s’encarrega d’interpretar per a tu) o la promesa d’una altra vida que mai t’acabes de creure.

Tot plegat configura una atmosfera que, d’una manera o una altra, t’impregna. Et defineix, en el fons, encara que sigui perquè acabes allunyant-te’n tant com pots. Un sentiment, aquest, que oscil·la entre el rebuig, el desconcert i també el respecte, perquè al capdavall t’hi vas capbussar de la mà d’algú que estimaves. D’algú que formava part d’aquest pilar aparentment inalterable, però més fràgil del que mai t’hauries imaginat, que és la família. De tot això, i molt més, parla La Mesías, que juntament amb Veneno és la millor obra dels Javis —Javier Calvo i Javier Ambrossi— i la constatació que aquests autors troben la seva millor cara quan exploren el que hi ha de terrorífic, singular, tragicòmic i imprevisible a les realitats més properes. En aquest cas a propòsit del monstre que més por fa: el que tenim dins de casa.

Foto La Mesias 2

La sèrie, estrenada a Movistar, aposta pels salts temporals per mostrar-nos la història de dos germans que van fugir de la gola del llop però continuen pagant el preu del que van deixar enrere. El detonant de la trama és un contrast tan curiós com eloqüent: venen d’una realitat opressiva en què les creences podien més que la raó i els espais domèstics semblaven haver perdut el seu color, però resulta ser el vídeo viral d’un grup femení de pop cristià el que desperta els seus dimonis interiors. Ell, Enric —Roger Casamajor—, veu com el grup musical li evoca la bèstia i la torna epidèrmica i dolorosa; ella, Irene —Macarena García—, representa la fugida endavant que mai acaba de tancar les ferides. Enmig dels dos, una mare, Montserrat, que es fa igual de memorable en tots els seus rostres i que mereix figurar a l’antologia de progenitores fanàtiques que encapçala la sensacional Piper Laurie de Carrie.

Una d’aquelles sèries que et creixen a dins del cap i que, a la llarga, acabes citant com una de les imprescindibles

La Mesías proposa, doncs, una radiografia dels monstres que crea la religió, i també una expressió narrativa, tan arriscada com fascinant, de les aplicacions quotidianes del fanatisme. Els Javis tornen a demostrar que tenen un do a l’hora de sumar gèneres aparentment irreconciliables, construint personatges que es fan creïbles des de la hipèrbole i, al contrari, que se sublimen a partir d’una desarmant senzillesa. És terrorífica i angoixant en alguns passatges, morbosa i juganera en d’altres; és divertida, colpidora, delirant i costumista. Una d’aquelles sèries que et creixen a dins del cap i que, a la llarga, acabes citant com una de les imprescindibles.